30 d’oct. 2009

TERRITORI, IDENTITAT, FUTUR

Hi ha determinades situacions que de vegades no són fàcils de detectar d’entrada, que semblen un cúmul de coincidències, que fins i tot produeixen desorientació. ¿Cap on anem? ¿Preservar la identitat de la Vila, la riquesa, la diversitat i la força de la nostra societat civil, no sucumbir davant de la massificació programada, poder continuar gaudint del que hem estat i projectar-ho vers el futur al ritme canviant del segle i de l’entorn, no perdre qualitat de vida, trobar-nos de gust al Sitges d’avui i d’ara mateix sense nostàlgies…? Són, en un principi, objectius equiparables a bones intencions i desigs compartits que ens aboquen en un sol tema de debat: el futur de Sitges, el model de Vila que voldríem i el que ens espera, el seu enquadrament en el territori del país. 


El dia a dia, sobretot durant els darrers anys, ens enfronta a la dura realitat amb una Vila cada vegada més despersonalitzada i més massificada. El debat territorial, és a dir, la ubicació de Sitges i el seu terme en el teixit territorial de Catalunya n’és un exemple. Es contraposen dos tipus de model: el de l’equilibri territorial basat en l’aposta per un territori descentralitzat i en xarxa, i el metropolità, basat en la supeditació al pes aclaparador i prepotent d’una Àrea Metropolitana que no fa sino fagocitar i despersonalitzar poblacions i identitats. 

Sitges es troba enmig d’aquest estira-i-afluixa  degut a la seva situació geogràfica i a la fàcil i ràpida comunicació amb Barcelona, un fet que no s’hauria de viure com una amenaça sinó com un guany. Però la realitat s’entesta en mostrar el rostre més dur i ferotge. Fa uns mesos va sonar l’alarma de la possible instal.lació d’una planta incineradora a Vallcarca, com si aquest tros de terme no s’hagués degradat prou gràcies a les pedreres que han engolit terres, boscos i masies, humils i agrestos com eren. El projecte, prou definit, ve de l’Àrea Metropolitana, que utilitza l’antiga i coneguda tàctica de situar fora del seu nucli però a prop i ben comunicat els equipaments  conflictius. És per això que ens ha servit la millora de les comunicacions amb Barcelona? Un altre dels eixos que fa bascular l’equilibri del terme és el creixement excessiu i ben poc respectuós amb l’entorn de Les Botigues i de Port Ginesta. Serveix de ben poc tenir el Parc Natural del Garraf delimitat i cuidat si s’ha de compensar amb voracitat urbanística i una massificació superlativa en tan poc temps. O és que interessa convertir el terme de Sitges en un apèndix del Baix Llobregat? 
 
Doncs sembla que sí. Al Ple municipal del passat dijous l’equip de govern va aprovar una moció amb els seus sols vots i amb tota la resta en contra que revoca l’adhesió a la campanya “Per una Vegueria pròpia”, configurada per l’Alt Penedès, Baix Penedès, el Garraf i l’Anoia que va aprovar el 2005 i es decanta obertament per la pertinença a l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Les raons són de pes: el canvi de configuració de forces – és a dir, l’exclusió d’ERC el 2007 del govern municipal, que n’era una de les entitats promotores juntament amb moltes d’altres – i el desacord amb la finalitat que es pretenia, ja que l’actual equip de govern “no comparteix els seus fonaments ideològics i de reestructuració del territori.” Les declaracions en dies anteriors de l’Alcalde i de regidors de l’equip de govern a Ràdio Maricel així ho corroboren. Si a més es té en compte que l’estructuració territorial per mitjà de la llei que l’ha de determinar està en correlació directa amb una futura i necessària llei electoral, l’interès de desvicular Sitges – i em temo que el Garraf – del projecte Vegueria Penedès s’entén del tot. Aquesta és la realitat en que ens movem. 

Sóc de l’opinió que de la mateixa manera que una bona part de la ciutadania de Sitges es va manifestar a favor de la Vegueria Penedès individualment i per mitjà d’entitats  i que la moció de 2005 va ser acceptada satisfactòriament per la població, la decisió de l’actual equip de govern és, pel cap baix, desafortunada i contraproduent. Però, sobretot, crec que és una càrrega de profunditat contra l’equilibri territorial i la identitat històrica i geogràfica de Sitges, i quedi clar que quan escric històrica no l’assimilo a l’arqueologia, sinó al futur. De debò convenç la idea de convertir-nos, a tots els efectes, en un apèndix del Baix Llobregat, en el Baix del Baix? 

La personalitat, la singularitat de Sitges és un bé al que crec que no hem de renunciar, i menys a canvi de res. O de gairebé res. Aquesta és una opinió convicta de ciutadana; per res no voldria que anys a venir algú pensés que quan ens jugàvem la identitat de Sitges jo mirava cap a un altre cantó.

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
25 d’oct. 2009

DELS 4 GATS A MIRAMAR




En cosa de vint-i-quatre hores passo de ser estadant ocasional dels 4Gats a la primera planta de Miramar la tarda de la vigília. M’han acompanyat tot aquest temps Joan Baez, Astrud Gilberto amb cançons de pluja – tot fent cap al carrer de Montsió,  estret i  relliscós, segona hora del matí encara plagat de turistes. El saló dels 4Gats on penjaven els quadres Nonell i Mir, Rusiñol i Casas, i els tutti quanti que van desfilar per la taverna i per les pàgines de Pèl & Ploma, llueix la pàtina dels espais recuperats per als turistes i pels esdeveniments com el que hem oficiat. Presentar l’exposició sobre Miquel Utrillo i les Arts als 4Gats tenia tot el sentit del món perquè va ser entre aquelles quatre parets que Utrillo es va donar a conèixer a Barcelona en la seva plenitud. 
  El 1897 Utrillo ha triomfat amb els dibuixos d’Oracions, l’obra de Rusiñol que passa per ser el primer recull de prosa poètica de la península, fet que el situa, en tant que dibuixant, entre les fileres del simbolisme. No té cap inconvenient en simultanejar l’enquadrament amb la pràctica de l’escenografia ad hoc amb el que Adrià Gual li encomana per al Teatre Íntim, ni tampoc en promoure les ombres xineses importades de París i el nostrat teatre de putxinel.lis a la taverna de Pere Romeu. Alhora aplica la tàctica publicitària al cartellisme que, sol o a quatre mans amb Rusiñol i amb Casas, practica per a campanyes publicitàries, sigui per anunciar llibres, representacions teatrals, revistes o establiments comercials. El cartellisme que Utrillo inicia a París el 1893 tindrà seguidors a Barcelona cinc anys més tard, una altra importació afortunada i ben aviat amb un grau d’implantació més que notori.
Sovint relligo els 4Gats amb els cartells, els retrats que en Casas va pintar de tothom que fos algú en aquella Barcelona creixent, moderna, empesa per una força motriu tan arrelada com eficaç. No en queda res, avui, d’aquella Barcelona, i no em refereixo a tant a persones com a un determinat esperit, esvaït sense remei i sense relleu perceptible. Algú que no són els cambrers de l’establiment o la gent dels mitjans de comunicació que aquest matí gris i plujós està forçat a aparentar que té el do de la ubiqüitat, treu el cap de tant en tant i deu pensar que som una gent massa formal per ocupar aquell saló d’alegries, controvèrsies i, quan s’esqueia, de disbauxa. Els 4Gats d’ara i avui és un local amb pàtina i sense gaire ànima, just la necessària per invocar un ambient que, aquest matí entelat, demana encendre una pipa ben carregada al davant d’un bona gerra, a poder ser de Moritz.
A Miramar tot és en ordre, malgrat l’aparença del consabaut desgavell abans de donar el vistiplau definitu a una exposició que és un repte. S’ha volgut primordialment visual i s’hi ha prioritzat un discurs netament artístic, sempre a a favor del protagonista, aquell lque estava convençit que el jardí de les arts era  més gran, més frondós i més variat que el del Paradís. La impressió d’entrada és la de les tripes d’una mostra que, en menys d’un dia, lluirà per ser visitada i fotografiada  pels mitjans que així ho tenen pactat i que al cap d’unes hores obrirà les portes per rebre tothom que hi vulgui fer cap, fins el proper 10 de gener de 2009.

Del propòsit, plantejament i contingut de l’exposició Miquel Utrillo i les Arts recentment se n’ha parlat força. M’atreu, en canvi, aquesta vista  preparatòria on tota mena de tècnics i operaris amiden, pengen, endollen, situen, enfoquen, proven, traslladen, enretiren, aixequen, miren, calculen, col.loquen, tanquen i fixen les cent setanta-vuit peces de  l’exposició. Els colors, tan vius i tan híbrids, que Oriol Blanc ha determinat per a les parets dels cinc àmbits en què s’articula la mostra canvien l’aire habitual de la primera planta de Miramar. D’aquí a unes poques hores , gairebé en un tres i no res, l’aparença serà ben diferent: endreçada, solemne, com si sempre hagués estat igual i com si ho hagués de ser per sempre.

La vistositat de la primera planta de Miramar contrasta amb la nuesa grassa de la  planta baixa. A segona hora de la tarda, molt poc abans del capvespre, la pluja s’atura per a una estona i deixa pas a una simfonia de grisos entremesclats amb clapes de llum. Res més escaient, doncs, que, Quadres per a una exposició de Mussorgsky, per més que em temo que les preferències de l protagonista oscil.len entre les cançons de Montmartre, de Le temps des cerises a Saint Lazare, i la lírica pianística d’Erik Satie.

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
20 d’oct. 2009

LIEBESLIED BEI NEUMOND




Vora el meu cor en blau
hi ha pintat un quadrant que hi desentona.
És l'altre jo que em devora a contratemps.
¿No em veus els ulls d'una tristesa fonda
i un collaret que malda per somriure
a desgrat dels meus llavis?

Mentrestant el teu cor jeu a l'ombra de les heures.
El pit color de carn i el cabell fosc em corresponen.

També sóc ara el quadrant buit,
i l'enyor que em sobreïx,
per més que Paul Klee dibuixi terrenys de descobertes.

I per més que la sina és vall a mida d'abraçades
he perdut el Liebeslied al laberint dels dies,
sempre adversos.




Publicat a Exposició Antològica (2008), aquest és un poema de circumstàncies que tal dia com avui (19 d'octubre del 2009) em fa sentir tan fràgil com em vaig sentir tres anys enrere, quan el vaig poder escriure en una estona de treva mirant els quadres de Paul Klee.


| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
17 d’oct. 2009

RETRAT DE SUZANNE VALADON

Volia ser pintora. No és que no l’agradés fer de model; era bonica i havia provat sort en un circ però havia desistit després d’una caiguda. En néixer li van posar Marie-Clementine i el cognom era el de la mare. Totes dues van fer cap a París abans de la revolució de la Comune, i alguna novel.la evoca la trobada entre Louise Michel i la petita Marie-Clementine, Louise acariciant-li la galta i dient-li alguna cosa que la feia somriure. Després van venir dies de foc i de sang. Quan va deixar el circ i es va posar a fer de model per als pintors va decidir canviar de nom i fer-dir Suzanne, per bé que els més propers li continuaren dient Marie, i fins i tot “la terrible” Marie en determinades ocasions. 
Tenia quinze anys quan Pierre Puvis de Chavannes, de cinquanta-sis la va llogar de model per al Bois sacré i es va convertir en el seu amant. Més tard va posar per Renoir, Toulouse-Lautrec, Zandomenegui, Henner, Wertheimer, i d’altres. Un pintor català que era amic del seu amant i pare del seu fill, amb qui mútuament no es tenien gaire o gens simpatia, també la va pintar però en lloc de remarcar la seva bellesa o les formes del cos la va utilitzar per mostrar les freqüents desavinences de la parella (que ell mateix havia conegut prou) com a tema de pintura moderna perquè ella, que volia ser pintora, també volia viure la seva vida sense cap mena limitació que no fos la pròpia voluntat.


Va començar a pintar l’any que li va néixer la criatura, el 1883. De primer es va enfrontar amb ella mateixa; l’autoretrat no la va disgustar i el va conservar de per vida, de manera que avui forma part de la col.lecció d’art modern del Centre Pompodiu de París. El nen va créixer neulit i li va donar bastants disgustos, sobretot quan ja de petit va començar a beure a tothora i sense sense aturador. Van viure plegats tota la vida llevat de les estades que va haver d’internar-lo sanatoris i clíniques per desintoxicar-lo de tant d’alcohol com podia absorvir. Ell va començar a pintar al costat de la mare, que n’hi va ensenyar per allunyar-lo de l’alcohol i d'aquesta manera el tàndem Valadon-Utrillo va formar una mena d’unitat familiar sòlida i estranya; fossin quins fossin els marits i amants de Suzanne, Maurice sempre hi era. Quan Suzanne es va sentir malalta va cercar una muller per al seu fill i l’hi va casar amb la voluntat de no deixar-lo caure en una solitud que l’hauria consumit.
Volia ser pintora. Quan el 1889 va retrobar el seu antic amant i pare del seu fill se li va presentar l’ocasió per obtenir un cert reconeixement social i deixar de ser mare soltera. No va parar fins que va aconseguir portar-lo a l’ajuntament del districte per declarar i aixecar acta, una de les actes més llegides de la història de la pintura moderna. No sé si Miquel Utrillo hi va guanyar gaire reconeixent el fill de Suzanne Valadon, però la llegenda del retrat que li va fer diu clarament que és record de la guerra dels set anys que va haver de suportar fins que no van fer papers. Suzanne va assolir l’estatus social que creia que necessitava. 

Va ser durant la temporada relativament tranquila immediatament posterior al fet que va dibuixar Utrillo en quatre retrats a llapis d’una  calidesa gairebé casolana. Mentre, anava practicant dibuix a base de nus femenins, el fill, la mare, tot en el clos familiar. La ruptura, estrepitosa, entre Suzanne i Miquel Utrillo es va produir a finals de 1892 quan ella va iniciar una relació apassionada amb Erik Satie, que li escrivia: “Mon cher Biqui, impossible de rester sans penser à tout ton etre, tu est en moi toute entière; partout je ne vois que tes yeux exquis, tes mains douces, et tes petits pieds d’enfant…” Utrillo va renyir també amb Satie i va marxar cap a Chicago a temptar la sort a l’Exposició Universal de 1893. Poc després, Suzanne escoltava la frase d’Edgard Degas que li va servir d'impuls decisiu en la seva carrera d’artista: “Benvolguda, vostè ja és un dels nostres”.

