Hi ha vides que passen aparentment sense fer gaire soroll però que en extingir-se deixen un buit que la malenconia i l’agraïment omplenen a parts indistintament iguals. Aparentment, perquè rere la rutina i la quotidianeitat tenyida d’una capa de gris superficial hi ha uns ullets blaugris que brillen fins gairebé el dia en què s’acluquen per sempre, un somriure amable i generós que emergeix rere el posat de timidesa, una sornegueria lleu que ajuda a fer front a les impertiències ambientals i una mena de felicitat feta a còpia d’assaborir el que pot portar de bo tota una vida dedicada als altres. Aquesta és la idea que em queda de la Rosa aquest vespre que li he anat a dir adéu un cop s’ha adormit per sempre, tranquila, amb la placidesa d’una vida acomplerta tal com ella ha volgut fins el final. Una vida llaurada de biaix contra un destí que la va senyalar amb el dit de bronze de l’infortuni.

Altrament, ¿quin futur esperava a una adolescent que després d’una còmoda infantesa a la llunyana Cuba dels anys vint arribava amb la mare i dos germans més petits a Sitges, orfe d’un pare assassinat en un atracament en el que va perdre la vida per defensar el jornal dels seus treballadors? Al cap d’un any esclatava la guerra civil i tot va anar a mal borràs, fins el cop final barreja de mala sort i mala fe que els va fer perdre els estalvis familiars. La postguerra va ser també per a ella i els seus un rosari de sacrificis i privacions i només de mica en mica i a costa de molts esforços se’n van anar sortint. Més endavant els dos germans més joves van fundar família i ella va quedar amb la mare. Treballava fora de casa i en les hores lliures cosia per als de casa i per als de fora.

La seva vida laboral la va passar a la Biblioteca ocupada en tasques auxiliars, tan necessàries quan no es fan i tan poc visibles quan es fan, però imprescindibles. I així, grans i petits trobàvem els llibres acuradament folrats, en bon estat i col.locats al seu lloc, hi havia la convenient quietud a la sala infantil, les revistes quedaven adequadament desades i arxivades quan n’acabava la vigència i el dipòsit dels fons que ja no cabien a les sales permetia la localització del que es demanava de forma instàntània. Entre les moltes coses que li dec és haver-me descobert les novel.les de l’Agata Christie en aquelles edicions de butxaca dels anys seixanta que, en retornar-les del préstec, sovint comentàvem. L’afició a les novel.les d’intriga li va durar molt més que a mi i em consta que de fa anys demanava als Reis que n’hi anessin portant, que el gènere no s’acabava...

La vida casolana es dividia entre les obligacions familiars i les estones de costura. Va cosir durant força més temps del que va durar la feina a la Biblioteca perquè si bé ja ho havia anat deixant per als de fora continuava donant un cop de mà a la família que cada vegada era més nombrosa perquè els marrecs dels nebots i nebodes s’havien fet grans i, a més, alguns anaven formant família. N’hi ha que encara guarden pijames fets amb roba de la que no es passa ni es trenca i amb aquella Singer mítica que ara descansa, també per sempre, en una de les estances del pis de lloguer, al carrer Major. No voldria desvetllar cap intimitat de ningú però el cert és que deurà costar despendre’s de no sé quina peça de roba de les que ja no es fan servir però que serveixen per recordar-nos de les persones que ens han estimat i ajudat.
 
Va viure amb poca cosa perquè deia que no li calia més i ajudava discretament i tant com podia aquells que necessitaven més que ella. De fet, vist des d’ara, tota la vida es va dedicar a ajudar els altres començant pels que tenia més a prop. Quan els anys li van començar a passar factures que ja no caduquen i les amigues anaven passant avall va decidir continuar exercint la llibertat que havia aconseguit a còpia d’anar-la fent seva i viure a casa seva, anar vetllant per la salut, caminant pel Passeig fins que va anar escurçant els trajectes i disfrutant del sol i de les amistats, afectes i estimacions que va conrear al llarg de tota una vida. Una vida que s’ha apagat com una espelma, dolçament. Ara viu en la llum del record que ens ha deixat.