17 de des. 2009
UN POEMA PER A ALBERT RÀFOLS-CASAMADA
Menjador
Sempre hi ha fruita sobre la vostra taula.
Hi reposa mentre el vol dels ocells blaus
il.lumina la paret de rerefons del quadre
del menjador de casa vostra.
No puc parlar d’una natura morta
perquè tot batega i reviu en la quietud.
Per a Àlbert Ràfols-Casamada i Maria Girona
18.II – 19.III.2005
D'aquella tarda en va sortir, efectivament, l'entrevista a Caràcters i el poema que vaig escriure per a l'Albert i la Maria contemplar la intimitat del seu "Menjador" i que més tard vaig incloure al poemari Exposició antològica (2008). Per sempre més he tingut present aquella tarda, fins la darrera ocasió en què m'he referit a l'obra d'Albert Ràfols Casamada, el passat mes de juny a París. Poesia i pintura, òsmosi, fusió; ell ho ha viscut i ho ha reflectit dels dels inicis en diferents intensitats fins arribar a la síntesi dels darrers vint, trenta anys.
Devia ser la tarda del 18 de febrer de 2005 que Susanna Rafart i jo trucàvem a la porta de casa de l'Albert Ràfols-Casamada i de la Maria Girona. La visita era per complir l'encàrrec que m'havia fet la Susanna de part de la revista Caràcters d'entrevistar l'Albert per parlar de poesia i de pintura.
No va ser una conversa fàcil perquè el pintor estava immers en el seu món interior i tota la plenitud que la seva pintura expressa es corresponia a poques, molt poques paraules. De mica en mica vam anar entrant en el terreny on s'acompleix l'òsmosi de la poesia i la pintura i, en acabar, les hores havien fet passes de gegant.
Jo m'havia assegut al sofà, a l'esquerra d'Albert, al balancí. Al davant hi tenia la penombra del menjador: taula, bufet baix, cadires i les parets travessades lleument, delicadament, pel vol dels ocells blaus. "Ho vaig pintar per a la Maria..." explicava ell. I la Maria somreia, discreta i silenciosa.
D'aquella tarda en va sortir, efectivament, l'entrevista a Caràcters i el poema que vaig escriure per a l'Albert i la Maria contemplar la intimitat del seu "Menjador" i que més tard vaig incloure al poemari Exposició antològica (2008). Per sempre més he tingut present aquella tarda, fins la darrera ocasió en què m'he referit a l'obra d'Albert Ràfols Casamada, el passat mes de juny a París. Poesia i pintura, òsmosi, fusió; ell ho ha viscut i ho ha reflectit dels dels inicis en diferents intensitats fins arribar a la síntesi dels darrers vint, trenta anys.Un vol dels ocells creuant aquesta matinada freda s'ha endut el darrer alenar d'Albert i els silencis, cada vegada menys trencats per la seva veu de vellut. I jo, que el tinc al davant eb una fusió lírica de blaus, l'he volgut fer tornar per una estona per donar-li les gràcies per un temps llarg d'amistat i d'estimació.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada