Hoste meu, dorms a la galeria; 
canten ocells però no et desperten:
tu sempre vetlles i veus
la pluja verda, l'alba roja,
la fruita d'or, el falcó reial.


Tu ets el pastor que vaga
solitari, de nit.
M'he desullat de tant mirar-te,
m'has emboirat de solitud.


Ombres, feresa, vent,
són la teva parla.
Volen orelles en sentir-la,
la penya es torna riu.


De genolls he caigut,
flectat segueixo invisibles passos:
no he d'assolir-te mai.
Ressono tot com el buc ple d'abelles.



Amb motiu del 25è aniversari de la mort de Joan Vinyoli aquesta tarda, a Begur, se celebra un acte d'homenatge amb ruta literària, taula rodona i recital de poemes.
M'hi afegeixo amb el darrer poema del LLibre d'amic, que tantes vegades rellegeixo.

Benvolgut doctor Robert,

M’hi he pensat força abans d’escriure-li aquesta carta tal dia com avui, a les envistes de l’Onze de Setembre. Des de fa uns anys, a Sitges hem consolidat el costum de dedicar-li l’ofrena floral de la Diada pel que vosté significa com a símbol de la Vila i del país: un sitgetà amb arrels a Campdàsens nascut a Mèxic pels avatars de la vida familiar, un gran patriota catalanista cívic i pacífic, enèrgic i convençut.

Només pel moviment del “tancament de caixes”
( “D’empleats i dropos
no en mantindrem més
que han tancat les caixes
tots els botiguers”)
i per la manera amb què va defensar el que significava n’hi havia per fer-li un monument, perquè va preferir la dimissió amb dignitat en lloc de propiciar l’embarg injust contra qui més contribuïa a les arques estatals. No cal dir que les comparacions amb els temes d’actualitat són més que odioses.

Sempre m’ha agradat el seu perfil de gran professional de la medicina amb unes arrelades conviccions cíviques que el van conduir a la política. Regeneracionista convençut, es va decantar obertament pel catalanisme en un temps en què el panorama polític l’ocupaven els dos partits espanyols, el conservador i el liberal, i s’anaven repartint còmodament l’alternança de govern. La irrupció del catalanisme els va incòmoda, com encara els ho és avui, tot i que amb el temps han anat canviant de noms. El rebuig que el catalanisme els causava prou que ho va experimentar vostè a les sessions del Congrés dels Diputats. En aquells moments el catalanisme era novetat a les Corts – “estamos aquí y vendran más”, va profetitzar Domènech i Muntaner… - i enguany, més d’un segle després, ja no és novetat però els problemes d’encaix de Catalunya amb l’Estat són encara més difícils i complexos. Quan La Veu de Catalunya de l’abril de 1902 el va acomiadar ho va fer amb la definició que feia justícia a la seva trajectòria, la del “gran sembrador de la idea catalanista”.

És per això que celebrem l’Onze de Setembre dedicant-li l’ofrena floral. A més, a Sitges, gràcies a l’alcalde Cartró, el monument erigit per subscripció popular va “Aguantar ferm” els intents de destrucció i de fer-lo desaparèixer de la memòria col.lectiva. Ens hauria quedat, això sí, el Saló de Sessions –una joia modernista, vitralls inclosos – que ens va regalar juntament amb els discursos del dia de la seva inauguració l’endemà de la Festa Major del 1900. Són un compendi de política municipal catalanista en el que, amb una sensibilitat personal i artística exquisides i defugint tot romanticisme, va reivindicar per als municipis autonomia, recursos propis i capacitat d’acció dins del context de la nació pròpia: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”…

Des d’aquest setial privilegiat, doctor Robert, ha contemplat l’evolució del segle i la vida col.lectiva dels sitgetans, que han estat de tots colors. I ha vist com tot ha canviat molt i nosaltres també hem canviat molt. Ha canviat la fesomia de la Vila, del terme i la del país, amb els guanys col.lectius i problemes que continuen essent endèmics. Aquest és un Onze de Setembre difícil perquè més enllà del terrabastall d’una crisi que varia no pocs paràmetres del medi econòmic i financer, tenim el futur del país entrebancat per un Estat que no compleix els pactes ni respecta l’autonomia i ens escatima tot el que pot i més; per uns governants erràtics i ineficaços; per una classe política que ha portat l’Estatut que hem votat als tribunals i en fa munició dialèctica, i perquè la crisi més gran és la dels valors, com els de la política i la seva aplicació pràctica en la vida col.lectiva i quotidiana. És un compàs d’espera, doctor Robert.

Mentrestant, el que ens queda és l’aguantar ferm. Jo encara no sé si el ram que li haig de portar serà de clavells o de flors de la temporada, però el que sí que li asseguro és que ho faré de molt bon grat. I que sigui per molts anys…

“Atès que la vida m’ha fet animal literari…” Rellegeixo aquesta confessió d’Isidor Cònsul al seu Tractat de geografia dies després del comiat en el que familiars i amics el vam acompanyar en el seu darrer destí. En sortir ens donaven una rosa, vermella. La tinc damunt la taula, encara, i quan s’esfulli guardaré els pètals dins de les pàgines del Tractat de geografia.

Aquest va ser el seu tercer llibre de creació, publicat en forma de dietari com els dos anteriors, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004). I en guardaré alguns per al llibre de contes que ha de sortir aviat, Ànima de bolero, que fa esperar el bo i millor d’una voluntat expressiva i narrativa viscuda i sentida a consciència.

Entre les hores lliurades a l’activisme literari viscut i practicat com a professor, crític i editor successivament i com l’home d’acció intervencionista en la societat civil literària i cultural, fos com a secretari general del Centre Català del PEN Club de Catalunya o com a membre del consell de redacció de Serra d’Or, Isidor Cònsul havia covat una passió narrativa que donava a conèixer amb comptagotes però que no deixava dubtes de la seva vocació. Malalt de càncer i batallant fins els darrers moments havia enllestit els contes, havia emprès una biografia de Jacint Verdaguer i mantenia la il.lusió dels seus projectes literaris que havien anat agafant força a mesura que la malaltia l’havia apartat de l’activitat editorial. Es reconeixia, i li agradava dir-ho, com l’animal literari en què la vida l’havia convertit i vivia la seva condició a pler.

L’Isidor Cònsul va ser un home profundament vinculat al país i a la seva més elemental representació física, que és la terra. Ell que, en rebre la notícia de la mort de la Maria Mercè Marçal, nascuda com ell a les terres de Ponent, es va arribar fins els conreus de fruita que s’estenen entre Seana i Ivars on, diu, va “respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra." Només un home com l'Isidor, amb un tan profund sentit de pertinença a la terra en el més atàvic sentit, podria obrar d'aquesta manera.

Tractat de geografia és la seva topografia personal convertit en literatura. La Plana d’Urgell, Cervera i la Segarra, Espés, els pics i les muntanyes que va freqüentar practicant l’excursionisme i els viatges cosmopolites per mor de la literatura, de les reunions del PEN Club i de l'Editorial Proa i de les trobades d’editors i traductors propiciades per la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Ramon Llull o per l’Instituto Cervantes, són els escenaris per on desfila una vida lligada a les lletres. Impressionen l’evocació de la infantesa i la joventut, dels ancestres familiars, de la vida rural a les comarques de Ponent de no fa pas tantes dècades; l’aiguabarreig d’històries no sempre protagonitzada per personatges de primera fila; els records de l’adolescència de postguerra; la presència convocada de Frida Khalo a Mèxic, Jehuda Amikhai a Jerusalem, de Jorge Manrique a Garcimuñoz, de Puixkin a Moscú, de Petrarca a Arezzo i Ovidi a la vil.la dels seus amors a la vora del Tíber...Isidor Cònsul era molt més ric, encara, en geografies i ens les hauria descrites i primfilades si hagués marxat tant d’hora i tan de pressa.

Dels anys del PEN Club, on tots dos formàvem part de la Junta, ell de secretari i jo de vocal, em resten els dinars setmanals a l’antic restaurant de l’Ateneu Barcelonès en companyia de Jordi Sarsanedas, que era el President, i de Joan Rendé, Agustí Pons i Maria Mercè Marçal, entre altres, amb discussions i acords, amb complicitats acomplertes, amb discrepàncies més de forma que de fons. Després hem compartit taula al consell de redacció de Serra d’Or durant més d’una dècada per on ha desfilat la literatura contemporània més recent i els esdeveniments literaris més remarcables fins el passat mes de juny, en què em comentava l’esperança d’esdevenir malalt crònic i, així, qui dia passa any empeny, anar esquivant la gravetat i els paranys de la malura.

“Al final va perdre, però la tenacitat de la seva lluita va ser una altra mostra de la rebel.lia que l’habitava, de la tossuderia del dret a no rendir-se i de la força del resistent tranquil que s’arma amb la certesa de les pròpies conviccions.” Ho va escriure per a Maria Mercè Marçal, i, sense saber-ho, va traçar el seu millor autoretrat dels darrers dies.

Serà perquè l’agost és més de gralles, que vol dir de Festa Major, fa uns dies que navegant per internet he anat a raure a la pàgina oficial de la Festa i no he pogut resistir la temptació d’escoltar el Toc de Matinades i La Boja (gràcies a qui ha tingut del detall de posar-ho), sense que això em tregui ni un gram de ganes i d’il.lusió de sentir-los i viure’ls en directe en qualsevol moment de les trenta-sis hores entre el 23 i el 24 d’agost.

I serà també perquè la Festa Major és música, pólvora i foc, una de les coses que més m’agrada és sentir el toc de timbal del Ball de Diables assajat des del segon espigó qualsevol d’aquests capvespres. Baixant l’altre dia pel carrer Sant Pere el vaig sentir per primera vegada, enguany, i em va fer un no sé què d’entre alegria i regust del ja hi tornem a ser mentre somreia, carrer avall, rumiant sobre el blau, el vermell i el blanc, que són els colors de la Festa Major nostra i que l’Agustí Albors ha evocat com ningú.

Falten pocs dies però gairebé ja hi som. L’Agrupa i la Comissió de Festa Major i Santa Tecla van posant-nos al dia fent compte enrere des de feisbuc, i el Janio’s clouen aquesta setmana el cicle de xerrades que ja és tradició consolidada. El programa s’ha exhaurit, les samarretes ja estan a punt i ja tinc les arracades amb drac i castellers, i una rèplica menuda, delicada i ben feta del collaret de la geganta que m’han regalat. Ja he trobat alguna de la gent que només veig a Sitges per Sant Bartomeu, espero el pregó d’en Jordi Barrachina, he quedat amb amics per fer la copa de cava a l’Stampfli del carrer d’en Bosch després de la sortida d’Ofici i brindar enguany per la seva Fundació, he anat a la Biblioteca per veure l’exposició sobre els Balls, he d’anar a veure la dels Cubanitos al Retiro, m’he fet l’itinerari per a les trenta-sis hores i, més enllà, m’apunto el vermut de Sant Lli, les sardanes de la platja de Sant Sebastià i l’exhibició castellera del vint-i-nou d’agost, entre altres coses, perquè de Festa Major no n’hi ha mai prou. I també com treuen els Gegants de la Vila a les dues del dia 23 entre el repic de campanes i els morterets, les sardanes del Cap de la Vila, el primer esclat dels Balls, el Pas de la Bandera, el Drac al baluard de la Torreta a l’hora de la Matinal, els Gegants al Racó de la Calma i l’entrada de Sant Bartomeu i…

En un dels grans moments del ferragosto sitgetà, que és l’hora del Castell de Foc, procuraré recordar tot el que l’Alba Gràcia explica sobre pirotècnica i coets digitals al seu treball guanyador del Premi Carbonell Gener publicat enguany sabent que quedaré bocabadada quan esclatin les palmeres que omplen el cel de Sitges d’espurnes daurades. Perquè el Castell de Foc, per més tècnica i experiència que hi hagi al darrere, que n’hi ha, ho sé de bona tinta perquè el meu oncle Isidre tota la vida ens n’ha parlat, és pura màgia, fantasia i meravella i un dels espectacles més bells per compartir. A mi m’agrada amb estels de foc al cel i sorgint de mar, sense altra música que els trons i canonades d’alta intensitat, d’aquella que les muntanyes del voltant –les que encara es veuren- facin de pantalla de ressonància.

Aquest és un preludi de la Festa Major… N’hi ha hagut d’altres que he disfrutat llegint, els de diverses generacions de sitgetans que l’han viscuda des de circumstàncies de tota mena. Són les que el Programa d’enguany, ideat per Hydra Media, ha tingut l’encert d’oferir-nos. Des del record del passat i les vivències del present Jofre Vilà, Carmen Barrachina, Josep M. Soler, Samuel Barrachina, Antoni Mirabent, Artur Duch, Ricard Baqués, Raquel Martín, Laura Arbonès i Carles Gimeno evoquen la seva visió de la Festa des d’un vessant que, sense deixar de ser personal, esdevé compartit com a bé i patrimoni comú. Aquesta capacitat d’evocació integradora, el retrat que en fan les diverses veus, les diverses visions de l’evolució i dels canvis, ens donen també una perspectiva de futur que no pot ser altra cosa que optimista, perquè la Festa Major ha pogut i ha sabut evolucionar, progressar, millorar, gràcies a l’esforç de tothom que l’estima, que la valora, la fa seva, la transmet i la viu.

Bona Festa Major, doncs, a tohtom. I ara sí que toca la salutació de rigor:

Gloriós Sant Bartomeu

que de Sitges és patró!

Visca la Festa Major!

Assisteixo a la presentació del projecte de restauració i remodelació dels museus de Sitges – Cau Ferrat i Maricel de Mar- amb curiositat i expectació. Els diaris s’han fet ressò de l’acord de les administracions – Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament – per fer-se càrrec del projecte ja aprovat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat i que té un cost de deu milions d’euros.

Aquesta és una de les notícies més importants per a Sitges dels darrers temps. La curiositat ha desbancat l’escepticisme, perquè finalment, la coincidència del curs dels astres i del color polític de les administracions ha comportat el desbloqueig d’un projecte anunciat al llarg de l’Any Rusiñol i submergit entre els silencis i la remorologia des de llavors fins ara. Cal desitjar que ni hi hagi aturades tècnicoeconòmiques ni ajornaments injustificables i, sobretot, que els diners arribin per a tot el que està projectat i cal fer.

No ens hem d’enganyar: l’estat dels museus és crític. Fins el punt que tenir-los oberts en les condicions en què es troben – el Cau Ferrat, la joia de la corona, sobretot, – és més contraproduent que tancar-los per manca de condicions. No fa pas gaire, arran de la presentació de la nova etapa de L’Amic de les Arts a l’antiga capella de l’Hospital i avui sala dels retaules de Maricel de Mar, comentàvem amb un periodista amic i company de l’altra pàgina de L’Eco que sort que miràvem en direcció als retaules i no cap a la galeria noucentista, perquè l’estat de les parets i del terra eren, simplement, deplorables. Per no parlar de les teules que volen, les xemeneies que cauen o de la decrepitud de la forja de la façana de Cau Ferrat. L’estat físic del Cau Ferrat i de tot el complex de Maricel és crític i deplorable perquè en tota la seva història des de que formen part del sector públic no hi ha hagut l’imprescindible capítol pressupostari de manteniment, i les conseqüències han estat nefastes. L’explicació de l’arquitecte J-Emili Hernàndez-Cros sobre l’estat de l’edifici van subratllar l’evidència.

El projecte arquitectònic de restauració i remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Terra, incloent-hi Can Xicarrons o Can Rocamora, la caseta que Deering havia regalat a Ramon Casas entre el Cau i Maricel, planteja una intervenció que no només repara i restaura sinó que introdueix la normativa vigent en matèria d’instal.lacions i museus, replanteja la circulació dels visitants pels diferents espais i guanya espai expositiu. No és la primera vegada que Hernàndez-Cros intervé a Maricel perquè coneix l’edifici des d’inici dels anys vuitanta, quan, entre altres instal.lacions, va projectar i portar a terme l’actual l’Arxiu Històric Municipal en unes condicions no precisament fàcils.

El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.

