Hi ha qui m’ha preguntat per què la novel.la d’en Xavier Gimeno es presenta a l’Hospital de Sitges. Quan la llegeixin (i cal llegir-la perquè és esplèndida), ho entendran. Només avanço que l’Hospital és un dels indrets que aixopluga un dels secrets i resol un dels desllorigadors de la intriga novel.lística.

El temps a mitges, l’obra amb què Xavier Gimeno va guanyar el Premi Ciutat de Palma de Narrativa Llorenç Villalonga és una novel.la que consagra Sitges com a escenari, paisatge, vivència i entorn a partir d’una trama construïda amb ofici i intel.ligència, i l’Hospital és un dels indrets evocats i descrits amb més caràcter i amb més tendresa.

El temps a mitges és la narració de vides que passen sense acomplir el seu temps de plenitud condicionades per les circumstàncies personals i col.lectives. Són quatre els protagonistes que s’entrecreuen en un Sitges situat entre dos pols cronològics – de la postguerra a l’actualitat – i en el transcurs de quatre moments.

Cadascun d’aquests arriba al clímax del relat personal i col.lectiu: el 1945, el moment culminant és una festa en un dels xalets de Terramar propietat d’un home del règim enriquit i prepotent; el 1959 són els avatars d’una família amb un Avi Cubanet i un propietari d’una fàbrica de calçat que malda per tirar endavant el negoci familiar; el 1968, en el moment en què Sitges rebutja un projecte de port turístic al peu de la Punta i s’admet la contrucció del d’Aiguadolç es creuen els destins dels personatges amb el un jove aprenent de periodista que viu en carn pròpia les contradiccions d’una Vila que ha canviat els oficis pels guanys del turisme, mentre que la contemporaneïtat ve marcada pel “Sitges està en venda” després de la darrera i definitiva conversió del sòl rústic en urbanitzable. El fil conductor que uneix tota la trama és la d’un ésser malhaurat i marginat, un home que per la seva aparença alguns podrien creure recordar…

L’ambició literària de l’autor i l’ofici que domina fan que El temps a mitges esdevingui una construcció novel.lística tan ben teixida que no se li escapa ni un punt. Res no queda per lligar ni cap element, per discreta aparença que ofereixi, hi és gratuïtament. Gimeno confessa que aquesta novel.la, juntament amb Pa de llop (2002) formen part d’un cicle narratiu que ha d’abastar un segle de vida sitgetana convertida en literatura amb rerefons moral i filosòfic. A El temps a mitges enllaça totes dues obres per mitjà d’un element que forma part del paisatge local i del patrimoni arquitectònic local per bé que tancat, barrat i indefinit, com són les cotxeres de can Vidal Quadras, reconvertides en la ficció com les cotxeres de Can Rigual, la família que es va enriquir traficant amb esclaus…

Els personatges de la novel.la (Nèstor Varela, Núria Pelegrí, Tomàs Boïl, don Felipe, en Mani, sor Joana…) de tant versemblants esdevenen reals. Els personatges reals surten bé amb noms propis, bé amb una descripció física, o circumstancial o bé amb la denominació explícitament deformada. Entre els primers, Ramon Planes, Sisquella, Pere Pruna, Miquel Utrillo i Vidal, en Sanvissens, en Josep de l’Eco o l’Americano; entre els darrers, en Quiflis, en Pepe de les Canyes, el fotògraf Tony Peeper…

La geografia sitgetana passa per un procés de toponímia triple: la dels anys del franquisme, la popular i la inventada per l’autor per tal de dotar d’una topografia amb denominació pròpia i fonamentada cronològicament als protagonistes: l’Horta Boja (jardins de Terramar), can Cridaner (el Retiro), can Cridaner No Tant (el Prado), can Ferides (l’hotel Terramar convertit en hospital durant la guerra civil, la Reixa de les Paraules (l’Ajuntament), el Castell dels Àngels Caiguts (l’església parroquial)…

Tot aquest esforç de construcció narrativa, documentat fins a l’extrem i, no obstant això de lectura que atrau com un imant, no es deu a la voluntat d’evocar la transformació física i espiritual de Sitges. Gimeno se’n serveix perquè es proposa, i aconsegueix, recrear una de les fases més punyents del mite de Faust, que és la de la solitud i la decadència de l’aparent triomfador, i la de la fortalesa i la força moral de l’aparent perdedor. El temps a mitges mostra al nu l’ànima del paisatge i dels éssers.