Al que consagro tots els meus somnis.

L'infortuni. Malgrat l'èxit literari i la bona posició econòmica de la família, tant la paterna com la del marit, Michel Epstein, tots plegats relacionats amb la banca, el govern francès els denega reiteradament la nacionalitat. Quan a partir de 1939-1940 comença la persecució dels jueus en terres de França comencen les dificultats, les restriccions, la davallada social, la marginació, la persecució. El marit no pot exercir de banquer, el medi editorial la defuig, els jueus són obligats a portar l'estrella groga d'identificació. L'infortuni, el sentit de la pèrdua, la intuïció de perill imminent porta la família Epstein-Nemirowsky fora de París, a Issy-l'Evèque, on prèviament han enviat les seves dues filles petites. “Treballo sobre lava encesa”, anota. 

La deportació. L'escriptura l'ajuda a passar el temps... “He escrit molt aquests darrers temps. Suposo que seran obres póstumes, però això sempre ajuda a passar el temps.” El cercle s'estreny i arriba el moment de la detenció. El 13 juliol de 1942 la policia francesa la deté com a jueva apàtrida, complint les instruccions de les autoritats de l'ocupació alemanya i es traslladada al camp de Pithiviers.
La solitud amarga. Des del camp de concentració de Pithiviers el 15 de juliol : “Mireu-me. Estic sola com vosaltres, ara mateix, però no és una soledat volguda, triada, sinó la pitjor soledat, humiliada, amarga, la de l'abandonament, de la traició.” La Suite francesa, obra inacabada, és el gran, profund testimoni d'una escriptora jueva errant per la França dels dies de l'ocupació.

 Tanco el cicle “Jaume Cabré o el sentit de la ficció” a Òmnium Cultural, en el que és el preludi de la festa del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010, de propera edició. En Jaume Cabré és la bonhomia, la ironia i la cordialitat personificades i el públic que l’espera a la sala d’actes d’Òmnium és un public rendit incondicionalment des d’abans de començar i des de força abans d’haver estat guardonat amb el Premi.

L’escriptor s’ha dedicat plenament a la seva carrera exercint-la amb dignitat, convicció, ofici i un nivell de qualitat tant únic com envejable. Narrador (vint-i-un títols), articulista i fundador entre uns altres pocs del guionatge com a peça literària (La Granja, Estació d’enllaç, Ventdelpla...), ha estat traduït a divuit llengües, ha obtingut vint-i-tres guardons i reconeixements i actualment treballa en la seva “Opus XXV”. Perquè, ha explicat, mentre que les obres no tenen títol, les numera. 

Transmeto de Jaume Cabré dues opinions personals. L’una, que és un seductor. No hi pot fer més ni nosaltres tampoc. L’altre, que és un escriptor de debò, que vol dir lliurat sense condicions a la literatura. Que quan ha d’anar a algun lloc s’organitza per no malmetre el seu temps d’escriure. Que malgrat haver estat pioner del guionatge televisiu i treballar per als mitjans de comunicació – televisió i premsa escrita – no és un autor mediàtic. Que no li agrada fer vida pública ni tenir el do de la ubiqüitat mundanal. Que més s’estima estar-se a casa escrivint – l’únic lloc on, diu, que s’hi posa – que anar a tot arreu on el criden i que, per tant, tria, i tria molt. D’aquesta raça només n’he conegut dos: en Jesús Moncada, que potser encara ho feia una mica més exagerat, i ell. 

Els lectors de Cabré són variats i diversos, des de la senyora gran que escriu records novel.lats fins a professorat de secundària, veins, amics, directors de cinema, lletraferits, oficinistes, empresaris, mestresses de casa, alumnes d’Erasmus i una mica de tot i més. Li coneixien bé l’obra i han seguit el cicle que ha consistit en el visionament de la pel.lícula basada en la novel.la La teranyina – ara reeditada amb el dvd inclòs – i una sessió dedicada a Les veus del Pamano. Però han parlat de moltes més obres: Senyoria, El Llibre dels Preludis, Fra Junyo o l'agonia dels sons, Carn d'olla...

En la conversa han planat els dos principals elements de la seva narrativa: la dialèctica i les relacions del poder amb les persones en primer pla, i la música com a fons i substrat. Entremig ha fet sortir i desfilar molts dels seus personatges, dels que viuen amb ell a casa i el segueixen arreu, s’hi enfronten i l’interpel.len, els congela i els ressucita, els convoca i els fa formar quadrant-los en l’estructura defintiva de les obres. Ha estat una bona, eficaç demostració de com el narrador conviu amb les seves criatures i com aquestes acaben acceptant el destí que els atorga. Cabré ha practicar “el plaer de narrar” amb els lectors donant algunes de les claus conceptuals i estilístiques de l’ofici d’escriure advocant per activar la capacitat receptora que la lectura ajuda a desenvolupar. La concreció d’aquests aspectes en una novel.la tan esplèndida com Les veus del Pamano, de la que fa poc TV3 n’ha passat una minisèrie amb èxit d’audiència ha culminat l’èxit de la conversa i, encara que Sant Jordi fa setmanes que ha passat, ha signat un bon nombre de llibres. 

Conduir una conversa com la que en Cabré ha mantingut amb els seus lectors ha estat un exercici apassionant. M’ha agradat complir el paper de mèdium, però en realitat em sentia com l’estudiant de l’Erasmus, una nina polonesa de Poznan que fa la tesi sobre Les veus del Pamano, perquè no he parat de prendre notes i d’omplir fulls. 

Ara m’adono que tinc un autèntic tresor de paraula viva, que és la de l’escriptor a més d’explicar alguns dels secrets de l’ofici ha entreteixit una teranyina de complicitat entre tots plegats. No sé ben bé que en faré; però rellegint-les i recordant la conversa puc assegurar que aquella realitat és molt més brillant i reeixida que aquesta evocació. 

Premis de la Crítica Serra d’Or. La revista entra en el seu cinquantaunè aniversari i la nit dels premis que atorguen la vintena de persones que configuren els jurats ha esdevingut un clàssic. Els actes de Serra d’Or defugen l’estridència i estrenyen complicitats. Són una aposta rotunda per la cultura literària en tota la seva amplitud perquè s’hi reconeix la qualitat a través d’una diversitat de gèneres que sovint alguns medis editorials tendeixen a simplificar i, segons com, a abolir. Novel.la, poesia, narració, memòries literàries, recerca en humanitats, recerca en altres ciències, catalanística, teatre català, espectacle teatral, aportació en dramatúrgia, literatura infantil, literatura juvenil i obres per al coneixement juvenil constitueixen el catàleg de guardons per a les obres més rellevants publicades l’any anterior.

L’aposta per la qualitat, independentment dels rànquings, sovint interessats, els converteix en guardó singular i cobejat, perquè guanyar una serreta d’or en format de pin suposa un triomf personal i intel.lectual que avala la trajectòria de qui l’obtè. Miquel de Palol, Cèlia Sànchez-Mústich, Pau Faner, Jaume Creus, Josep M. Castellet, Pere Anguera, Joan Vernet, Ramon Parés, Sharon G. Feldman, Joan Cavallé, Pep Tossar, Marianelena Roqué, Lluís Farré, Salvador Comelles i Ramon Pascual han estat els noms de la nit. Tots mereixen el respectiu punt i a part a l’hora de remarcar els seus mèrits. Em quedo amb tres noms: Josep M. Castellet, amic i mestre, per l’obra Seductors, il.lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos; Cèlia Sànchez-Mústic, amiga i poeta, per A la taula del mig, i amb Pere Anguera, que ja no ha estat a temps de gaudir del premi, per L’Onze de Setembre. Història de la diada (1868-1938). La seva absència i la d’Isidor Cònsul, tan llargament vinculat a Serra d’Or s’han fet notar, però ens en queden les obres i el record.

La d’enguany ha estat gran vesprada, d’aquelles que fa pensar que malgrat tots els malgrats el país té actius potents que enllacen el passat amb el present i construeixen futur.

 De l’obra de Salvador Espriu m’agrada tot. La poesia, per la seva fondària espiritual, metafísica, i per la capacitat de comunicació cívica que manté. Poesia, digué Worsworth, és capacitat de commoure, i  la poesia d’Espriu mou i commou. Me n’agrada la narrativa perquè és un dels paràmetres de la  modernitat pel que té d’expressionista i d’extremament depurada, dues qualitats que incentiven l’impacte expressiu i narratiu. Me n’agrada el teatre i, molt especialment, la Primera Història d’Esther perquè conté totes aquestes qualitats i perquè el tractament que Espriu fa del llenguatge teatral les potencia fins a l’infinit, immers en totes les possibilitats i matisos de la llengua catalana.

Del Plata al Born. Feia dies que en Joan Duran havia anunciar la visita de la poeta argentina Ana Guillot. Dissabte passat es va convertir per unes hores en una presència vivent, esclatant. Com que en aquest país sovint les coses importants ens passen al voltant d’una taula parada, va ser durant el dinar que vam compartir que Ana se’ns va revelar com una poeta profundament vocacional i un ésser humà entranyable, amb el punt d’humor ajustat perquè de tant en tant les complicitats emergissin i esclatessin en rialla fresca i feliç. Filla d’emigrant català de postguerra i emparentada amb catalans i andalusos, Ana deixa anar algunes d’aquelles expressions amb què la cuina familiar sovint ens defineix el tòpic, i m’adono que li agrada. 

Ana Guillot va ser poeta convidada al Festival Internacional de Poesia de Barcelona en la passada edició però ni aquella ni aquesta vegada van ser la primer que va visitar Barcelona i Sitges. El periple de la porteña i del seu company Juan –de remot però viu origen italià del Nord-  ha estat aquesta volta del Plata al Born. Ho vam celebrar llegit un passatge de Del Born al Plata on l’autor parla de la bellesa de les dones de l’Argentina que el va colpir, fossin porteñas o chinitas de Tucumán. Ana i Juan, que al vespre retornen al seu allotjament del Born, somriuen.

El llibre que tinc a les mans és un petit format amb la coberta atractiva; mostra una de les models de Ernest Ludwig Kirchner amb barret vermell, al darrera un home com una ombra en blanc i negre i una combinatòria gràfica que va em va induir a l’adquisició en una de les llibreries de l’Avinguda dels Til.lers la tardor del  2002. Són cent poemes dedicats al Berlin contemporani escrits per diverses generacions de poetes i són, per tant un centenar de retrats i visions de la ciutat. 

El Mur se n’enduu una bona part. Aquest Mur, que ara fa vint anys que va caure emportant-se un llarg i penós capítol de la història europea,  de la Guerra Freda, va escenificar llavors el signe visible del canvi d’època i de segle. Fóra ingenu pensar que sense la divisòria del Mur s'acabarien els conflictes. La història i la vida quotidiana ens mostren com el món continua essent un escenari globalitzadament convuls i conflictiu, però això no impedeix evocar l’alegria dels que passaven d’un cantó a l’altre sense l’amenaça dels tancs, dels fusells i de les metralladores que els apuntaven al més petit gest de transgressió. 
Jo badava davant de la televisió sense acabar-me de creure que aquella estació grisenca, ombrívola i freda de Friedrichstrasse ja no tenia miralls ni càmeres per espiar els vianants, que la gent pujava dalt del Mur per contemplar un paisatge que fins llavors era prohibit i que des d’aquells moments ja podien fer del tot seu, perquè els berlinesos havien deixat de ser presoners a seva pròpia ciutat. Aquell cap de setmana m’hauria agradat ser a la porta de Brandeburg quan  tothom tenia consciència que s’estava canviant la història i em vaig haver de conformar en veure tot el que passava per televisió, llegir-ho als diaris, assaborir-ho a les revistes. 
El record que tenia de la porta de Brandeburg i de l’Avinguda dels Til.lers – associada a la Christa Wolf que admirava per la Cassandra que ens havia llegit pocs anys abans a l’Aula Magna de la UB – era, senzillament, sinistre. Un dia sencer a Berlin Est havia suposat el canvi obligatori de moneda sense retorn, deambular per uns carrers  grisos, tristos i plagats de soldats; escoltar un silenci que es podia tallar davant de la Porta de Brandeburg, un silenci que només deixava sentir les passes dels guaites, la gent de l’Oest atalaiada mirant l’altre cantó. Va ser habitar per unes hores la desolació d’Alexanderplatz, la decrepitud de les instal.lacions culturals, el parlament edificat pels soviètics que trencava l’arquitectura ferida de l’Avinguda, les cues quilomètriques per trobar que finalment no hi havia res ni res a fer i, a l’hora del retorn, un parany preparat per les autoritats de l’Est, que, d’haver-hi caigut, hauria estat més que complicat i ardu sortir-se’n. El Berlin que vaig veure per primer cop era una ciutat de silencis i descampats, de trets a les façanes, una presó grisa i vigilada de carrers i de cases on es viva una vida impossible,… que no sé ben bé perquè em va acabar robant el cor. Potser és per això que el quadre Berlin que Peter Stämpfli va pintar el 1965 en la plenitud del pop europeu és una de les meves obres de capçalera.

M’havia fet el propòsit de no tornar més a Berlin fins que el Mur ja no hi fos i no vaig haver d’esperar gaire a veure l'espectacle de l'enderroc i de l'eufòria pel tast de la llibertat. A la primera ocasió  que es va presentar em vaig fer portar un tros de mur que tinc sempre a prop i que em fa memòria de com són nefastes les dictadures i els totalitarismes de qualsevol  mena. Després, hi vaig tornar per diferents raons. De mica en mica em vaig dedicar a cercar-hi els llocs d’Else Lasker-Schuler, Gottfried Benn, els del grup de Die Brücke, Walter Benjamin, Georg Grosz, Joseph Roth i uns quants més sota un cel que ha quedat fixat com de pel.lícula. Prendre la mida a una ciutat destruïda per la guerra i que va ser destruïda a consciència per l’exèrcit rus que la venia a alliberar i l’havia empresonat novament, una ciutat que mostrava les ferides del contrast va ser una experiència  impressionant quan vaig tornar-hi el primer any de l’actual mil.leni i, més tard, en totes les ocasions que m'han sortit al pas. 
Aquests dies penso en el Berlin gris dels anys vuitanta, en el de l’esclat de mil nou-cents vuitanta-nou, en les darreres estades que m’han permés anar a Prenzlauer, a Alexanderplatz, a Köllwitzplatz, a l’Avinguda dels Til.lers, a Freidrichstrasse i la Porta de Brandeburg sense l’ull i el fusell amenaçants de l’estat policial i dictatorial. El trocet de mur que tinc a prop fa part, afortunadament,  de la tragèdia col.lectiva del passat. 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 de setembre del 2009

Hi ha qui m’ha preguntat per què la novel.la d’en Xavier Gimeno es presenta a l’Hospital de Sitges. Quan la llegeixin (i cal llegir-la perquè és esplèndida), ho entendran. Només avanço que l’Hospital és un dels indrets que aixopluga un dels secrets i resol un dels desllorigadors de la intriga novel.lística.

El temps a mitges, l’obra amb què Xavier Gimeno va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Narrativa Llorenç Villalonga és una novel.la que consagra Sitges com a escenari, paisatge, vivència i entorn a partir d’una trama construïda amb ofici i intel.ligència, i l’Hospital és un dels indrets evocats i descrits amb més caràcter i amb més tendresa.

El temps a mitges és la narració de vides que passen sense acomplir el seu temps de plenitud condicionades per les circumstàncies personals i col.lectives. Són quatre els protagonistes que s’entrecreuen en un Sitges situat entre dos pols cronològics – de la postguerra a l’actualitat – i en el transcurs de quatre moments.

Cadascun d’aquests arriba al clímax del relat personal i col.lectiu: el 1945, el moment culminant és una festa en un dels xalets de Terramar propietat d’un home del règim enriquit i prepotent; el 1959 són els avatars d’una família amb un Avi Cubanet i un propietari d’una fàbrica de calçat que malda per tirar endavant el negoci familiar; el 1968, en el moment en què Sitges rebutja un projecte de port turístic al peu de la Punta i s’admet la contrucció del d’Aiguadolç es creuen els destins dels personatges amb el un jove aprenent de periodista que viu en carn pròpia les contradiccions d’una Vila que ha canviat els oficis pels guanys del turisme, mentre que la contemporaneïtat ve marcada pel “Sitges està en venda” després de la darrera i definitiva conversió del sòl rústic en urbanitzable. El fil conductor que uneix tota la trama és la d’un ésser malhaurat i marginat, un home que per la seva aparença alguns podrien creure recordar…

L’ambició literària de l’autor i l’ofici que domina fan que El temps a mitges esdevingui una construcció novel.lística tan ben teixida que no se li escapa ni un punt. Res no queda per lligar ni cap element, per discreta aparença que ofereixi, hi és gratuïtament. Gimeno confessa que aquesta novel.la, juntament amb Pa de llop (2002) formen part d’un cicle narratiu que ha d’abastar un segle de vida sitgetana convertida en literatura amb rerefons moral i filosòfic. A El temps a mitges enllaça totes dues obres per mitjà d’un element que forma part del paisatge local i del patrimoni arquitectònic local per bé que tancat, barrat i indefinit, com són les cotxeres de can Vidal Quadras, reconvertides en la ficció com les cotxeres de Can Rigual, la família que es va enriquir traficant amb esclaus…

Els personatges de la novel.la (Nèstor Varela, Núria Pelegrí, Tomàs Boïl, don Felipe, en Mani, sor Joana…) de tant versemblants esdevenen reals. Els personatges reals surten bé amb noms propis, bé amb una descripció física, o circumstancial o bé amb la denominació explícitament deformada. Entre els primers, Ramon Planes, Sisquella, Pere Pruna, Miquel Utrillo i Vidal, en Sanvissens, en Josep de l’Eco o l’Americano; entre els darrers, en Quiflis, en Pepe de les Canyes, el fotògraf Tony Peeper…

La geografia sitgetana passa per un procés de toponímia triple: la dels anys del franquisme, la popular i la inventada per l’autor per tal de dotar d’una topografia amb denominació pròpia i fonamentada cronològicament als protagonistes: l’Horta Boja (jardins de Terramar), can Cridaner (el Retiro), can Cridaner No Tant (el Prado), can Ferides (l’hotel Terramar convertit en hospital durant la guerra civil, la Reixa de les Paraules (l’Ajuntament), el Castell dels Àngels Caiguts (l’església parroquial)…

Tot aquest esforç de construcció narrativa, documentat fins a l’extrem i, no obstant això de lectura que atrau com un imant, no es deu a la voluntat d’evocar la transformació física i espiritual de Sitges. Gimeno se’n serveix perquè es proposa, i aconsegueix, recrear una de les fases més punyents del mite de Faust, que és la de la solitud i la decadència de l’aparent triomfador, i la de la fortalesa i la força moral de l’aparent perdedor. El temps a mitges mostra al nu l’ànima del paisatge i dels éssers.