23 de jul. 2010
BALADRES
Són la viva imatge del bon temps, de l’aire lliure, de la calor, de l’estiu. Floreixen mig salvatges als vorals de les carreteres i sovint fan de divisòria banda i banda de les autopistes perquè són alegres, barats de manteniment i immensament agraïts per a l’esguard dels qui transiten i saben mirar més enllà de l’asfalt. Sembla que neixin per generació espontània i gairebé deu ser així perquè en un no res s’alcen i creixen frondosos, imponents. De vegades prenen la forma de grans matolls que cimbregen al compàs de l’aire. D’altres s’enlairen en mitja creixença d’arbust o en l’esveltesa dels arbres i esdevenen d’una elegància tan simple com colpidora. Cap moment del dia pot resistir el seu resplendor blanc, rosat, roig encès. Quan més m’agraden és de tarda perquè conserven fins a darrera hora les tonalitat i la claror de la llum presa dins del teixit del fullam i les flors.
No sé si es cotitzen gaire en tant que vegetació autòctona, mediterrània i d’una tradició mig rural mig urbana del tot escaient al paisatge de Sitges. De mica en mica han anat desapareixent, substituïts per altra mena de plantes d’arrelament més discutible i d’escaiença més dubtosa o, simplement, han estat engolits pel totxo i el ciment que de mica en mica ho fagocita tot. Als carrers de Terramar, que és on es mostren encara en tot el seu esplendor, sigui en fileres solitàries sigui acompanyats dels xiprers, constitueixen, juntament amb els pins i els pitòspors, una de les escasses restes de l’esperit equilibrat i harmònic del que va ser la primera urbanització moderna de Catalunya. Potser és per això que quan veig que comencen a florir i que aguanten estiu rere estiu les embestides del clima, dels urbanicides, especuladors i dels impostors de l’estètica i de la sostenibilitat en general, em recorden que la terra és el darrer reducte de la identitat de paisatge.
El progressiu procés de deforestació de Sitges, i, en concret, de Terramar, Aiguadolç o dels afores on cada grua i cada piqueta s’enduen pel cap baix uns quants pins, pitòspors, baladres i xiprers, substitueix la vegetació autòctona molt sovint per ciment i per altres menes de vegetació. I a les voreres, on els baladres, els xiprers, els pins i els tamarius vetllaven per una harmònica convivència entre els edificis i els vehicles, a cada arbre o arbust que desapareix hi queda el corresponent buit a l’espera, normalment inútil, de la replantació.
Volia deixar constància de la modesta i absoluta bellesa dels baladres que formen part encara de l’entorn sitgetà. En versió poètica ho descriu Trinitat Catasús amb versos fundacionals - perquè “el que perdura ho funden els poetes –, els que fan perdurar el paisatge i el salven en la paraula:
Els baladres floreixen a l’agost.
Flors blanques, flors vermelles, que ben tost
la fúria solsticial haureu sentida
encenent-vos d’amor cara a la vida.
Vora del mar – oh flors – i terra endins
oirem la remor que fan els pins
que l’aura inquieta, i sentirem el flaire
dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,
mirant-vos a vosaltres, que teniu
la color encesa de mirar l’estiu.
El poema de Trinitat Catasús pertany al recull De l'Hort i de la Costa (1915).
Fotografies de Frèia Berg
2 comentaris:
Pleniluni amb baladres... et robo aquest inici de poema
Bartomeu Ribes