12 de maig 2008
Vida i escriptura a Romanyà
“Les temporades que abans passava a Barcelona ara les passo a Romanyà de la Selva, davant d’aquestes muntanyes segures, sempre verdes, que em donen grans quantitats de pau a mi, que durant anys he fet, o he hagut de fer, de pedra que rodola.” Arxiu Mercè Rodoreda
“L’estada a Romanyà m’ha fet molt de bé. He vist les postes de sol i els naixements de lluna més bonics del món.” Mercè Rodoreda, carta a Joan Sales, 5-7-73
“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món, i els naixements de lluna més emperlats”. Mercè Rodoreda, pròleg de Mirall trencat.
Mercè Rodoreda va passar la darrera etapa de la seva vida a Romanyà de la Selva, on va establir la seva casa i el seu jardí emmarcats per l’omnipresència de la natura i per la força tel.lúrica dels dòlmens propers. Rodoreda va convertir el paisatge de Romanyà en el seu paisatge; se’n va ensenyorir i el va transformar en un dels referents de l’obra dels darrers anys. És sabut que una de les proses Viatges i flors (1980) és una descripció de l’entorn del poble que ella, implacable i àvida de fixació de realitats en determinats passatges de la seva narrativa, hi va voler incloure.“Al notari Riera el veig molt sovint; es passeja pels boscos de Romanyà, a l’ombra de les alzines, on he acabat Mirall trencat. Mirem junts les postes de sol més carminades del món, i els naixements de lluna més emperlats”. Mercè Rodoreda, pròleg de Mirall trencat.
A Romanyà, voltada de turons, boscos i flors, Rodoreda retorna al jardí de la infantesa, que és l’espai de la innocència i de la felicitat. L’espai conquerit a Romanyà constitueix la cambra pròpia de l’escriptora, un hàbitat per al treball i per a la contemplació. Un espai per assaborir la solitud creativa.
Del treball literari en sorgeixen la finalització de Mirall trencat (1974), a parer de molts la millor obra de l’escriptora, així com les darreres obres Quanta, quanta guerra… (1980), Viatges i flors (1980) i La mort i la primavera (1986) editada póstumament. Són obres que configuren un cicle literari d’una gran força poètica evocativa i suggerent, ben allunyat del realisme sovint també poètic de les obres escrites amb anterioritat.
És a Viatges i flors on Mercè Rodoreda projecta amb un traç més nítid la identificació de vida, jardí i escriptura. Romanyà esdevé l’escenari del Viatge al poble de la por, un lloc on els habitants hi tenen “el seu recer meravellós”, que és un jardí amb mimoses, moreres, til.lers, oliveres, àlbers, arços, avets, pins, cirerers, roses i arbredes les fulles dels quals, en arribar la fosca, es tornen ulls “carregat(s) de poder i d’intel.ligència”. Aquesta és la mirada literària de l’escriptora vers el seu recer, des de la solitud volguda per lliurar-se sense traves a la creació literària.
L’establiment de la ruta literària Mercè Rodoreda a Romanyà, inaugurada recentment i promoguda i dirigida per la Dra. Mariàngela Vilallonga, incideix en molts d’aquests aspectes i evoca els recorreguts de l’escriptora en relació amb l’obra i amb el temps que hi va viure. No és un treball debades ni un passatemps de turisme cultural, sinó quelcom molt més aprofundit i viscut. Parteix d’un extens, exhaustiu coneixement de Rodoreda i de la seva obra, així com de les circumstàncies vitals i personals que van condicionar un canvi tan radical d’hàbitat, com va ser el que la va portar de Ginebra a Barcelona i de la capital del país fins a la petita població de La Selva envoltada de la natura en el seu estat ara benigne, adés agrest. Almenys així ho dóna a entendre Rodoreda en els passatges que permeten identificar l’escriptura amb l’entorn concret.
Més enllà d’aquest ritual que té molt de mitomania literària (i això no és pas negatiu!), perquè les rutes dels escriptors comporten que anem fent camí amb devoció, convicció i entusiasme, en el cas de Mercè Rodoreda corprèn aquesta mena de simbiosi entre la lletra i el paisatge, entre l’escriptura i l’hàbitat. La capacitat dels escriptors, en la que Mercè Rodoreda excel.leix, és la de convertir la visió quotidiana en text literari, en una volada que, alhora, és imaginària i tant real com ho és el lloc concret. I que creix esdevenint literatura. I que és ficció ancorada i arrelada en el medi físic. I que esdevé l’imaginari vivent.
Les dues primeres cites procedeixen de: Marta Nadal, De foc i de seda. Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda (2000)
Publicat a Recvll (Blanes), abril 2008
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada