13 d’oct. 2008
Arts sòlides o líquides?
Després de tots aquests segles de fosca i de martiri,
quasi engolida del tot la postmodernitat,
superades les avantguardes artístiques
per mitjà de l’exposició pública
d’animals morts i excrements empotats,
refusada bona part de la filosofia humanística, sí,
ja hauríem de saber que la civilització
no és obra de l’home, sinó un joc pervers
amb el qual es diverteixen les divinitats,
rifant-se la nostra sort, la nostra tragèdia,
el destí impossible, inexistent com els miracles.
Pere Joan Martorell, “Conferència”. Dansa nocturna (2007)
El setè títol de la col.lecció Argumenta planteja amb voluntat de debat l’estat actual de l’art contemporani de 1975 ençà. Argumenta és una col.lecció dedicada a la síntesi i anàlisi crítica dels diversos àmbits que configuren la realitat actual. És una col.lecció sòlida en temps de liquiditat; ha fet una aposta en favor dels crítics, experts i assagistes joves, ja que la major part dels col.laboradors han complert tot just els quaranta, i té com a objectiu estimular el pensament i la reflexió del present amb voluntat de prospectiva. Des d’Argumenta, l’editorial El Cep i la Nansa aposta per la creació i pel debat crític des de la perifèria i des de l’excel.lència editorial consolidada.
Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008), volum coordinat per Rosa M. Isart i Anna Lleó, posa en valor el llenguatge contemporani apostant pel concepte d’arts visuals en lloc d’utiltizar termes convencionals. L’encert rau en l’abast i caràcter obert del concepte. Les arts visuals comprenen no només les arts plàstiques sinó els llenguatges artístics nascuts o consolidats al llarg del segle vint, des de la fotografia i el cinema al net art. El caràcter obert del concepte inclou l’alteritat de l’art, és a dir, la participació de l’element contemplatiu que és l’espectador – que en cap cas s’ha d’assimilar al concepte mercantilista de “consumidor”.
El volum s’articula en tres parts. L’entrada correspon a la síntesi dels panorames de fons, a cura de Teresa Camps – que elabora el trajecte històric i les seves incidències-, i a les relacions entre art i poder, per Gerard Vilar. Els diversos llenguatges – arquitectura, pintura, fotografia, cinema, audiovisual, performance, net art- són analitzats per Alberto T. Estévez, Àlex Mitrani, Laura Terré, Àngel Quintana, Gala Pujol i Joan Campàs. La creació i mercat artístic dels anys setanta ençà és l’objecte del diàleg a quatre veus de Josep Asunción, Clara Garí, Gemma Guasch i Ricard Planas.
La fi del Noucentisme i la més estricta contemporaneïtat configuren els límits cronològics del contingut. Enfront d’aquest, el paper del crític d’art sembla més cridat a endreçar i explicar que no a determinar ni a establir les valoracions que desemboquen en la creació dels cànons estètics sempre nominalistes. Tot plegat subratlla la vocació sociològica global del volum, en el que hi són implicats la totalitat dels agents: creadors, l’entorn, el poder, la crítica i els receptors. El plantejament, pròpiament, determina una necessària orientació de les arts visuals contemporànies vers la democratització, d’una banda, i l’educació, d’altra – qüestió que no cal confondre amb l’existència de programes escolars als museus...
Algunes idees que indiquen temes per al debat són la contradicció entre la qualitat dels artistes amb l’escassa presència que tenen al mercat estranger; el perill d’incomunicació entre les obres d’art i el públic si no s’aprofundeix en el concepte de democratització artística; la indiferència a la que condueix l’art liquat – l’art no compromès, mancat de força, de voluntat d’impacte-; el desconeixement, o la desconnexió, entre els diversos nuclis artístics dels Països Catalans; l’omnipresència de l’administració, que sovint ni té res a veure amb l’excel.lència ni amb una programació rigorosa o equilibrada...
Nosaltres, espectadors, hauríem de ser capaços de plantejar-nos la nostra relació amb les arts visuals contemporànies més enllà de saber – o d’ignorar- que el procés creatiu artístic és viu i permanent.
Arts sòlides o líquides? Les arts visuals als Països Catalans (1975-2008), volum coordinat per Rosa M. Isart i Anna Lleó, posa en valor el llenguatge contemporani apostant pel concepte d’arts visuals en lloc d’utiltizar termes convencionals. L’encert rau en l’abast i caràcter obert del concepte. Les arts visuals comprenen no només les arts plàstiques sinó els llenguatges artístics nascuts o consolidats al llarg del segle vint, des de la fotografia i el cinema al net art. El caràcter obert del concepte inclou l’alteritat de l’art, és a dir, la participació de l’element contemplatiu que és l’espectador – que en cap cas s’ha d’assimilar al concepte mercantilista de “consumidor”.
El volum s’articula en tres parts. L’entrada correspon a la síntesi dels panorames de fons, a cura de Teresa Camps – que elabora el trajecte històric i les seves incidències-, i a les relacions entre art i poder, per Gerard Vilar. Els diversos llenguatges – arquitectura, pintura, fotografia, cinema, audiovisual, performance, net art- són analitzats per Alberto T. Estévez, Àlex Mitrani, Laura Terré, Àngel Quintana, Gala Pujol i Joan Campàs. La creació i mercat artístic dels anys setanta ençà és l’objecte del diàleg a quatre veus de Josep Asunción, Clara Garí, Gemma Guasch i Ricard Planas.
La fi del Noucentisme i la més estricta contemporaneïtat configuren els límits cronològics del contingut. Enfront d’aquest, el paper del crític d’art sembla més cridat a endreçar i explicar que no a determinar ni a establir les valoracions que desemboquen en la creació dels cànons estètics sempre nominalistes. Tot plegat subratlla la vocació sociològica global del volum, en el que hi són implicats la totalitat dels agents: creadors, l’entorn, el poder, la crítica i els receptors. El plantejament, pròpiament, determina una necessària orientació de les arts visuals contemporànies vers la democratització, d’una banda, i l’educació, d’altra – qüestió que no cal confondre amb l’existència de programes escolars als museus...
Algunes idees que indiquen temes per al debat són la contradicció entre la qualitat dels artistes amb l’escassa presència que tenen al mercat estranger; el perill d’incomunicació entre les obres d’art i el públic si no s’aprofundeix en el concepte de democratització artística; la indiferència a la que condueix l’art liquat – l’art no compromès, mancat de força, de voluntat d’impacte-; el desconeixement, o la desconnexió, entre els diversos nuclis artístics dels Països Catalans; l’omnipresència de l’administració, que sovint ni té res a veure amb l’excel.lència ni amb una programació rigorosa o equilibrada...
Nosaltres, espectadors, hauríem de ser capaços de plantejar-nos la nostra relació amb les arts visuals contemporànies més enllà de saber – o d’ignorar- que el procés creatiu artístic és viu i permanent.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada