La nit dels museus que se celebra arreu aquest cap de setmana ofereix un ampli ventall de possibilitats de contemplació del que a la llum del dia sembla vist i conegut pels visitants poc o molt habituats a recórrer sales i galeries. La convocatòria és una nova modalitat d’atracció. Les activitats i possibilitats s’estenen també a les galeries d’art, que, tal com diu el seu programa, “brillaran amb llum pròpia”. El que se’ns proposa és entrar i mirar d’una altra manera, viure la contemplació de les arts des de la nocturnitat còmplice. A partir d’aquí, cada institució museística o entitat artística ofereixen el seu programa amb propostes de tota mena, sovint enllaçant les arts plàstiques amb la música o la poesia.

Pensant-hi, imaginava on m’hauria agradat més passar una estona de nit, passejant en silenci, a poder ser, sense les empemtes i trompicons que segons en quins moments de l’any són inevitables en determinats museus. Veure El naixement de Venus o La Primavera de Botticcelli en solitari durant una estona ben llarga, atenta només als plecs de la roba de les figures mitològiques de “La Primavera” (ah, la novel.la de Carme Riera, la de Domènico Guarini, que esdevé d’una força i un atractiu perennes…) o al sorollet de les onades que banyen els peus de la Venus naixent atònita i meravellada per la bellesa del món.

El brogit pintat o viscut en tonalitats càlides…L’imagino a les noces dels pagesos de Brueghel el Vell, al Museu de Belles Arts de Viena, confós amb les de les passes enfonsades a la neu dels que, retuts, arriben al poble després d’una cacera hivernal. O amb el del “Vagó de tercera” de Daumier, que és una de les imatges més impressionants del proletariat urbà de mitjan segle XIX, al Museu Oskar Reinhardt am Stadtgarten, a Winthertur… El brogit que feien les passes dels visitants nocturns del que fou el mausoleu d’Adrià a la riba romana del Tíber, reconvertit en el Castell de Sant’Angelo, en el setge pacífic de la nit blanca d’un d’aquests estius. I la nit més càlida a la Vil.la Farnesina, davant dels frescos de Rafael.

Hi ha un silenci blanc que acompanya l’enterrament d’en Casagemas pintat per Picasso, al Musée d’Art Modern de París; que envolta els Grecos del museu de Belles Arts de Budapest; que habita a les sales del museu Chagall de Niça, o la capella provençal i mediterrània del Roser que va pintar Matisse. Un silenci càlid habita entre els quadres de Ludovico Brea al monestir de Cimiez, vora el jardí de roses. Un silenci daurat que envolta les pomes de Cézanne al museu Am Römerholz, a Winterthur. I tots els silencis de Hopper, tant el de Cape Code Evening a la National Art Gallery de Washington com el de “Nighthawks”, de l’Institut d’Art de Chicago. I, lluny del silenci que reclamo, no m’agrada imaginar el Museu Dalí a la nit perquè penso que se’l deu menjar més l’espectacle que el contingut.

I després vénen els quadres que no em cansaria de mirar fossin on fossin. Entre altres, el “Berlin” de P. Stämpfli en una col.lecció privada parisenca; la patinadora de Bonnard i la “Tempesta sobre Niça” de Matisse de la col.lecció Handloser, a Fribourg; els quadres de Gabrielle Münter – el “Sinnende…” – de la Lenbachhaus de Munich; les pintures de Miquel Àngel de la Capella Sixtina; la “Blanchisseuse” de Daumier al Museu d’Orsay; la vista d’Ais des del Pont dels Trois Sautets de Cézanne; “La buveuse” de Toulouse-Lautrec. Després vindria el Courbet de “La mer a Palavas”, l’anti Caspar David Friedrich: aquest, d’esquena, contemplant la natura que el desafia; aquell mig d’esquena saludant, solitari, l’embat de sal, de sol i d’aire davant de la mar oberta provençal. Courbet, el realista, l’home que mai no va pintar ni sants ni deesses perquè, deia, no n’havia vist mai cap i ell pintava el que veia…

Tants de quadres per contemplar una sola nit, per construir el meu curs de contemplacions nocturnes. Una nit als museus no imaginaris dóna per tant que va posposant l’hora de l’alba.