11 de nov. 2008
Raimon, poeta
Escoltar Raimon actuant com un poeta al costat d’altres poetes va ser una de les novetats de les VIII Jornades Poètiques que organitza l’Associació Col.legial d’Escriptors de Catalunya. No és que no se sabés de la seva vinculació a la poesia. Gràcies a ell, Ausiàs March i Jordi de Sant Jordi i Salvador Espriu, entre altres, han passat del llibre al pentagrama, i de la lletra impresa a l’ipod. Raimon ha popularitzat els poetes clàssics i contemporanis amb una extraordinària sensibilitat musical i amb la gran força de la seva interpretació amb una entonació que cobreix tots els matisos. Veles e vents (March), Les cançons de la roda del temps (Espriu), So qui so (Joan Timoneda), Desert d’amics (Jordi de Sant Jordi) o Inici de càntic en el temple (Espriu) són uns quants dels grans títols de les cançons composades i interpretades amb les lletres de poetes catalans de tots els temps. Més enllà de ser músic i cantant, Raimon és un expert en aquesta matèria.
Però aquesta no va ser, per un vespre, la seva actuació. Es tractava d’escoltar un Raimon sense música, cosa que, en principi semblava un impossible. Ben al contrari, Raimon va fer emergir el poeta que és per recitar els versos que ha escrit al llarg dels anys i que, fins ara, no coneixíem sinó en versió musicada. Tant és així que més d’un dels assistents no podia prescindir del record de la melodia de cançons que, Com un puny o A Andreu Alfaro, integren el seu més representatiu repertori.
D’entre totes les seves cançons, Raimon va triar alguns dels poemes que ha dedicat a ciutats i persones que estima. Són poemes nascuts de les més diverses circumstàncies – Barcelona febrer de 1971, on parla d’un matí lluminós i dels grisos…- , i que abasten records, amistats, amors i homenatges. N’hi va haver per a Joan Pere Viladecans – Com una mà-, per a Mompou – Pensament-, per al seu gran amic i mestre Joan Fuster – Lector de poesia-, per a l’estimat i admirat Salvador Espriu – La mar respira en calma-, per a Antoni Tàpies – Terra negra-, per a Joan Miró – Joan Miró en el record-. En el darrer, escrit en dates recents i dedicat a la seva mare, i que porta el títol de Primer de Maig de 2008, es va permetre la lleu llicència d’entonar en versió popular una estrofa de La Internacional…
Raimon, poeta, recita amb veu modulada, llegint, amb una tonalitat ben diferent de la que escoltem en el cant. Escoltar-lo és retornar al poema en el seu estat inicial, nu, sense altra musicalitat que la pròpia de les paraules, els versos, les estrofes. És retornar, també, al valor de la paraula per si mateixa, sense altres atributs que la dicció poètica del seu autor. Ell, que és expert en la saviesa de l’ofici, va fer un tria que abastava més de quatre dècades de dedicació, una vida artística i humana viscuda amb la plenitud de la sensibilitat, de la intel.ligència i de la solidaritat.
Raimon és un home que ha viscut la història personal i la col.lectiva a plena consciència, amb risc i amb tota la força de les seves conviccions. De tota aquesta experiència n’ha extret la poesia que, després, ha revestit de cançó. Els poemes de la vetllada ens van mostrar un Raimon poeta, un vessant implícit, però manifest, del cantant intel.lectual i humanista, compromès i fidel. És el Raimón cívic i líric que, per una vegada, va optar pel llenguatge pla de la paraula poètica en la que també hi rau una intrínseca musicalitat.
Però aquesta no va ser, per un vespre, la seva actuació. Es tractava d’escoltar un Raimon sense música, cosa que, en principi semblava un impossible. Ben al contrari, Raimon va fer emergir el poeta que és per recitar els versos que ha escrit al llarg dels anys i que, fins ara, no coneixíem sinó en versió musicada. Tant és així que més d’un dels assistents no podia prescindir del record de la melodia de cançons que, Com un puny o A Andreu Alfaro, integren el seu més representatiu repertori.
D’entre totes les seves cançons, Raimon va triar alguns dels poemes que ha dedicat a ciutats i persones que estima. Són poemes nascuts de les més diverses circumstàncies – Barcelona febrer de 1971, on parla d’un matí lluminós i dels grisos…- , i que abasten records, amistats, amors i homenatges. N’hi va haver per a Joan Pere Viladecans – Com una mà-, per a Mompou – Pensament-, per al seu gran amic i mestre Joan Fuster – Lector de poesia-, per a l’estimat i admirat Salvador Espriu – La mar respira en calma-, per a Antoni Tàpies – Terra negra-, per a Joan Miró – Joan Miró en el record-. En el darrer, escrit en dates recents i dedicat a la seva mare, i que porta el títol de Primer de Maig de 2008, es va permetre la lleu llicència d’entonar en versió popular una estrofa de La Internacional…
Raimon, poeta, recita amb veu modulada, llegint, amb una tonalitat ben diferent de la que escoltem en el cant. Escoltar-lo és retornar al poema en el seu estat inicial, nu, sense altra musicalitat que la pròpia de les paraules, els versos, les estrofes. És retornar, també, al valor de la paraula per si mateixa, sense altres atributs que la dicció poètica del seu autor. Ell, que és expert en la saviesa de l’ofici, va fer un tria que abastava més de quatre dècades de dedicació, una vida artística i humana viscuda amb la plenitud de la sensibilitat, de la intel.ligència i de la solidaritat.
Raimon és un home que ha viscut la història personal i la col.lectiva a plena consciència, amb risc i amb tota la força de les seves conviccions. De tota aquesta experiència n’ha extret la poesia que, després, ha revestit de cançó. Els poemes de la vetllada ens van mostrar un Raimon poeta, un vessant implícit, però manifest, del cantant intel.lectual i humanista, compromès i fidel. És el Raimón cívic i líric que, per una vegada, va optar pel llenguatge pla de la paraula poètica en la que també hi rau una intrínseca musicalitat.
Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, octubre del 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada