29 de jul. 2010

L'INDULT DELS TOROS

Gràcies a l’aprovació de la prohibició de les curses de braus comença el compte enrere per fer efectiva una llei del Parlament de Catalunya que, sorgida de la iniciativa legislativa popular, ha aconseguit el que caracteritza una societat finalment civilitzada: que no s’assimili la diversió col.lectiva al patiment dels éssers vius. 

L’indult decretat en favor dels toros ha estat rebut, com era d’esperar, amb xiulets i aplaudiments. Xiulets per part dels partidaris de les curses, que s’han declarat universalment en contra de qualsevol prohibició (qualsevol?...), han atribuït la llei a inconfesables intencions separatistes, han maldat per fer veure que es tractava d’un esdeveniment essencialment cultural i fins i tot el Partit Popular ha anunciat amb bombo i platerets que presentarà una iniciativa parlamentària al Congrés i al Senat per declarar les curses de braus festa d’interès cultural. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid ha sentenciat ben convençuda que això no era altra cosa que la mostra de la declarada voluntat dels catalans per allunyar-nos cada vegada més d’Espanya. No recordo quina va ser la seva reacció quan a les Illes Canàries també es van prohibir les curses de braus ja fa uns anys, però em sembla que el concepte de la llunyania no deu anar pels mateixos paràmetres.

Les cinquanta mil signatures que cal aplegar per tal que el Parlament iniciï el tràmit de la iniciativa legislativa popular corresponen a un notable aiguabarreig de ciutadania i opcions electorals més que diverses amb la idea comuna i compartida d’abolir l’espectacle de la crueltat. Altrament, em meravella que tanta sensibilitat cultural i política per part dels dels xiulets no hagi tingut en compte ni per un moment que els toros són éssers vius i sensibles i que el simple fet de fer patir un animal per al gaudi col.lectiu és una salvatjada, per més coloraines que guarneixin la plaça i per més persones de renom i pelatge divers que s’asseguin als graons. 

Els dels aplaudiments a la llei que indulta els toros han hagut de fer un camí llarg i difícil per arribar al triomf final, de manera que s’entén el seu esclat d’alegria. No els ha estat fàcil arribar fins a la sessió en què han vist que els representants del poble de Catalunya, per majoria, els donaven la raó, perquè les traves i les pressions han estat de tota mena. La notícia ha saltat a la xarxa i els mitjans se n’han fet ressò immediat. També de les queixes dels que havien perdut la partida. Entre altres, la del mateix president de la Generalitat que ha votat en contra de la llei, és a dir, a favor de les curses de braus. La llibertat de vot que els dos partits majoritaris al Parlament han donat als seus diputats mostra com és de contradictòria la naturalesa humana i com és de forçada massa sovint la fèrria disciplina dels grups parlamentaris. CiU i el PSC-PSOE s’han decantat, respectivament, per la prohibició i per la continuïtat de les curses amb uns quants diputats de banda i banda que han votat diferent de la majoria dels seus i amb uns quants d’altres que han optat pel camí del mig que és fugir d’estudi, com és l’abstenció. ERC i IC-Els Verds han votat en bloc per l’abolicionisme mentre que el PP i Ciutadans per tot el contrari. 

És de suposar que aquests dies les tertúlies de la faràndula mediàtica n’aniran plenes i que l’estigmatització dels catalans, abolicionistes o no, serà implacable. Per sort arreu de l’Estat no impera el pensament únic, per bé que és majoritari, i ja s’han sentit diverses veus a favor de seguir l’exemple dels catalans i dels canaris. Personalment, me n’alegro molt. Per l’indult dels toros i perquè, sense ofendre ningú, em sembla que aquest és un guany col.lectiu i una imatge del país que deixa de ser irracionalment atàvic. 

Ja sé que hi ha una tradició taurina autòctona (el romanç que diu que la Setmana Tràgica va esclatar perquè els toros van sortir dolents...), que la plaça d’Olot és de les més antigues de l’Estat, i, fins i tot, que un dels atractius turístics de la meva estimada Provença (en tot hi ha d’haver excepcions...) són les famoses curses de braus de les arenes d’Arles que encandilaven Picasso però... no puc fer altra cosa que sentir la satisfacció de veure que la meva signatura va ser útil quan creia que advocava per una causa perduda. Ara cada vegada que vegi aquells toros tan braus i magestuosos als camps de Castella, Extremadura i Andalusia pensaré que, almenys, no vindran a malmorir al meu país.



|  
Etiquetes de comentaris: , ,

3 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)