13 de nov. 2010
CÈLIA SÀNCHEZ-MÚSTICH. LA POESIA, LA TENDRESA
La copa buida omple de set el núvol.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.
El núvol, assaciat, vessa el buit dins la copa.
Equidistant de copa i núvol, jo, pluja i vi,
apàtrida, ignorant, perplexa, il·lusionada.
Cèlia Sànchez-Mústich, Llum de claraboia (1994)
De vegades no acabem de recordar com hem conegut els nostres amics perquè el temps esborra el que és prescindible, perquè el magma de la vida ens va amuntegant vivències i records o perquè arriba un moment que pensem que com que els coneixem des de sempre no hi va haver una primera vegada. Res d’això no em succeeix amb la Cèlia Sànchez-Mústich perquè recordo com si fos ahir mateix quan i on ens vam conèixer i vam entaular la primera conversa. Havíem coincidit a les lectures poètiques que organitzava l’Àngels Cardona, que ha estat una de les persones que més va fer al llarg dels primers anys noranta per la poesia i pels poetes que recalàvem per Barcelona organitzant lectures i taules rodones sobre tot el que fos susceptible d’haver estat dit i tractat pels poetes.
Va ser a Pati Llimona del carrer de Regomir, un petit oasi revestit de centre cívic municipal, on vaig admirar per primera vegada la mirada blava de Màrius Sampere, on em vaig descobrir la cordialitat afectuosa de José Corredor-Matheos, on vaig compartir lectures poètiques Maria Mercè Marçal i on vaig fer-me amiga per sempre de la Cèlia Sànchez-Mústich. La primera conversa, després d’una primera lectura compartida, va ser camí de l’estació de metro del Liceu. Cèlia era com ara, menuda i gràcil, amb veu de claredat de cristall. La conversa va ser de to greu i va esdevenir confidència. Al cap del temps vaig entendre-la millor perquè va evocar el que llavors m’explicava en un poema que ha guanyat el passaport d’eternitat de les obres atemporals
Alzeimer.
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari, On no sabem.
Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi. És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.
Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:
El cel podria ser
Qui t'allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
Després va passar més temps i Cèlia ha esdevingut sitgetana per vocació i per mèrits. L’un, el de l’amistat, i aquest és un fet que a hores d’ara es pot asseverar sense marge d’error. L’altre, per la seva activitat literària que té Sitges com a epicentre. Ella i Joan Duran han aconseguit una fita cultural de qualitat incontestable, com és la Festa de la Poesia que enguany celebrarà la cinquena edició. Aquest tàndem imbatible en originalitat i imaginació ha posat Sitges al nivell de les viles i ciutats poètiques de participació més cobejada. I en solitari, Cèlia va teixint la seva obra literària de narradora i de poeta. Com a sitgetana ha anat aplegant els darrers trofeus: el premi 7LLETRES (2008) pel recull de contes No. I sí; el Premi de la Crítica Serra d'Or de poesia (2010) per A la taula del mig i fa pocs dies el Premi de poesia Vicent Andrés Estellés (2010) pel darrer poemari, On no sabem.
Cèlia Sànchez-Mústich ha rebut un dels premis més preuats perquè és un guardó simbòlic de reconeixement, la Ploma d’Or de Sitges. Amb vuit títols publicats de narrativa i set de poesia ha assolit una brillant maduresa literària, ferma i consolidada al llarg d’una quotidianeitat en la que la vida i la literatura perviuen en continuada òsmosi. És una obra amarada del goig de viure malgrat els embats de la vida, traspua una tendresa ferma i convicta que no renuncia als registres més crus de l’existència.
Als poemes de la Cèlia hi sovinteja un element que invoca amistat viscuda i compartida, com és una taula. Una taula parada que esdevé el cel de la terra:
El cel podria ser
Compartir una llarga taula
Amb tothom que he estimat.
Una taula il.limitada en el temps.
Estovalles de neu sota els plats
abundosos, música de cristall
a la salut de somnis
i una espelma entre els rostres
afamats de mi (...)
Els seus amics sitgetans hem brindat per la Ploma que celebra la seva obra literària, pel guany de la seva presència entre nosaltres, per l'amistati per la seva poesia, que s’esdevé entre la bellesa i el miracle.
Ha treballat molt i es mereix els premis.