Queden diversos interrogants que no són qüestió menor. L’un és la concreció de les quantitats de les aportacions de cada administració. Un altre, l’emmagatzemament i la vida dels museus i de les peces durant l’interregne que duri la realització del projecte. I un altre que per a mi és el més important, és el projecte museístic que en derivarà tot i que no n’ha estat el fonament. El Cau Ferrat es conservarà intacte. Però l’ús de can Xicarrons en tant que edifici de serveis i els espais guanyats a Maricel de Mar, juntament amb la remodelació dels ja existents, demanen un projecte museístic subsegüent ambiciós i gran abast.

L’estat dels museus i dels edificis és crític, però ha depassat la situació d’inèrcia estàtica gràcies a un projecte de restauració i remodelació que, finalment, arrenca. Ja era hora…

Passada l’eufòria inaugural, un migdia qualsevol d’entre setmana travesso la platja de Sant Sebastià en plena canícula. La primera impressió és la d’una superfície estranya, una plaça dura de les més arquetípiques, barana inclosa. Una plaça susceptible d’esdevenir una mena de gran xiringuito de taules i cadires si no es té en compte que, per damunt de tot, la platja de Sant Sebastià era un passeig i una via de comunicació. La platja petita tenia - i hauria hagut de conservar- un caràcter més de passeig que de la plaça dura i estàtica en que ara s’ha convertit. La vista de la pujada i l’esplanada de l’ermita és un altre cop d’efecte d’una duresa espaterrant. La platja i l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià de Sitges mereixien més sensibilitat i més respecte, com també mereix el tractament que des de l’administració municipal es fa del paisatge de Sitges en tots els ordres.

Si el problema de Sant Sebastià era l’aparcament de cotxes i la circulació hauria calgut un esforç més d’imaginació i de sensibilitat que no l’aplicació dràstica del concepte de vianalització que darrerament s’imposa a Sitges de manera implacable i amb uns beneficis, a parer meu, relatius. Sense aparcaments a la platja de Sant Sebastià, d’acord, però la supressió total de la circulació em sembla una decisió gratuïta i desafortunada. D’una banda, una de les principals artèries de comunicació com és el torrent Llopart queda mig inutilitzada i s’interromp el trànsit natural d’un cantó a l’altre de la Vila. D’altra, la desviació del trànsit pel carrer Joan Maragall ha comportat un notable perjudici per al veïnat per l’augment de trànsit que ha de suportar, i això no és una hipòtesi, sinó una evidència.

La fesomia del casc antic de Sitges ens està canviat a passes gegantines de manera aparentment irreversible i no sempre justificada. De primer és un canvi estètic: on hi havia voreres de pedra i un enquitranament relativament acceptable– i de vegades molt relativament – ha esdevingut una zona llisa i pavimentada de la manera més impersonal i lletja imaginable. El carrer Major, el carrer Jesús, el carrer Parellades, el carrer del Retiro i el Cap de la Vila han perdut caràcter i s’han adotzenat a la baixa, per no parlar de la brutícia del paviment que encara no ha complert el primer any. D’altra banda, els beneficis de la vianalització a ultrança s’han de demostrar. Si el casc antic perd l’accessibilitat i la mobilitat bàsica que necessita acabarà essent un reducte i Sitges no es pot permetre una progressiva despoblació o desplaçament del seu centre neuràlgic. No tot és, doncs, qüestió d’estètica…

L’entorn de Sitges s’ha convertit en pocs anys en una muralla de ciment que va cobrint tots els espais de verd i gris de la plana i turons que ens envolten. L’interior de la Vila es transforma a cops de decisions que, més enllà de les polèmiques, presenten resultats com a mínim qüestionables. Si hem de fer cas a una campanya de propaganda de parc temàtic que es va endegar un dels passats cap de setmana, tenim a les envistes la idea de suprimir els estacionaments de la Ribera, i de fer-hi no sé quina mena de lífting. Tot plegat, de debò, ¿a què es deu i què comporta? A Facebook i als blocs s’han alçat les primeres veus d’alarma i aquest article, que no és més que l’opinió personal d’una ciutadana, ha volgut contribuir a la queixa i a la reflexió sobre el tractament del paisatge nostre. A més de patrimoni comú, també és capital, identitat i cultura.