8 de jul. 2010

POESIA & POLÍTICA

S’imposa la realitat al costat de l’altra realitat. Tenim ja una sentència contra l’Estatut de Catalunya, previsiblement negativa però no per això menys indignant.

 Aquesta és una sentència que ni s’acata ni s’accepta. No s’acata perquè un Tribunal Constitucional que té més de l’antic “Tribunal de Orden Público” de l’època franquista que d’instància per defensar els drets que emanen de la constitució de l’Estat espanyol,  no té potestat per sobre del que ha votat un Parlament, ha refrendat el país i ha passat l’aprovació (amb la corresponent retallada) de les Corts espanyoles).

No s’accepta perquè, a més de constituir una regressió sense precedents vers l’Estat unitari i jacobí atàvic, és un atac frontal i directe a la voluntat d’avançar i progressar en l’autogovern de Catalunya en àmbits tant importants com la justícia, la defensa dels drets de la ciutadania i la Sindicatura de Greuges i en la normalització, defensa i ús social de la llengua pròpia de Catalunya.

El recurs va arribar al TC de la mà del PP, obertament contrari al desenvolupament del pacte constitucional i estatutari respecte el desenvolupament de Catalunya com a una de les nacions que integren l’Estat espanyol. Les declaracions de la presidenta del PP català sobre la sentència van ser tan prepotents com indignants. Per al PSOE, per boca de la vicepresidenta del govern de l’Estat, el que era més important era que el PP havia (presumiblement...) perdut el recurs, però pel que fa als efectes vers Catalunya, cap consideració: no els interessa. Aquest és l’autèntic tarannà, sense carutes, del PSOE, reblat posteriorment per les declaracions d’autocomplaença del cap del govern fent referència a la fi del desplegament autonòmic. La voluntat de tots dos partits, per si en dubtàvem, és el retorn al jacobinisme pur decorat amb tocs regionalistes. Aquella gran frase de “Apoyaré el estatuto ...” ha quedat, finalment, en el que era: la gran mentira. Fets, no paraules...

D’entre les reaccions que s’han produït em quedo amb la de l’Institut d’Estudis Catalans que, entre altres coses, manifesta:

“L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va
conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.


Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast
de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i
lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat
popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés
democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.


Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és
subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides
i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les
Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar
l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.”

I ara què? Doncs tornem-hi i endavant. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural convoca la manifestació cívica del proper 10 de juliol a la tarda, a Barcelona, a la que tothom hi és convidat. És la manifestació del posicionament més unitari possible de la ciutadania de Catalunya en demanda de respecte a la voluntat del poble català i en defensa del dret a decidi. A vuit dies vista ja compta amb milers d’adhesions col.lectives i particulars i se n’hi poden afegir moltes més des del seu lloc web.


I això que avui tocava parlar de poesia perquè la celebració de la 4ª Festa de la Poesia a Sitges arrenca amb un programa exquisit i amb marxa, ganes i qualitat. Un bon amic em va preguntar si podria parlar de poesia amb el panorama nacional que ens toca capejar. Li vaig dir que sí pensant, precisament, en les paraules del poeta Salvador Espriu: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2 de juliol de 2010

0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)