10 de des. 2009

EL MESTRE CARLES RIBA, EL DEIXEBLE JOAN VINYOLI




    " I sempre d’amagat,
un déu t’agullonava i en sofries,
no mai esquerp a ell i et feies
foguera i sobri cant.
             Tot tu cremaves.”


Joan Vinyoli, “De cos present”. A la memòria de Carles Riba (1959) 

Dos dels grans poetes que han marcat el panorama literari català del segle vint han estat Carles Riba (1893-1959) i Joan Vinyoli (1914-1984). Riba, poeta, humanista i traductor, l’intel.lectual que viu amb plenitud i normalitat la seva professió, és qui exerceix una més gran influència poètica fins que la seva mort el 1959 i la irrupció dels corrents del realisme social dels anys seixanta el desbanquen. Només aparentment, perquè continua nodrint intel.lectualment i poèticament aquells que no es deixen guanayar per la immediatesa.
L’atzar ha fet coincidir l’homenatge a Joan Vinyoli amb motiu dels 25 anys de la seva mort amb el III Simposi Carles Riba arran del cinquantè aniversari del seu traspàs. Pep Solà, biògraf de Vinyoli i ànima de la seva reivindicació integral, i Carles Miralles, president de l’Aula Carles Riba – i autor d’un dels volums cabdals per a la reubicació del poeta i humanista dins del sistema literari – han situat tots dos poetes a l’agenda cultural i acadèmica. L’interès creix,  s’expandeix. Tant l’un com l’altre figuren avui com dos dels poetes més valorats i influents en la poesia jove dels Països Catalans i el vessant intel.lectual de Riba ofereix noves lectures per als capítols d’història cultural.


Riba havia esdevingut símbol d’una societat culturalment normalitzada i catalanitzada que havia culminat els anys trenta, va viure com tants d’altres un pas de la frontera el gener de 1939 doblement dramàtic. Sovint he imaginat en format de documental en blanc i negre el viatge del madur Carles Riba i el vell Antonio Machado amb les respectives famílies fins a les envistes de Cotlliure, amb  llàgrimes cor endins pel que es perdia i pel que sabien que ja no podrien recuperar mai més. L’abraçada del comiat, definitiu, (Machado va morir al cap de ben poc) perd el seu efecte cinematogràfic escombrat per la ràfaga emocional que sotrega l’espectador i allò que veuríem com un passatge de pel.lícula esborrona perquè  va ser un episodi senzillament dramàtic i real que encara em commou quan rellegeixo la memorialística dels testimonis i records.

Rellegir Riba avui és molt més que submergir-se en un exercici culturalista perquè és arribar al mateix cor de la poesia. Els dos llibres d’Estances, apassionades i teixides amb el fil d’acer de l’absolut, culminen un dels més afortunats passatges de la poesia simbolista europea als anys trenta. En temps d’exili, el poeta constata en les Elegies de Bierville (1942) la intensitat de la desfeta – l’evocació de les ruïnes del temple grec de Súnion - i de l’esperança, on “els batuts van retrobant-se soldats”. Uns anys més tard, ell, que sent com “La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar  / imatges clares dintre del cor”, el 1952 publica  Salvatge cor, on es mostra en la seva plena humanitat en versos com “el cor vol més, vol en excés” o imatges com “… pantera amb tèrbol pas / en bosc salvatge”.
És el mestratge de Carles Riba, d’una banda, i R.M.Rilke – llegit a fons i traduït per Riba – que encaminen la poesia de Joan Vinyoli. Riba es va mostrar interessat des del primer moment per l’obra de Vinyoli, un poeta que no va seguir, precisament, carrera humanística o acadèmica, per bé que el seu coneixement de l’alemany el va fer esdevenir el millor traductor de Rilke en llengua catalana. El mestratge de Riba es va convertir aviat en amistat trabada i corresposta, tant amb ell com amb la muller, la poeta Clementina Arderiu i en el recolzament literari que Riba exercia coma aposta de futur. La mort del mestre arranca un dels poemes més sentits i bellament dramàtics de Vinyoli, el crit de comiat gairebé desesperat: “Maleïda /  mort que ens has pres el guia! Quanta fosca! / Far sense llum, enderrocat, adéu!”.  Anys més tard, des de la vellesa, Vinyoli recorda encara el mestre per l’efecte màgic de la seva evocació en la  intensitat i la serenitat creació poètica, talment com Riba li va ensenyar: 


“Furtivament, el mag 
de la paraula,  a fosques ha vingut
 i s’ha instal.lat en un secret racó
 del meu cervell , on tot el deslligat,
vague, dispers, en ordre ho ha posat
operatiu en la confusió.


Ara el poema és un seguit de mots
que, del vell pòsit del dolor i sanglots
i crits de goig i sostingut anhel,


ha esdevingut en la negror del cel
llum polièdric que ens consola a tots,
mudant la mort en delusori tel.” 

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 5 de desembre del 2009
|  
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

1 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)