El record de la guerra dels set anys és el retrat d’una dona desgrenyada, malagradosa i malhumorada que Utrillo retrata sense cap pietat. Tampoc no se la va estalviar Toulouse-Lautrec quan va pintar Suzanne Valadon com La buveuse ou Gueule de bois; de fet, Utrillo s’hi emmiralla. En canvi, Toulouse-Lautrec n’havia pintat un altre retrat de bon tracte que va titular com Madame Suzanne Valadon, artiste-peintre. Segurament a Utrillo també li hauria agradat fer una cosa així però no hi va ser a temps. La ruptura va ser definitiva, sense reconciliació possible. Llavors Suzanne ja vorejava el reconeixement per part de Degas i d’altres. De no haver estat així potser hi hauria hagut, també, un segon retrat més amigable. És una de les hipòtesis d’aquella història…

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 17 d'octubre del 2009





PONT DE PEDRA





I

Evoco únicament
la imatge d'un capvespre
al pont de pedra, en rosa.


Neguit de la incertesa,
aigua aquietada del riu.
Claror de ponent.


Tot m'aboca al no-res
que, ulls endins,
se'm fon amb el silenci.








II

Passejo per la solidesa de la pedra,
obra travada pel pont que uneix
dos extrems de ciutat.


Gent apressada, fressa,
festeig callat, passa entreteixida
que s'inicia, s'atura, recomença.


Els glops, tan lents, de l'aigua!
Passa la mort: el riu no torna enrere
per sota el pont de pedra.


L'únic tresor,
la llum darrera , tan clara,
de ponent.





III

Rere les cantonades,
papers de guardes.


Jo vaig girant els fulls
per retrobar-me.


M'assalten lletres velles,
papers de mig oblit.


S'han fos tots els camins.
Visc en la llum glaçada.




Les fotografies són d'en Quim Curbet


El poema és escrit als anys vuitanta, i es va publicar al primer llibre de versos que vaig publicar, Memorial de Platges (1993).
A les "Endreces" diu: 
Pont de Pedra va dedicat als amics de Girona, i molt especialment a Ramon Alberch, Narcís Castells i Xon Colomer.
14 d’oct. 2009

Variació sobre un tema de Rilke


Sóc una corda tensa sobre un arc
que l'atzar tiba a pler cada cop més
fins el límit que mai no s'acompleix:
només em deixa prendre un alè escàs
ajustat a l'esforç de la batalla.

¿Fins quan l'haurà de prémer aquesta mà
sense treva ni límit en la gesta?



Poema publicat a Jardí d'ambre (1998)


Parlant amb en Pep Solà, biògraf de Joan Vinyoli, parlàvem del trasvassament de temes poètics de Rilke a Joan Vinyoli a partir de les traduccions d'aquest, publicades com a Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985), i aplegades a l'Obra Poètica Completa (2001).
Copio al bloc el poema que vaig titular genèricament Variació sobre un tema de Rilke - després he repetit el títol per a altres poemes. Parteix de dos versos del poema de Rilke Liebes-Lied, del recull Neue Gedichte (1907), que Vinyoli tradueix amb el títol Cançó d'amor; els dos versos figuren en cursiva.


Cançó d'amor

Com he de retenir jo la meva ànima per tal
que no toqui la teva? Com he d'alçar-la i dur-la
per sobre teu vers altres coses?
Ben, ai, de grat, voldria en qualsevol objecte
perdut en la foscúria arrecerar-la,
en algun lloc estrany, quiet, que no continués
vibrant quan vibren les fondàries teves.
Però tot el que ens toca a tu i a mi
ens ajunta solament un cop d'arquet
que una sola veu treu de dues cordes.
¿Sobre quin instrument estem tensats?
I quin violinista ens té a la mà?
Oh cançó dolça!


Liebes-lied

Wie soll ich meine Seele halten, dass
sie nicht an deine rührt? Wie soll ich sie
hinheben über dichzu andern Dingen?
Ach gerne möcht sie bei irgendwas
Verlorenem im Dunkel unterbringen
an einer fremden stillen Stelle, die
nicht weiterschwingt, wenn deine Tiefen schwingen.
Doch alles, was uns anrürht, dich und mich,
nimmt uns zusammen  wie ein Bogenstrich,
der aus zwei Saiten eine Stiemme zeit.
Auf welches Instrument sind wir gespannt?
Und welcher Geiger hat uns in der Hand?
O susses Lied.




11 d’oct. 2009

"Damunt la sorra", de Joan Vinyoli. El poema i algunes circumstàncies







Damunt la sorra



Quedem-nos abraçats damunt la sorra
dos en un sol, del tot.
                                   Llavis extensos
com una migdiada.
                                   I escoltem les ones,
caient, blanes dormint.
                                    Que el sol penetri
fins a la sang.
                                    Però l'amor no basta.
Fem per manera de pujar l'escala
que inventarem, graó rera graó,
fins a tocar el zenit del nostre somni;
davallarem després i comprarem pastissos
i vi de marca, sec.
                                      Gaudim sense metàfores.


De Cercles (1979)





Copio el poema de Vinyoli de l'edició de 1979, Joan Vinyoli, Obra poètica 1975-1979, de l'editorial Crítica.
El vaig adquirir poc abans d'assistir a la lectura que el mateix Vinyoli en va fer a l'Aula Magna de la Universitat de Barcelona el 22 de maig de 1979, organitzada per l'Aula Carles Riba.
Les pàgines de Cercles estan totes senyalades, marcades per les notes que jo prenia en tinta blava a mesura que ell llegia i donava a reconèixer alguns referents dels poemes. Per exemple, que el poema primer, Cercles, recordava La tempesta de Shakespeare; que el llibre no el trobava del tot organitzat i el poema Mar brut canviava el to del llibre; que cada poema era una unitat independent. Explicava també que volia un llenguatge concís i transparent i que el poema L'octubre n'era el més significatiu. Que havia après a mirar del pintors perquè passem davant de moltes coses i no sabem mirar. Va evocar una meravellosa nit d'escriure poemes voltat de presències estranyes, entre altres, l'autoretrat de Rembrandt - "M'embriago / de tu"-  i que el poema L'equivalent, escrit la mateixa nit, no és altra cosa que un seguit de metàfores pel voler dir les coses d'una altra manera. El vam aplaudir molt. Ell, que ja no volia llegir més, ens va concedir el darrer, "un poema que sol agradar i que a mi m'agrada molt..." inspirat en el fris assiri de la lleona ferida, publicat a El Griu (1978):

"Moro seguint el rastre de la lleona ferida,
amb pas ombrívol d'amor desesperançada.
Mai més no rugirem, aparellats, de nit,
ni beurem a l'aiguaneix, ulls aclucats, l'aurora.
El caçador que et feria també m'ha encertat a mi.
Un dard igual, entrat igual, en el mateix indret
ens crema les entranyes."

Aquest vespre he tornat a Cercles perquè en Pep Solà, biògraf de Vinyoli, em va indicar fa poc que Damunt la sorra inicialment es titulava Sitges. Ho he anotat a llapis al costat del poema, i també a l'índex del llibre. Quan va fer la lectura a l'Aula Magna de la UB jo ja havia conegut Joan Vinyoli a can Juan del Solar, un piset del carrer de Barcelona, tombant del carrer de l'Aigua, just al costat del Cable. Quan Vinyoli creia que era hora de tornar a Barcelona - o, més aviat era en Juan qui ho decidia i ben just per no perdre el darrer tren - tots dos enfilaven el carrer de la Palma - oficialment, el carrer Rusiñol... - al pas lent que el poeta marcava. No sé perquè em semblava, i encara m'ho sembla avui, que els comiats deixaven pòsits d'una malenconia immensa.


Fotografia de Frèia Berg








VISIÓ D'HIPÀTIA








         I

Enmig de la florida dels baladres
el roig encén les columnes de pedra
i aviat farà pastura del saber.

No hi hauria prou aigua
(la mar d’Alexandria!)
per ofegar tot aquest odi que enfolleix
fins a negar la llum dels primers dies,
l’antic ordre d’aquest temps que s’esllavissa com la sorra
pou endins del no res.

El roig era tan bell, als meus crepuscles!

Baixava les escales de l’hivern a mitja tarda,
vagava per la platja cercant-hi altres tresors
(no tota la bellesa era en la pedra!)
i el blau era més blau,
un blau enfredorit que ara mateix no bastaria
per corglaçar la fúria d’aquests que avui cobegen
qui sap què
portant la destrucció com a estendard.

La pedra calcinada, les ombres del capvespre
entelen la claror de la fi dels meus dies
(aviat no seré més que un munt de cendra més
bategant entre els llibres).

En el darrer alenar encara puc atènyer
el goig en la saviesa del cor i de la ment
(només roman per sempre allò que no hem vist néixer)
i anomenar els paisatges que vull que m’acompanyin:
la mar que s’apaivaga,
la carena que oneja,
la palmera que es vincla amb el pas de l’oreig,
la meva claror blava
que encercla la florida dels baladres,
preludi de l’esclat de la llum que m’acull.



          II


Esguarda’m com ja sóc,
en la nuesa.
Despulla de victòries més que incertes de l’odi sense glòria.
Nua com una sang.
Com els ulls de l’infant que s’interroga.
Nua com un corall, o una petxina.
Com el trencall que mor damunt la sorra blanca.
Esguarda’m com ja sóc.
Sóc en la cendra.
En el crepuscle roig.
En el silenci blau.
En l’hora quieta de la calma blanca.
Enlloc no hi ha botí per celebrar-hi el triomf.
El cor batega en la pedra calcinada.






Fotografia de Frèia Berg (estiu 2009)
Poema publicat al meu llibre Miralls de Marbre (2000)







 







| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
9 d’oct. 2009

TARDOR A GIRONA

Retorn a Girona llegint els versos de Josep M. de Sagarra, Girona a la tardor que m’envia un amic poeta. Parlen de l’or de les fulles pels camins forans, de la pedra grisa i de la ciutat encesa. No són tòpics sinó els flaixos d’una ciutat que queda gravada en la poesia de Sagarra i en la dels poetes que l’han volguda fer seva assaborint-ne les tonalitats i les formes, la vida que s’escola com fa l’aigua del riu. 

Així ha estat pels que hem pres part pel Passeig literari per Girona al XIV Festival de Poesia que organitza la Casa de Cultura en col.laboració amb la Càtedra M. Àngels Anglada. En Lluís Lucero ha volgut incloure al quadern de lectura que ha preparat per a l’itinerari un dels poemes que vaig escriure a Girona als anys noranta, quan la Devesa, la vista de les cases del riu, l’ampla façana de la catedral i el Pont de Pedra eren els meus punts cardinals.

També ho han estat el vespre de la lectura poètica a manera de jam-sèssion que he compartit amb la Mireia Vidal-Conte voltades d’un públic d’amics en ambient gairebé màgic. Hi ha tingut molt a veure en Roger Costa-Pau perquè ens ha introduït amb un poema de Joan Vinyoli que ha estat un sacseig per posar-nos a to, per si no ho estàvem prou …Un Festival de Poesia és, sobretot, un espai de trobada, de complicitats i de creativitat que a Girona es va acomplir amb escreix. Amb la sorpresa de saber que en Pep Solà té enllestida la biografia de Joan Vinyoli i lliurada a CCG Edicions per tal que la celebrem convertida en lletra negra sobre blanc, hi ha llibres que s’esperen com les mimoses al gener i com el cel alt de l’abril…

Els meus punts cardinals continuen al seu lloc. Tornàvem a deshora a prop del pont de pedra, indiferent a l’aigua i al paisatge que canvia a poc a poc pensant quant de temps fa que Girona forma part de les meves ciutats que no per poc visitades deixen d’estar incorporades al meu paisatge poètic


tardor daurada
asfalt capvespre càlid
en pedra grisa.


les fulles mortes
el cor espera àvid
amples deveses


ciutat encesa
no tant com la mirada
de descoberta


destil.len saba
els arbres d’un paisatge
vora de l’aigua


la nit estreny
els estels tenen son
la lluna abriva


temps de magranes
codonys madurs dolcíssims
la vida amarga


ni l’or ni l’ambre
només la nit de pedra
mira la lluna


nit adormida
dibuixo el meu somriure
a l’altra riba.


Potser perquè sabia que havia de tornar-hi a la tardor, fa uns dies que anava escoltant la versió de Les feuilles mortes amb la veu càlida i greu d’Yves Montand; una cançó que sempre he relacionat amb Girona per allò de “l’or de les fulles” d’en Sagarra. No hi he pogut tornar, aquest cop a la Devesa, i això ha fet que me n’enyorés una mica més. M’he acontentat amb una habitació amb bona vista que em mostrava la façana ampla i grisa de la catedral pensant en els versos escrits amb el títol de la cançó.

Tardor a Girona, amb versos nous...



La fotografia del recital és d'en Sebastià Goday, i la de l'habitació amb bona vista és de la Frèia Berg




PAISATGE DE TARDOR AMB POETA

Et vas girar un moment, acomiadant-nos,
encerclant amb ulls cansats i empetitits
un paisatge de tardor que es reduïa
a un carrer gris, discretament indiferent,
vorejat de plàtans vells, mig nus, esblanqueïts.
Enfilant altra volta el camí vers l'estació
t'endinsares pel portal de la teva ombra.
Era el capvespre del dia de Tots Sants,
l'inici d'un altre llarg i fosc hivern.


Paisatge de tardor amb poeta és el record d'una trobada amb Joan Vinyoli, acompanyat del seu amic i traductor, Juan del Solar; el poeta és un homenatge al primer, amb dedicatòria per al segon.


Aquest és el poema i l'endreça tal com van sortir al meu primer llibre de poemes, Memorial de platges (Premi Rosa Leveroni 1992, publicat el 1993). El copio l'endemà del recital compartit amb la Mireia Vidal-Conte a Girona, al XIV Festival de Poesia de Girona, agraïnt a en Roger Costa-Pau el poema introductori a la nostra lectura, i a en Pep Solà la notícia de la propera edició de la seva biografia de Vinyoli a CCG Edicions i l'adreça electrònica d'en Juan del Solar, ara al seu Perú natal.
I, tal com en Pep em va ensenyar,
Salut i Vinyoli!
8 d’oct. 2009

RETORN A LA TERRA


L’avi d’en Joan era de Capellades. Quan ja havia complert els quaranta, casat i pare de tres criatures la guerra civil tocava a la fi. Va ser llavors, a l’octubre del 1938, quan el van mobilitzar i el van destinar a diversos aeorports on feia tasques de vigilància. En Joan explica que el seu avi mai no va entrar en combat i que dies després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el van detenir a Sant Julià de Vilatorta i el van conduir a la Seu Vella de Lleida, la catedral gòtica que després de ser caserna de soldats va passar a camp de concentració per a detinguts del bàndol republicà. Enmig d’unes condicions ambientals i sanitàries sinistres es declarà una epidèmia que va costar la vida a l’avi d’en Joan. El seu cos va anar a raure a una fossa comuna del cementiri de la ciutat sense que la seva vídua tingués temps material de reclamar el cos per retornar-lo a la terra que l’havia vist néixer. 


Fins que fa cosa d’un any en Joan i la seva família va saber per casualitat que l’avi ja no era a Lleida. Ho va descobrir gràcies a l’article de Queralt Solé a la revista Sàpiens (maig 2008), Els morts oblidats: rastregem totes les fosses comunes localitzades a Catalunya, on dóna compte de 179 rases en les que calcula que hi podria haver nou mil cossos de soldats de tots dos bàndols. Seguint la pista i escorcollant arxius en Joan va saber que el cos del seu avi va ser traslladat de la fossa de Lleida al Valle de Los Caídos l’any 1965. Ironies de la vida, el botxí i les víctimes compartien el mateix indret de la memòria, glorificadora per a l’un i silenciada per als altres. Perquè el trasllat del cos de l’avi d’en Joan i de tants altres republicans procedents d’arreu de l’Estat es va fer d’amagat, sense avisar les famílies, ocultant que els utilitzaven per omplir una cripta immensa on no tots els familiars dels soldats que van lluitar al bàndol dels sublevats contra la República van permetre que s’hi enterrés els seus.


 
Des de que ho va poder comprovar en Joan només tenia una idea que va proclamar arreu: “Vull treure el meu avi del Valle de los Caídos”. Ho va explicar a Sàpiens (juliol del 2008), a la seva pàgina web, al fèisbuc, als mitjans de comunicació – on ha rebut respostes i ha constatat sensibilitats ben diferents- i als partits polítics amb representació al Congrés dels Diputats. Després d’una feinada ingent, d’haver superat tota mena de traves, inèrcies i negatives, dimecres a la tarda la Comissió Constitucional del Congrés va aprovar una proposició no de llei que demana al govern espanyol que elabori un cens de les persones enterrades al Valle de los Caídos, que faciliti tota la informació sobre aquests enterraments que sol.licitin familiars i organitzacions i que faciliti, igualment, el trasllat de les restes humanes quan les famílies ho demanin. Tots els grups hi han votat a favor llevat del Partit Popular. La proposició no de llei es debatrà al plenari del Congrés i, en el moment de la seva aprovació comença el compte enrere perquè es faci justícia i es compleixi amb l’esperit democràtic que inspira els principis de la memòria històrica. 


Aquest és un tema que fóra apassionant si no fos que encara és una ferida de guerra oberta per a moltes famílies. La guerra civil espanyola i les seves conseqüències encara mostren nafres obertes que només es poden cauteritzar des de la claredat,  la transparència de la informació i el respecte a les víctimes. Enterrar en l’anonimat ocultant informació i silenciant actes com el dels anys seixanta no porta enlloc ni contribueix al clima de la pau desitjada. Tot, amb el desig de treure el meu avi i a tots els que es troben en la seva injusta situació d'un anonimat ideat pels que van manar l'Estat Espanyol durant quaranta anys i amb l'esperança (aquesta, ben immortal!) que algun dia sigui possible la superació del greuge que el meu avi va patir des de 1938 per culpa d'uns i d'altres”, rebla en Joan des del seu bloc (25.IX.2009. Quan s’hagin acomplert les demandes del Congrés al Govern i en Joan pugui portar les despulles del seu avi a Capellades s’haurà tancat un de tants capítols encara oberts de la guerra civil que, com tants altres, ha tardat massa en ser reconegut i resolt. 

