22 de maig 2009
LA NIT DE SANT JORDI
Fa estona que les darreres parades han plegat veles i que la gent ja ha retirat. Demà torna a ser un dia feiner, i no és que avui no ho fos, però per Sant Jordi és la gent que està de festa, sigui dia feiner o no en sigui. No calen decrets i acords extraordinaris: Sant Jordi és festa, i la gent la fa i la celebra.
De fet, fa dies que l’ambient s’ho porta. He tingut la sort d’estar en alguns dels esdeveniments, diem-ne, preparatoris. Un, la lectura de Els llops, de l’Esteve Plantada i en Joan Duran, una obra escrita a quatre mans des dels angles de la vida entesa com a matèria poètica. Un altre va ser la presentació performada a l’Espai Mallorca, de Barcelona, dels llibres de Pau Vadell – Akbar - i L’abecé de Laia Martínez i López, tots dos publicata a La Cantàrida. Va ser una performances autèntica, es va fer curta, i en Jaume C. Pons i Alorda va afegir-se a l’actuació amb aquella naturalitat d’actor sorneguer que domina els fils de l’entrellat de la faula. I un tercer, ben diferent dels altres dos, va ser el repartiment dels premis anuals de l’Institut d'Estudis Catalans, on enguany una sitgetana, Carme Muntaner i Alsina, ha estat guardonada amb el Premi de la Societat Catalana d’Estudis Històrics pel treball de recerca El territori del castell de Sitges entre els dos segles XIV i XV, segons els capbreus de 1360, 1409 i 1418. Aquesta és una jove investigadora de la que tot apunta cap amunt, i que, de moment, ha entrat de ple en documentació d’institucions sitgetanes medievals i modernes que contribuiran a perfilar i el Sitges de l’Edat Mitjana i de l’Edat Moderna, actualment amb notables clarobscurs i molta documentació inèdita.
He començat el dia llegint diaris i adonant-me que hi ha premsa que no aposa per la literatura en llengua catalana, com si li costés admetre que els nostres Porcel, Riera, Mira entre els consagrats o Silvia Alcàntara i Lluís Anton Baulenas, són tan bons com la trilogia Larsson o el Cercas, com també m’adono que l’autoajuda i el llibre passatemps de tota mena continua campant. Les vendes de Sant Jordi no es deuen a les campanyes de darrera hora, sinó al missatge continuat sobre què és el què es ven. Jo, per si de cas, des del feisbuc vaig aconsellar que es comprés literatura, que és el que val de debò. Jo he regalat la biografia de Pau Claris, d’Antoni Simon, i El professor d’història, de Joan F. Mira, i a mi m’han regalat Animals destructor de lleis, de Ricard Salvat, i Jardí d’hivern de Mònika Zgustova.
Matí a Sitges i fins a l’hora de dinar, a la parada del Grup d’Estudis Sitgetans, on enguany ha debutat l’Alba Gràcia i Pañella amb el treball guanyador del Premi J.Carbonell i Gener per a estudiants de batxillerat 1997, El castell de foc de Sitges. De la roda de foc als coets digitals. Hi ha moments en què els llibres es vénen de dos en dos, i que la col.lecció “Quaderns”, d’ampli espectre divulgatiu, va sortint amb agilitat. Mirant les parades que hi ha a la Ribera, comentem amb en Ventura Sella que el voluntariat que es mou al voltant de Sant Jordi per part de la societat civil –entitats, associacions, col.lectius… - és d’una vitalitat, convicció i riquesa extraordinàries, cosa que explica el secret de perquè aguanten tant les entitats sitgetanes. Però el millor ha estat saludar en Josep de l’Eco a la parada institucional, signant exemplars de Les meves lletres de caramelles i fent-se fotos amb els compradors que li reclament dedicatòries.
I tarda a Gavà, on a la Fundación Hervás Amezcua s’ha presentat presenta el novè títol de la col.lecció de plaquetes de “Papers de Terramar”, Arwad, de Carles Duarte, amb dibuixos d’Antonio Hervás Amezcua, i traducció a l’hebreu de Ioram Melcer i Itai Ron… Dia complet, doncs. Acabo tan cansada com els de les parades de llibres i roses, però ells encara tenen una estona i humor per somriure.
Jo també somric mentre intento arrodonir el dia llegint amb voluntat de traduir un vers llarg de Rilke sobre les roses:
“Espai de la roses,
cuidat entre les roses en secret,
que se’ns lliura en les roses obertes,
gran, com l’espai que abasta el cor i que també podem
sentir-lo al voltant en aquest espai on habiten les roses.”
De fet, fa dies que l’ambient s’ho porta. He tingut la sort d’estar en alguns dels esdeveniments, diem-ne, preparatoris. Un, la lectura de Els llops, de l’Esteve Plantada i en Joan Duran, una obra escrita a quatre mans des dels angles de la vida entesa com a matèria poètica. Un altre va ser la presentació performada a l’Espai Mallorca, de Barcelona, dels llibres de Pau Vadell – Akbar - i L’abecé de Laia Martínez i López, tots dos publicata a La Cantàrida. Va ser una performances autèntica, es va fer curta, i en Jaume C. Pons i Alorda va afegir-se a l’actuació amb aquella naturalitat d’actor sorneguer que domina els fils de l’entrellat de la faula. I un tercer, ben diferent dels altres dos, va ser el repartiment dels premis anuals de l’Institut d'Estudis Catalans, on enguany una sitgetana, Carme Muntaner i Alsina, ha estat guardonada amb el Premi de la Societat Catalana d’Estudis Històrics pel treball de recerca El territori del castell de Sitges entre els dos segles XIV i XV, segons els capbreus de 1360, 1409 i 1418. Aquesta és una jove investigadora de la que tot apunta cap amunt, i que, de moment, ha entrat de ple en documentació d’institucions sitgetanes medievals i modernes que contribuiran a perfilar i el Sitges de l’Edat Mitjana i de l’Edat Moderna, actualment amb notables clarobscurs i molta documentació inèdita.
He començat el dia llegint diaris i adonant-me que hi ha premsa que no aposa per la literatura en llengua catalana, com si li costés admetre que els nostres Porcel, Riera, Mira entre els consagrats o Silvia Alcàntara i Lluís Anton Baulenas, són tan bons com la trilogia Larsson o el Cercas, com també m’adono que l’autoajuda i el llibre passatemps de tota mena continua campant. Les vendes de Sant Jordi no es deuen a les campanyes de darrera hora, sinó al missatge continuat sobre què és el què es ven. Jo, per si de cas, des del feisbuc vaig aconsellar que es comprés literatura, que és el que val de debò. Jo he regalat la biografia de Pau Claris, d’Antoni Simon, i El professor d’història, de Joan F. Mira, i a mi m’han regalat Animals destructor de lleis, de Ricard Salvat, i Jardí d’hivern de Mònika Zgustova.
Matí a Sitges i fins a l’hora de dinar, a la parada del Grup d’Estudis Sitgetans, on enguany ha debutat l’Alba Gràcia i Pañella amb el treball guanyador del Premi J.Carbonell i Gener per a estudiants de batxillerat 1997, El castell de foc de Sitges. De la roda de foc als coets digitals. Hi ha moments en què els llibres es vénen de dos en dos, i que la col.lecció “Quaderns”, d’ampli espectre divulgatiu, va sortint amb agilitat. Mirant les parades que hi ha a la Ribera, comentem amb en Ventura Sella que el voluntariat que es mou al voltant de Sant Jordi per part de la societat civil –entitats, associacions, col.lectius… - és d’una vitalitat, convicció i riquesa extraordinàries, cosa que explica el secret de perquè aguanten tant les entitats sitgetanes. Però el millor ha estat saludar en Josep de l’Eco a la parada institucional, signant exemplars de Les meves lletres de caramelles i fent-se fotos amb els compradors que li reclament dedicatòries.
I tarda a Gavà, on a la Fundación Hervás Amezcua s’ha presentat presenta el novè títol de la col.lecció de plaquetes de “Papers de Terramar”, Arwad, de Carles Duarte, amb dibuixos d’Antonio Hervás Amezcua, i traducció a l’hebreu de Ioram Melcer i Itai Ron… Dia complet, doncs. Acabo tan cansada com els de les parades de llibres i roses, però ells encara tenen una estona i humor per somriure.
Jo també somric mentre intento arrodonir el dia llegint amb voluntat de traduir un vers llarg de Rilke sobre les roses:
“Espai de la roses,
cuidat entre les roses en secret,
que se’ns lliura en les roses obertes,
gran, com l’espai que abasta el cor i que també podem
sentir-lo al voltant en aquest espai on habiten les roses.”
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, abril del 2009
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada