20 de gen. 2010
MUSEU DEL CAU FERRAT. (Dos comiats, 1)
Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat, davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar. El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.
Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.
Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals. 
Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve; a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010
Fotografies de Frèia Berg
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada