Consta que Mercè Rodoreda ha vingut a Sitges una sola vegada, i per un motiu ben especial: l’estrena de l’única obra de teatre que va veure representada en vida. Era l’any 1979, quan en el marc del XIIè Festival Internacional de Teatre de Sitges que dirigia Ricard Salvat la dramaturga Araceli Bruch va posar en escena L’Hostal de les Tres Camèlies, un drama d’interiors i de passions de tall aparentment costumista.

El Teatre Prado estava ple de gom a gom perquè l’ocasió s’ho valia, i perquè Rodoreda ja era reconeguda com la gran escriptora que és. Estava en plena activitat. Feia cinc anys que havia publicat Mirall trencat i l’any anterior havia sortit Semblava de seda i altres contes. L’any de l’estrena teatral havia aplegat la narrativa breu a Tots els contes i l’any següent sortien dos dels seus llibres més extraordinaris, la novel.la Quanta,quanta guerra i les proses poètiques de Viatges i flors. Es trobava al cim de la glòria però no s’hi adormia gens, perquè en morir quatre anys després deixava producció inèdita i llegava a l’Institut d’Estudis Catalans el seu arxiu on, entre altres papers, conservava els poemes que mai no havia publicat.

Durant la vetllada teatral la vaig tenir al costat, ella en una llotja i jo a l’altra, i crec recordar que vaig mirar més estona a cua d’ull que no pas a l’escenari. Era menuda, d’aparença fragilíssima, vestia de negre, el cabell blanc d’una elegància impol.luta. Ella mirava endavant i semblava seguir amatent l’evolució de l’obra, però no puc dir que en cap moment hagués fet algun gest d’entusiasme, d’aprovació, de distensió. No era estirada, però es mostrava entotsolada i distant. Però m’atreia molt més el posat i el capteniment d’aquella dona menuda, vestida de negre, múrria en el seu silenci i no sé fins a quin punt satisfeta del que veia, que no pas les anades i vingudes, els diàlegs i els mutis dels actors. Fins que l’obra va acabar, i llavors van esclatar els aplaudiments a doll, els llums encesos, la gent girant-se per mirar amunt cap a la llotja on ella somreia tímidament, amb aquella naturalitat, com si tot hagués estat el més natural del món. La tenia al costat i sé que vaig felicitar-la; ella va respondre que gràcies, i li vaig fer un petó a cada galta estrenyent-li la mà, uns ossets. Quanta vida interior, quanta energia continguda, quina saviesa oculta i profunda que tenia aquella dona!

No la vaig veure més, però vaig continuar llegint-la amb voracitat i amb ganes d’aprendre què és el que fa que una dona esdevingui una escriptora com ella.

Ara, amb motiu del seu centenari, el Grup d’Estudis Sitgetans organitza un cicle que amb el títol de Mercè Rodoreda i el seu temps, 1908-1983, amb una exposició fotogràfica, Mercè Rodoreda, la seva obra i el seu temps i dues activitats literàries. La una, el dissabte dia 8 amb la conferència de Marta Nadal sobre La narrativa de Mercè Rodoreda; l’altra, el dissabte dia 15, amb una introducció a la seva obra poètica i una lectura de poemes a càrrec de Teresa Costa-Gramunt, Joan Duran i Ferrer, Cèlia Sànchez-Mústich, Susanna Rafart i l’autora d’aquesta columna. El programa és atractiu pel que té de resituar l’obra de Rodoreda en uns paràmetres de lectura adients al món d’avui, en els quals l’escriptora no només aguanta sinó que continua estant en primera línia. L’exposició de fotografies, que es poden contemplar a l’Espai Cultural Pere Stämpfli entre el 8 i el 23 de novembre, per a la que s’ha comptat amb la col.laboració de la Secció Fotogràfica del GES i de la Fundació Mercè Rodoreda, és una mostra en què iconografia i paisatge expliquen la vida de l’escriptora i la Barcelona del seu temps de joventut, una de les bases i fonaments de la seva extraordinària narrativa.

L’homenatge a Rodoreda que li dedica el Grup d’Estudis Sitgetans, amb la voluntat de compartir l’admiració i la difusió de l’obra de l’escriptora és una mena de segona i definitiva estada, perquè Mercè Rodoreda hi té guanyat el públic de lectors amics.