"Amb cap altre mòbil que el patriotisme,l’anhel de progrés econòmic, social i humà del nostre poble i la defensa de l’autoestima i la dignitat de tots nosaltres. I tot això en el marc definit per les Institucions i la societat civil de Catalunya" (Manifest dels Quatre Presidents, 8.VII.2010)





Finalment ha guanyat el lema i hi serà per partida doble. Hi haurà manifestació unitària amb societat civil i institucions polítiques. Hi haurà un format de capçalera que aplega voluntats i mostra que per una causa com la dels drets de Catalunya i dels catalans no s’hi val el sectarisme partidista. Ha estat una solució salomònica i integradora, adoptada per majoria i no per unanimitat però amb voluntat democràtica i tenint en compte per damunt de tot que l’important és que la manifestació se celebri amb la màxima participació, perquè aquest és l’objectiu.

Val la pena fer memòria recent del desenvolupament d’aquest procés, que ve de lluny i que s’origina amb la disconformitat amb una sentència previsible, atesa la intencionalitat del PP, que va portar l’Estatut al TC quan l’havia votat la ciutadania de Catalunya i les Corts generals perquè el declarés inconstitucional, en un clar rebuig a la possibilitat de l’avenç de l’autogovern. Atès, també, el cúmul de despropòsits, incidènies, filtracions i declaracions que han posat en evidència la incapacitat institucional i jurídica d’un Tribunal Constitucional mediatitzat pels dos partits estatals que el fan jugar a pler de la conveniència partidista-

Quan surt la desafortunada sentència i Òmnium Cultural i les entitats convocants a la manifestació que es prepara com a resposta des de fa temps convoquen amb el lema SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM, el Psc-Psoe s’hi sent incòmode i s’embolcalla amb la senyera com a excusa. La polèmica per la capçalera no l’han creada els partits sinó un del sol que al llarg del temps que ha durat la deliberació no ha sabut estar a l’alçada del que les circumstàncies demanaven a Catalunya i a Madrid. Òmnium no cedeix a les pressions ni a la intoxicació mediàtica incessant i, finalment, les entitats convocants acorden una solució capaç d’aplegar tothom sense renunciar al lema que encapçala la manifestació.

Les sensibilitats que hi faran cap són tan diverses com divers és el país però el denominador comú passa pel rebuig a una sentència que ni s’acata ni s’accepta, pel ple exercici dels drets de la nació catalana i per la defensa, la dignitat i l’autoestima de Catalunya. No s’hi valen autoexclusions ni en nom del purisme ideològic ni de descontentaments estratègics perquè el país està pel damunt del primfilament i del sectarisme.

És per això que m’ha agradat el manifest dels quatre presidents – Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol - que des de les respectives experiències i vivències al front del Govern i del Parlament han fet una crida àmplia i generosa a la població catalana amb un llenguatge tan positiu com convicte:

“Catalunya té molts actius. Té creativitat cultural i econòmica. Té iniciativa social, té – com deia en Vicens Vives – voluntat de ser. Té capacitat de conviure, i d’integrar, i fins i tot d’elaborar missatges que van més enllà de la nostra geografia i de la nostra demografia. Té futur. Però tot això reclama que el nostre poble no es rendeixi ni perdi la fe, ni tampoc l’orgull. I és això – la fe, l’orgull, l’autoestima, el sentit de la dignitat - el que ens ha de fer anar massivament, cívicament, i amb determinació, a la manifestació del 10 de juliol”.

Doncs anirem a la manifestació per això. I perquè som una nació, nosaltres decidim.