El triomf electoral de Barak Obama i la seva propera presa de possessió de la presidència dels EUA ha fet córrer uns quants acudits racistes. D’aquells que s'expliquen amb la boca petita per allò del políticament correcte, que es pronuncien amb gest de transgressió i que, en qualsevol cas, són indicatius. Denoten que encara hi ha qui creu que el to de la pell mereix ser objecte del sarcasme burleta i del menyspreu atàvic i d'un més que dubtós sentit de l'humor.

És per aquest motiu que he recordat la dignitat que la senyora Rosa Parks va mantenir un dia d'hivern de 1955 a Montomery, Alabama. L’1 de desembre de 1955 Rosa Parks no va voler cedir a un blanc el seient d’autobús que ocupava i desplaçar-se als seients del darrere, tal com el conductor li manava. Aquest gest li va costar un judici i un arrest. Això passava quan els negres dels EUA no gaudien de la plenitud dels drets civils ni de la igualtat racial.

Els fets van desencadenar la reacció de la comunitat afroamericana local, en la que destacava el jove predicador i doctor en teologia, Martin Luther King. Els fets de Montgomery compten en la biografia del que llavors era un jove líder en la lluita pels drets civils. El boicot de la comunitat negra als autobusos públics va durar més d’un any mentre que la presa de consciència sobre aquesta modalitat de discriminació racial es va anar estenent pel país. Finalment la Cort Suprema dels EUA va derogar la segregació racial als autobusos públics, per inconstitucional. Va ser una lluita llarga i costosa, com tota la lluita contra la discriminació racial, però els fets de Montgomery originats per la digna negativa de la senyora Parks van constituir una fita cabdal. El que havia començat com una acció testimonial va acabar en l’esclat d’un tram cabdal en la lluita pels drets civils dels negres dels EUA.

Després de l’arrest la senyora Parks va topar amb dificultats de tota mena. Va haver de canviar de residència diverses vegades. A Montgomery cosia roba. A Detroit, on finalment va anar a raure, continuà amb la costura fins que al cap d’uns anys va canviar els teixits per una oficina. Es va jubilar als setanta-cinc anys sense parar de lluitar per la causa dels seus. Una de les darreres fotografies la mostren riallera i satisfeta al costat del president Bill Clinton quan li va ser concedida la Presidential Medal of Freedom el 1999.

La senyora Rosa Parks (1913-2005) és reconeguda als EUA com la Mare dels drets civils. Va ser honorada per tota mena d’estaments del país els darrers anys de la seva vida, i va morir als noranta-dos anys. Una de les persones que va prendre la paraula als funerals va ser Condolezza Rice, que va reconèixer que sense el gest de la senyora Parks ella no hauria esdevingut Secretària d’Estat dels EUA.

I, segurament, tampoc Barak Obama hauria esdevingut President electe. Una de les coses més extraordinàries del seu triomf ha estat la constatació del canvi social que ha permès que en un país on fa cinquanta anys la segregació racial era en plena vigència hagi elegit el primer president de raça negra. Així ho han remarcat la premsa nordamericana i mundial dels dies posteriors a la seva elecció. El Daily Telegraph concreta: “… ha estat impossible no sentir que alguna cosa realment profunda havia canviat. Si més no, el pitjor capítol de la història americana – un capítol que comença fa més de tres-cents anys, quan el primer vaixell de esclaus atracava a les colònies britàniques nordamericanes- acaba de finalitzar.”

També aquestes dies els negres nordamericans s’enviaven un missatge de text i d’esperança: “Rosa es va quedar asseguda, perquè Martin pugués caminar. Martin va caminar, perquè Barak pugués córrer. Barack corre perquè els nostres fills puguin volar.” La dignitat i el compromís en la lluita contra la segregació racial i els sacrificis han servit per això.