11 de març 2010

ELEGIA PER A FERNANDO KRAHN

Durant un temps Fernando Krahn havia estat per a mi, el marit de la Maria de la Luz Uribe i el pare de les tres criatures petites amb les que la parella s’havia arribat a Sitges després del cop d’estat de l’infaust Pinochet al Xile de 1973. Maria de la Luz venia envoltada de l’aura d’escriptora i col.laboradora de Pablo Neruda.

L’escriptor xilé José Donoso s’havia instal.lat també a Sitges i coincidíem en un taller literari tan precari com entusiasta al pis d’una parella de joves mexicans, Alfonso i Yolanda, on també hi va recalar en Juan José del Solar. Esperàvem que la María de la Luz s’hi incorporés però no ho va fer formalment perquè, ens va dir, en aquells moments es devia als seus petits tot i que sempre teníem oberta la porta de cals Krahn per treure-hi el cap o fer un te amb la porta oberta al jardí de la bugenvíglia.  

Fernando Krahn era la bondat que es llegia als seus ulls clars, l’afabilitat de les seves maneres; l’afecte permanent vers els amics, els veïns, els coneguts; la cordialitat vers gent que s’hi apropava per saludar-lo i veure de prop l’autor del Dramagrama i de les vinyetes del dominical de La Vanguardia. Era tan discret com afectuós i mestre en la ironia de bisturí que transmetia als dibuixos i a les bandes, que en realitat constitueixen el compendi de la seva manera de veure el món. 

Tinc al davant les darreres vinyetes del dominical de diumenge passat, on un nàufrag es fa amb una capsa d’ampolles que sura en mar, se les beu totes, escriu papers amb missatges, les reomple cadascuna amb un missatge i les reenvia una per una mar endins a veure si troben destinatari. Vull creure, i crec, que és la manera en què Fernando ens volia transmetre el missatge de l’esperança. 


0 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)