 
En Joan Pinyol i Colom és professor i escriptor, autor, entre altres, d’un volum de contes que ha fet les delícies dels lectors des de fa un parell d’anys, Pilota de set, guanyador del Premi Recvll de Narrativa 2007. La història que ha viscut hauria estat l’argument d’una bona novel.la, però en aquesta ocasió també la realitat ha superat la ficció amb escreix. Però segur que una de les millors obres d’en Joan haurà estat aquest Retorn a la terra escrit sense paraules al mur de la història. 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 3 d'octubre del 2009







PATRIMONI A DUES VELOCITATS


El darrer cap de setmana de setembre  toca parlar de patrimoni una vegada més i amb plena justificació perquè la celebració de les Jornades Europees del Patrimoni és una tradició feliçment inventada i implantada.També a Sitges, on el patrimoni és el gran capital cultural - i fóra també un important incentiu turístic i, per tant, econòmic,  per bé que no tothom hi creu - i la seva situació és, en general, deficitària i en circumstàncies de risc. Perquè el concepte de Patrimoni a Sitges abasta molt i no donem a l’abast, perquè també en aquest àmbit massa sovint esperem que ens ho paguin tot, i perquè, obras son amores, hi ha la percepció que tot li passa al davant i a  més velocitat en prioritats que, si més no, són discutibles.


Avui tocaria parlar de llibres i papers, d’art, d’arquitectura, de paisatge, d’imaginari col.lectiu... Vull expressar la satisfacció de no haver de parlar dels museus perquè enguany han variat, i per a bé, les expectatives del Cau Ferrat i de Maricel arran del projecte de restauració que es prepara. Hi ha grans incògnites, entre les quals – i no és menor – hi ha la de la quantificació de les aportacions de la Generalitat, de la Diputació i de l’Ajuntament, o l’existència d’un pla museístic subsegüent a la realització del projecte, no tant pel Cau Ferrat, que no perdrà el caràcter únic que té, sinó per Maricel de Mar i per a les col.leccions d’Art Modern i de Marineria. Tot i amb això, a les envistes del tancament dels museus i de posar-hi el rètol de “Obert per obres”, ha de prevaler la visió realista i positiva.  
 
Amb aquest projecte es resol només una part del complexe de Maricel. L’altra, Maricel de Terra, actualment repartit en una diversificació d’usos – algun més que discutible - que segurament no són els més propis d’una construcció tan singular i fràgil com aquesta, sembla no té prevista cap intervenció, i no és que no la necessiti. Cal esperar que en algun moment s’actui amb una coherent visió de conjunt en de tot el complexe de Maricel, tal com exigeix el seu estat físic actual més enllà de que es veu de portes enfora. 


Poc abans de redactar aquest Marge Llarg he llegit al butlletí de propaganda municipal, pàgina 9, que la Biblioteca “es posarà al dia”. Bona notícia i que aviat sigui una realitat. En el transcurs del darrer Consell Municipal de Cultura es va parlar de la situació literalment insostenible de la Biblioteca, no únicament per les filtracions d’aigua i l’estabilitat de l’edifici sinó pel pèssim estat de manteniment i per la mancança de personal, de mitjans i d’equipaments bàsics. Com si el projecte – ajornat sense data a hores d’ara – de construcció d’un nou edifici al Parc de can Robert pugués justificar no haver-hi dedicat els recursos necessaris per assegurar-ne el funcionament sense deficiències, evitant l’evident estat de degradació actual. Les mancances són de personal, que afecta els horaris d’obertura i les substitucions de les vacances estivals en detriment dels usuaris; la d’equipaments – fotocopiadores i reprografia per a fons generals i patrimonials –;  la d’una climatització necessària tant per a les persones com per als documents i la d’un manteniment adequat a l’edifici, que també és Maricel. 



La Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, amb setanta-tres anys d’existència, ha tingut cura de l’educació, el lleure i la informació de moltes generacions. Posseeix, a més uns fons patrimonials únics i prestigiosos i en més que precari estat de conservació i accés, tant per manca de personal com d’espai i de mitjans de tractament i conservació. El llegat de Santiago Rusiñol – documents i llibres – que és fons fundacional; la Col.lecció Utrillo, adquirida per l’Ajuntament el 1981; la Col.lecció Local, antiga, àmplia i rica com poques, així com la col.lecció Semir i la biblioteca de Lola Anglada – aquestes dues emmagatzemades- configuren uns fons patrimonials únics que la diferencien de les d’altres poblacions. Les biblioteques són un dels indicadors principals del nivell de desenvolupament cultural d’un poble, i la de Sitges mereix que s’obri en conseqüència.

 
Parlant de patrimoni queda molt per comentar. Penso en el paisatge, on els danys solen ser irreversibles tant si es tracta d’actuacions urbanístiques innecessàries i desafortunades com de projectes discutibles. Per sort la preocupació pel patrimoni de Sitges, cada vegada més compartida, no s’acaba en un cap de setmana. El que importa és que hi creiem i que el visquem com a un bé comú i insubstituïble. 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 26 de setembre del 2009









Subscriure's a: Missatges (Atom)