Fixat l'extrem rebel, tranquil.
Un ex-vot, la realitat?
Dubtes, quan dubto, existint.
Pleniluni amb baladres, veus?
Obscura llum brillant pel cel
i que transporta algun missatge
que no sabrem entendre bé.
El poema de vida plàcida
s'aprofita, com el porc, tot
sencer: pintem-lo, que és diumenge,
i després l'abandonem, eh?
El sol ha heretat de la lluna
la misantropia del foc,
encesament vermella, roja,
i la grogor dels ignorants.
Silenci de felicitat,
illes perdudes de la son,
recuperada il.lusió.



Tot ha vingut dels balades i del pleniluni, de manera que en Bartomeu Ribes Guasch m'ha enviat aquest poema amb permís de penjar-lo al meu bloc. L'acompanya una fotografia de Frèia Berg de la sèrie Baladres.

Rellegint l'obra poètica de Rosa Leveroni vaig a parar a l'Antologia de la poesia catalana de Joan Triadú (1950), un estat de la qüestió poètica que engloba el panorama general de la poesia catalana del moment. La darrera havia estat la de Martí de Riquer, Joan Teixidor i Josep M. Miquel i Vergés (1936), Antologia general de la poesia catalana.

Joan Triadú situa Leveroni juntament amb Clementina Arderiu, Joan Vinyoli i Joan Llacuna en un capítol que titula "La passió delicada". El títol es deu a Leveroni, al "contrast entre la violència de la sinceritat i la suavitat en l'expressió" que converteixen la seva lírica en una "síntesi de passió i delicadesa".

Una altra opinió del crític voreja l'essència de la poesia:
"El cor del pota i d'una poesia és nu i sol, amb la unitat almenys d'un univers i amb aquella soledat que enllaça, a través de la vida, la naixença i la mort."

Dos fragments de Leveroni i de Vinyoli ho corroboren.


Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.



Ai, aquest doll, aquest vessar d'amor
que es perd en l'aire i en les coses!
Tant que voldria el cercle
tancar: de tu a mi de jo a tu cloent-se
la via i res ja no ens perdria
d'aquest immens, insadollable anhel!

Joan Vinyoli, Oh estrènyer les mans on batega...


 

"Amb cap altre mòbil que el patriotisme,l’anhel de progrés econòmic, social i humà del nostre poble i la defensa de l’autoestima i la dignitat de tots nosaltres. I tot això en el marc definit per les Institucions i la societat civil de Catalunya" (Manifest dels Quatre Presidents, 8.VII.2010)





Finalment ha guanyat el lema i hi serà per partida doble. Hi haurà manifestació unitària amb societat civil i institucions polítiques. Hi haurà un format de capçalera que aplega voluntats i mostra que per una causa com la dels drets de Catalunya i dels catalans no s’hi val el sectarisme partidista. Ha estat una solució salomònica i integradora, adoptada per majoria i no per unanimitat però amb voluntat democràtica i tenint en compte per damunt de tot que l’important és que la manifestació se celebri amb la màxima participació, perquè aquest és l’objectiu.

Val la pena fer memòria recent del desenvolupament d’aquest procés, que ve de lluny i que s’origina amb la disconformitat amb una sentència previsible, atesa la intencionalitat del PP, que va portar l’Estatut al TC quan l’havia votat la ciutadania de Catalunya i les Corts generals perquè el declarés inconstitucional, en un clar rebuig a la possibilitat de l’avenç de l’autogovern. Atès, també, el cúmul de despropòsits, incidènies, filtracions i declaracions que han posat en evidència la incapacitat institucional i jurídica d’un Tribunal Constitucional mediatitzat pels dos partits estatals que el fan jugar a pler de la conveniència partidista-

Quan surt la desafortunada sentència i Òmnium Cultural i les entitats convocants a la manifestació que es prepara com a resposta des de fa temps convoquen amb el lema SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM, el Psc-Psoe s’hi sent incòmode i s’embolcalla amb la senyera com a excusa. La polèmica per la capçalera no l’han creada els partits sinó un del sol que al llarg del temps que ha durat la deliberació no ha sabut estar a l’alçada del que les circumstàncies demanaven a Catalunya i a Madrid. Òmnium no cedeix a les pressions ni a la intoxicació mediàtica incessant i, finalment, les entitats convocants acorden una solució capaç d’aplegar tothom sense renunciar al lema que encapçala la manifestació.

Les sensibilitats que hi faran cap són tan diverses com divers és el país però el denominador comú passa pel rebuig a una sentència que ni s’acata ni s’accepta, pel ple exercici dels drets de la nació catalana i per la defensa, la dignitat i l’autoestima de Catalunya. No s’hi valen autoexclusions ni en nom del purisme ideològic ni de descontentaments estratègics perquè el país està pel damunt del primfilament i del sectarisme.

És per això que m’ha agradat el manifest dels quatre presidents – Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol - que des de les respectives experiències i vivències al front del Govern i del Parlament han fet una crida àmplia i generosa a la població catalana amb un llenguatge tan positiu com convicte:

“Catalunya té molts actius. Té creativitat cultural i econòmica. Té iniciativa social, té – com deia en Vicens Vives – voluntat de ser. Té capacitat de conviure, i d’integrar, i fins i tot d’elaborar missatges que van més enllà de la nostra geografia i de la nostra demografia. Té futur. Però tot això reclama que el nostre poble no es rendeixi ni perdi la fe, ni tampoc l’orgull. I és això – la fe, l’orgull, l’autoestima, el sentit de la dignitat - el que ens ha de fer anar massivament, cívicament, i amb determinació, a la manifestació del 10 de juliol”.

Doncs anirem a la manifestació per això. I perquè som una nació, nosaltres decidim.

S’imposa la realitat al costat de l’altra realitat. Tenim ja una sentència contra l’Estatut de Catalunya, previsiblement negativa però no per això menys indignant.

 Aquesta és una sentència que ni s’acata ni s’accepta. No s’acata perquè un Tribunal Constitucional que té més de l’antic “Tribunal de Orden Público” de l’època franquista que d’instància per defensar els drets que emanen de la constitució de l’Estat espanyol,  no té potestat per sobre del que ha votat un Parlament, ha refrendat el país i ha passat l’aprovació (amb la corresponent retallada) de les Corts espanyoles).

No s’accepta perquè, a més de constituir una regressió sense precedents vers l’Estat unitari i jacobí atàvic, és un atac frontal i directe a la voluntat d’avançar i progressar en l’autogovern de Catalunya en àmbits tant importants com la justícia, la defensa dels drets de la ciutadania i la Sindicatura de Greuges i en la normalització, defensa i ús social de la llengua pròpia de Catalunya.

El recurs va arribar al TC de la mà del PP, obertament contrari al desenvolupament del pacte constitucional i estatutari respecte el desenvolupament de Catalunya com a una de les nacions que integren l’Estat espanyol. Les declaracions de la presidenta del PP català sobre la sentència van ser tan prepotents com indignants. Per al PSOE, per boca de la vicepresidenta del govern de l’Estat, el que era més important era que el PP havia (presumiblement...) perdut el recurs, però pel que fa als efectes vers Catalunya, cap consideració: no els interessa. Aquest és l’autèntic tarannà, sense carutes, del PSOE, reblat posteriorment per les declaracions d’autocomplaença del cap del govern fent referència a la fi del desplegament autonòmic. La voluntat de tots dos partits, per si en dubtàvem, és el retorn al jacobinisme pur decorat amb tocs regionalistes. Aquella gran frase de “Apoyaré el estatuto ...” ha quedat, finalment, en el que era: la gran mentira. Fets, no paraules...

D’entre les reaccions que s’han produït em quedo amb la de l’Institut d’Estudis Catalans que, entre altres coses, manifesta:

“L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va
conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.


Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast
de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i
lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat
popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés
democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.


Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és
subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides
i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les
Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar
l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.”

I ara què? Doncs tornem-hi i endavant. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural convoca la manifestació cívica del proper 10 de juliol a la tarda, a Barcelona, a la que tothom hi és convidat. És la manifestació del posicionament més unitari possible de la ciutadania de Catalunya en demanda de respecte a la voluntat del poble català i en defensa del dret a decidi. A vuit dies vista ja compta amb milers d’adhesions col.lectives i particulars i se n’hi poden afegir moltes més des del seu lloc web.


I això que avui tocava parlar de poesia perquè la celebració de la 4ª Festa de la Poesia a Sitges arrenca amb un programa exquisit i amb marxa, ganes i qualitat. Un bon amic em va preguntar si podria parlar de poesia amb el panorama nacional que ens toca capejar. Li vaig dir que sí pensant, precisament, en les paraules del poeta Salvador Espriu: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.