Resulta agosarat, per no dir temerari, recuperar la capçalera que va marcar una de les fites més importants de la història cultural del país. L’Amic de les Arts no va ser només una de tantes entre les revistes de l’època d’entreguerres. Va ser la publicació més prestigiosa i ambiciosa de les avantguardes, comparable a les millors revistes europees del moment. El seu director, Josep Carbonell i Gener, va actuar amb tanta generositat com eclecticisme cercant l’excel.lència i el debat amb la voluntat de deixar petjada pròpia – la de l’equip de redactors- en el panorama de la creativitat i de les idees, i ho va aconseguir.

Entre 1926 i 1929 L’Amic de les Arts va consolidar la veu literària de J.V.Foix, la crítica literària de Lluís Montanyà, la crítica i idees estètiques sovint contraposades de Sebastià Gasch i de Magí A.Cassanyes, la personalitat creativa de Salvador Dalí, les relacions de la literatura catalana amb la jove literatura andalusa amb Federico García Lorca com a capdavanter… La recent reedició facsímil de la revista per part d’Editorial Andana, de Vilafranca del Penedès, constitueix una oportunitat d’accés i de coneixement amb tota l’amplitud a aquesta publicació que no hauria de quedar desaprofitada.

L’adquisició de la capçalera per l’Ajuntament de Sitges els anys noranta amb l’intent, frustrat, de ressucitar la revista ha estat el detonant per a l’inici de la tercera època. Sense logos institucionals i amb la voluntat declarada de fomentar la creativitat i el coneixement des de la llibertat d’expressió, la tercera etapa de L’Amic de les Arts, editada pel Consorci del Patrimoni de Sitges, inicia la seva singladura. Des d’un punt de vista formal el disseny de la revista és una més que digna entrada al segle XXI, i cal felicitar els dissenyadors per la delicadesa i l’encert amb que se n’han sortit. Pel que fa al contingut, i salvant distàncies, també. Però l’hora de la veritat no és el primer número sinó els següents, perquè la tònica de la continuïtat marca la qualitat i les característiques de tot el conjunt. També ho marcarà la periodicitat de la publicació que, per bé que s’anuncia anual, a molts de nosaltres ens sembla que no cal esperar dotze mesos, i que atès el format i les característiques de la revista, la periodicitat semestral fóra la més adient.

Celebro la represa de la revista i que L’Amic de les Arts, que és un títol i un repte de llistó ben alt, hagi vist la llum en una tercera etapa que m’agradaria que s’esdevingués sense altres incidències que els debats de contingut al consell de redacció. M’agradaria, també, que hi hagués garanties de continuïtat sense defallences pressupostàries i que fos no una flor fent estiu, sinó un jardí vivent les quatre estacions de l’any. La presentació del primer número va ser un èxit de públic i, sobretot, de l’interès que va desvetllar; la present etapa de L’Amic de les Arts no podia presentar-se amb millor entourage, i els membres del consell de redacció ho vam celebrar i disfrutar per partida doble. Amb tot, la realitat de la cultura institucional de Sitges i de les infraestructures culturals de la Vila no em permeten la frivolitat del triomfalisme.

A hores d’ara, L’Amic de les Arts reuneix un conjunt de persones que, des dels respectius posicionaments i coneixements col.labora en la tasca comuna de la creativitat, el pensament i el coneixement sota una capçalera que és una il.lusió, un repte i un compromís. “Treballar per Sitges malgrat Sitges”, que deia Carbonell Gener. Els valors no han canviat tant, tot i que les circumstàncies són ben diferents. Però per nosaltres no quedarà.

Val a dir que, en acabar la celebració, a l’equip de redactors només ens calia fer-nos la foto de l’estació…