Els Premis de poesia Cavall Verd no poden tenir millor cartell que el que li atorguen els premiats d’enguany: Joan Margarit en la modalitat de poesia, Susanna Rafart, juntament amb Eduard Escoffet, en la de traducció poètica. Des de diferents estadis generacionals tant l’un com l’altre constitueixen dos puntals del panorama poètic contemporani en llengua catalana, amb una obra prestigiosa i consolidada. El guardó que obté Escoffet el situa enre les veus literàries més potents de les darreres fornades.
Alhora, la trajectòria dels premis posa de manifest la vitalitat de la poesia, la pluralitat de veus i d’estètiques, i la qualitat literària d’escriptors i traductors.
El sistema literari català compta, a hores d’ara, amb un panorama poètic excepcional que no justifica nostàlgies.

“Més trista és la intempèrie sense els versos”…
Joan Margarit (Sanahuja, 1938), arquitecte de professió i poeta de vocació, ha estat el guanyador del premi Josep M.Llompart pel poemari Casa de Misericòrdia (Proa). L’autor retorna una vegada més als seus motius – Joana, Raquel, la música, la ciutat, la contemplació de l’amor (“L’amor ha estat creuar aquest pont magnífic/ per passar a l’altra banda del riu sec”); la passió fins i tot present “en les escombraries de la por” des de la perspectiva que atorga el temps viscut, assaborint-la en la recreació per obra de la poesia.
Condicionat per la petja profunda del record i de les vivències personals i col.lectives de la postguerra Margarit retorna als escenaris d’un temps que, no per llunyà, deixa de ser punyent: els patis, corrals i vinyes de Solivella, els bancals verds de Forès, la crueltat de l’entorn dels infants i la promesa de vida que els espera, els refugis que atorguen els diferents estadis de la vida.
El present del poeta és, en canvi, l’espai indefugible de la mort: després de tanta vida, “Vénen dels carrers foscos de la infància / totes les pors dels vells?”, el poeta escolta com “la mort està gratant rere la porta”.
La capacitat d’evocar, que constitueix el fonament de la construcció poètica de l’autor, es fa palesa en el poema titulat “Casa de misericòrdia” perquè marca el sentit del llibre amb una conclusió que forma part del nucli dur de la poètica de Margarit: “La poesia és ara/ l’última casa de misericòrdia”. És ella qui venç la paüra i el vertigen de les més dures circumstàncies de la vida dels éssers: “Més trista és la intempèrie sense els versos…” A Casa de Misericòrdia Joan Margarit guanya en intensitat, en profunditat, en capacitat de transmetre emocions i commocions que sorgeixen des dels vessants més simples, més comuns de la condició humana.

“I el vespre ve tot d’una…”
L’any 2006 Susanna Rafart (Ripoll, 1962) guanya el premi Josep M.Llompart amb una petita joia de prosa poètica, Baies. Posteriorment publica el dietari poètic Un cor grec (Angle, 2006) i consolida el seu vessant de traductora amb Principi i fi de la neu, d’Yves Bonnefoy (El Gall, 2006) i amb la traducció íntegra dels Cants òrfics de Dino Campana en edició de Francesco Ardolino (Moll, 2007). Formant tàndem amb el poeta, traductor i promotor cultural Eduard Escoffet (1979) han traduït l’Obra poètica de l’italià Salvatore Quasimodo, precedida d’una documentada introducció de Francesco Ardolino (Edicions del Salobre, 2007).
L’edició de Quasimodo, que publica també el text original italià, és modèlica des de qualsevol dels seus vessants, tant pel que fa a la transmissió del sentit poètic de l’autor com per l’esforç dels traductors cercant i assolint el registre lingüístic adient per conservar la dicció i la capacitat expressiva de l’original en un català precís, contundent i altament líric.
Susanna Rafart ha expressat el seu ideari poètic recentment i de forma sintètica des de la revista Els Marges, establint que “la nervadura d’un poema s’alimenta de temps, mudesa i esperança” i que en poesia, “… concorren experiència, lectures i pervivència (…) en la veu que s’aixeca des de la seva mortalitat per realitzar un traç”. La traducció al català de Quasimodo excel.leix responent a aquests principis.