11 de nov. 2008
Avui compliria cent anys
I estaria esplèndida. Envoltada de flors, dels seus llibres, de totes les traduccions que se n’han fet, de cartes i targetes de felicitació, de micròfons de ràdio, flàixos, càmeres de televisió. Vestida de negre, les cames convenientment creuades, potser fumant el cigarret que amb motiu del dia li hauria estat permès. Esplèndida.
El centenari d’una escriptora tan singular que no ha passat pel silenci del purgatori postmortem i que encara mou passions s’ha celebrat no sé si amb gaire solemnitat, però amb autèntiques ganes. Hi ha hagut ganes i convicció per part dels rodoredians de tota mena, dels actors, dramaturgs i cineastes, dels escriptors i dels lectors que han actuat cadascú des del seu àmbit amb una fidelitat a ultrança i amb la voluntat de no deixar res per verd. També n’hi ha hagut per part dels editors que, per una vegada que hauria d’assentar precedent, han equilibrat l’oportunitat de l’avinentesa i la rendibilitat, per bé que falta veure encara com aniran les publicacions del centenari i l’edició de les Obres Completes… Més enllà de la programació oficial, han proliferat iniciatives de tota mena dins i fora del territori dels Països Catalans amb les intervencions institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Lull, així com les de molts altres agents i entitats que treballen en el medi cultural en molts altres àmbits i condicions.
Rodoreda atreu. Ella, que ho sap, ho accepta encantada de la vida i del destí que, finalment, ha deixat de ser-li advers. Si hagués viscut fins avui, no sé si li haurien donat el Nobel, però a hores d’ara, tant és. Rodoreda s’ha guanyat el públic lector universal a pols, com es va guanyar el públic lector dels Països Catalans amb aquella tenacitat no exempta d’una murrieria molt femenina que li va valer per afrontar el sostre de vidre que la condició de dona, escriptora en català i exilidada li havia imposat. Impertèrrita per fora, un volcà dintre seu, tot un caràcter i una vocació literària en el constant aiguabarreig d’una vida fascinant i una obra que ha esdevingut un monument literari.
Per molts anys, Mercè!
El centenari d’una escriptora tan singular que no ha passat pel silenci del purgatori postmortem i que encara mou passions s’ha celebrat no sé si amb gaire solemnitat, però amb autèntiques ganes. Hi ha hagut ganes i convicció per part dels rodoredians de tota mena, dels actors, dramaturgs i cineastes, dels escriptors i dels lectors que han actuat cadascú des del seu àmbit amb una fidelitat a ultrança i amb la voluntat de no deixar res per verd. També n’hi ha hagut per part dels editors que, per una vegada que hauria d’assentar precedent, han equilibrat l’oportunitat de l’avinentesa i la rendibilitat, per bé que falta veure encara com aniran les publicacions del centenari i l’edició de les Obres Completes… Més enllà de la programació oficial, han proliferat iniciatives de tota mena dins i fora del territori dels Països Catalans amb les intervencions institucionals de l’Institut d’Estudis Catalans, la Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Lull, així com les de molts altres agents i entitats que treballen en el medi cultural en molts altres àmbits i condicions.
Rodoreda atreu. Ella, que ho sap, ho accepta encantada de la vida i del destí que, finalment, ha deixat de ser-li advers. Si hagués viscut fins avui, no sé si li haurien donat el Nobel, però a hores d’ara, tant és. Rodoreda s’ha guanyat el públic lector universal a pols, com es va guanyar el públic lector dels Països Catalans amb aquella tenacitat no exempta d’una murrieria molt femenina que li va valer per afrontar el sostre de vidre que la condició de dona, escriptora en català i exilidada li havia imposat. Impertèrrita per fora, un volcà dintre seu, tot un caràcter i una vocació literària en el constant aiguabarreig d’una vida fascinant i una obra que ha esdevingut un monument literari.
Per molts anys, Mercè!
Publicat a Recvll (Blanes), octubre 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada