29 de jul. 2010

L'INDULT DELS TOROS

Gràcies a l’aprovació de la prohibició de les curses de braus comença el compte enrere per fer efectiva una llei del Parlament de Catalunya que, sorgida de la iniciativa legislativa popular, ha aconseguit el que caracteritza una societat finalment civilitzada: que no s’assimili la diversió col.lectiva al patiment dels éssers vius. 

L’indult decretat en favor dels toros ha estat rebut, com era d’esperar, amb xiulets i aplaudiments. Xiulets per part dels partidaris de les curses, que s’han declarat universalment en contra de qualsevol prohibició (qualsevol?...), han atribuït la llei a inconfesables intencions separatistes, han maldat per fer veure que es tractava d’un esdeveniment essencialment cultural i fins i tot el Partit Popular ha anunciat amb bombo i platerets que presentarà una iniciativa parlamentària al Congrés i al Senat per declarar les curses de braus festa d’interès cultural. La presidenta de la Comunitat Autònoma de Madrid ha sentenciat ben convençuda que això no era altra cosa que la mostra de la declarada voluntat dels catalans per allunyar-nos cada vegada més d’Espanya. No recordo quina va ser la seva reacció quan a les Illes Canàries també es van prohibir les curses de braus ja fa uns anys, però em sembla que el concepte de la llunyania no deu anar pels mateixos paràmetres.

Les cinquanta mil signatures que cal aplegar per tal que el Parlament iniciï el tràmit de la iniciativa legislativa popular corresponen a un notable aiguabarreig de ciutadania i opcions electorals més que diverses amb la idea comuna i compartida d’abolir l’espectacle de la crueltat. Altrament, em meravella que tanta sensibilitat cultural i política per part dels dels xiulets no hagi tingut en compte ni per un moment que els toros són éssers vius i sensibles i que el simple fet de fer patir un animal per al gaudi col.lectiu és una salvatjada, per més coloraines que guarneixin la plaça i per més persones de renom i pelatge divers que s’asseguin als graons. 

Els dels aplaudiments a la llei que indulta els toros han hagut de fer un camí llarg i difícil per arribar al triomf final, de manera que s’entén el seu esclat d’alegria. No els ha estat fàcil arribar fins a la sessió en què han vist que els representants del poble de Catalunya, per majoria, els donaven la raó, perquè les traves i les pressions han estat de tota mena. La notícia ha saltat a la xarxa i els mitjans se n’han fet ressò immediat. També de les queixes dels que havien perdut la partida. Entre altres, la del mateix president de la Generalitat que ha votat en contra de la llei, és a dir, a favor de les curses de braus. La llibertat de vot que els dos partits majoritaris al Parlament han donat als seus diputats mostra com és de contradictòria la naturalesa humana i com és de forçada massa sovint la fèrria disciplina dels grups parlamentaris. CiU i el PSC-PSOE s’han decantat, respectivament, per la prohibició i per la continuïtat de les curses amb uns quants diputats de banda i banda que han votat diferent de la majoria dels seus i amb uns quants d’altres que han optat pel camí del mig que és fugir d’estudi, com és l’abstenció. ERC i IC-Els Verds han votat en bloc per l’abolicionisme mentre que el PP i Ciutadans per tot el contrari. 

És de suposar que aquests dies les tertúlies de la faràndula mediàtica n’aniran plenes i que l’estigmatització dels catalans, abolicionistes o no, serà implacable. Per sort arreu de l’Estat no impera el pensament únic, per bé que és majoritari, i ja s’han sentit diverses veus a favor de seguir l’exemple dels catalans i dels canaris. Personalment, me n’alegro molt. Per l’indult dels toros i perquè, sense ofendre ningú, em sembla que aquest és un guany col.lectiu i una imatge del país que deixa de ser irracionalment atàvic. 

Ja sé que hi ha una tradició taurina autòctona (el romanç que diu que la Setmana Tràgica va esclatar perquè els toros van sortir dolents...), que la plaça d’Olot és de les més antigues de l’Estat, i, fins i tot, que un dels atractius turístics de la meva estimada Provença (en tot hi ha d’haver excepcions...) són les famoses curses de braus de les arenes d’Arles que encandilaven Picasso però... no puc fer altra cosa que sentir la satisfacció de veure que la meva signatura va ser útil quan creia que advocava per una causa perduda. Ara cada vegada que vegi aquells toros tan braus i magestuosos als camps de Castella, Extremadura i Andalusia pensaré que, almenys, no vindran a malmorir al meu país.



25 de jul. 2010

POEMA DE VIDA PLÀCIDA, per Bartomeu Ribes



Fixat l'extrem rebel, tranquil.
Un ex-vot, la realitat?
Dubtes, quan dubto, existint.
Pleniluni amb baladres, veus?
Obscura llum brillant pel cel
i que transporta algun missatge
que no sabrem entendre bé.
El poema de vida plàcida
s'aprofita, com el porc, tot
sencer: pintem-lo, que és diumenge,
i després l'abandonem, eh?
El sol ha heretat de la lluna
la misantropia del foc,
encesament vermella, roja,
i la grogor dels ignorants.
Silenci de felicitat,
illes perdudes de la son,
recuperada il.lusió.




Tot ha vingut dels balades i del pleniluni, de manera que en Bartomeu Ribes Guasch m'ha enviat aquest poema amb permís de penjar-lo al meu bloc. L'acompanya una fotografia de Frèia Berg de la sèrie Baladres.
23 de jul. 2010

BALADRES



Són la viva imatge del bon temps, de l’aire lliure, de la calor, de l’estiu. Floreixen mig salvatges als vorals de les carreteres i sovint fan de divisòria banda i banda de les autopistes perquè són alegres, barats de manteniment i immensament agraïts per a l’esguard dels qui transiten i saben mirar més enllà de l’asfalt. Sembla que neixin per generació espontània i gairebé deu ser així perquè en un no res s’alcen i creixen frondosos, imponents. De vegades prenen la forma de grans matolls que cimbregen al compàs de l’aire. D’altres s’enlairen en mitja creixença d’arbust o en l’esveltesa dels arbres i esdevenen d’una elegància tan simple com colpidora. Cap moment del dia pot resistir el seu resplendor blanc, rosat, roig encès. Quan més m’agraden és de tarda perquè conserven fins a darrera hora les tonalitat i la claror de la llum presa dins del teixit del fullam i les flors.

No sé si es cotitzen gaire en tant que vegetació autòctona, mediterrània i d’una tradició mig rural mig urbana del tot escaient al paisatge de Sitges. De mica en mica han anat desapareixent, substituïts per altra mena de plantes d’arrelament més discutible i d’escaiença més dubtosa o, simplement, han estat engolits pel totxo i el ciment que de mica en mica ho fagocita tot. Als carrers de Terramar, que és on es mostren encara en tot el seu esplendor, sigui en fileres solitàries sigui acompanyats dels xiprers, constitueixen, juntament amb els pins i els pitòspors, una de les escasses restes de l’esperit equilibrat i harmònic del que va ser la primera urbanització moderna de Catalunya. Potser és per això que quan veig que comencen a florir i que aguanten estiu rere estiu les embestides del clima, dels urbanicides, especuladors i dels impostors de l’estètica i de la sostenibilitat en general, em recorden que la terra és el darrer reducte de la identitat de paisatge.

El progressiu procés de deforestació de Sitges, i, en concret, de Terramar, Aiguadolç o dels afores on cada grua i cada piqueta s’enduen pel cap baix uns quants pins, pitòspors, baladres i xiprers, substitueix la vegetació autòctona molt sovint per ciment i per altres menes de vegetació. I a les voreres, on els baladres, els xiprers, els pins i els tamarius vetllaven per una harmònica convivència entre els edificis i els vehicles, a cada arbre o arbust que desapareix hi queda el corresponent buit a l’espera, normalment inútil, de la replantació.


Volia deixar constància de la modesta i absoluta bellesa dels baladres que formen part encara de l’entorn sitgetà. En versió poètica ho descriu Trinitat Catasús amb versos fundacionals - perquè “el que perdura ho funden els poetes –, els que fan perdurar el paisatge i el salven en la paraula:

Els baladres floreixen a l’agost.
Flors blanques, flors vermelles, que ben tost
la fúria solsticial haureu sentida
encenent-vos d’amor cara a la vida.

Vora del mar – oh flors – i terra endins
oirem la remor que fan els pins
que l’aura inquieta, i sentirem el flaire
dels boscos i del mar, dispersa en l’aire,
mirant-vos a vosaltres, que teniu
la color encesa de mirar l’estiu.




El poema de Trinitat Catasús pertany al recull De l'Hort i de la Costa (1915).
Fotografies de Frèia Berg


 
22 de jul. 2010

Suite dels Aliscamps, VIII, 2




Et portava a la sang i no et reconeixia
Vam haver d'invocar la destrucció per tal que, als límits,
emergissin els senyals primigenis d'allò que ens configura: 
els vials de la sang transfigurats en pedra.




Suite dels Aliscamps (poemari inèdit). Fotografies de Frèia Berg. 

20 de jul. 2010

TALLER CÉZANNE



Paul Cézanne, Nature morte avec l'amour en plâtre


No canviïs de lloc fruites i objectes,
ni el blau polsós de la paret amb les ombres marcades.
El temps va fent la seva.
El que abans era un punt de descurança
ara forma part del decorat.
Tant se val que grinyoli la fusta dels graons.
La tauleta, les teles, el pitxer blau amb flors:
tot és en ordre a l'hora del crepuscle.
Tingues cura que les pomes no es podreixin.
La sentor es barreja amb la volior del jardí.
Fan olor de tu.
                           Estima'm.
Procura que no es trenqui. És fràgil
la natura morta de l'amor.



Taller Cézanne (2007)
 
16 de jul. 2010

LA DEGRADACIÓ DE L'HORT D'EN FALÇ

La façana de mar és una casa blanca d’aspecte relativament cuidat. És una casa del segle XVII que a cops de segles ha esdevingut l’emblema del Sitges de l’Edat Moderna i de la prosperitat divuitesca de mariners i patrons agosarats i aventurers. Can Falç va créixer fins el primer terç de segle vint. La mort prematura del primogènit Lluís de Dalmau va segar les expectatives d’una nissaga de mariners ennoblits i la guerra civil, la postguerra i l’evolució política, econòmica i social del país van fer la resta. L’esplendor de can Falç es va apagar amb la decadència de la vida rural, d’aquell primitivisme atàvic que fa que les cases de senyors tinguin rajola de fang a les estances principals i les alfombres d’espart facin companyia al braser vora la taula camilla les tristes tardes d’hivern. La façana de can Falç és tancada amb pany i forrellat i la casa és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona i, per tant, un edifici sotmès a l’habitual especulació cultural pròpia dels pobles infeudats.

La valoració artística de la casa i del seu bellíssim hort divuitesc va arribar al seu punt àlgid gràcies als quadres que Rusiñol hi va pintar entre 1892 i 1894. La glorieta de xiprers de l’Hort és la prefiguració dels jardins que l’artista va pintar la tardor següent a l’Alhambra i el Generalife. Avui la glorieta és una paròdia de la d’antany amb una ferramenta tan dura com l’aspecte de tot l’Hort perquè la primera cosa que hi va fer l’Ajuntament de Sitges quan la Diputació l’hi va cedir va ser carregar-se’l per complet, arrassar les plantes, els antics sistemes de rec, la vegetació i els conreus autòctons, per encimentar-lo i fer-nos creure que havíem guanyat un espai verd. Com si un tractament amatent i respectuós amb aquella mostra, única, del que restava de la vida rural sitgetana fos incompatible amb el gaudi públic. 

Passejar avui per l’Hort d’en Falç és constatar la manca de sensibilitat artística i patrimonial dels que ens governen. Ho és, a més, perquè la casa del masover que es veu des de l’entrada del corraló del carrer de les Parellades està en estat ruïnós i amb la teulada esbotzada. Una mostra més de la cura dels seus titulars amb el patrimoni històric comú. Sembla que l’Ajuntament se n’ha adonat i diu que hi posaran remei i de debò que ho esperem. Fóra ben lamentable que en ple centre de la Vila contempléssim l’implacable enderroc per descurança com succeeix des de fa cinc anys amb la masia de can Pere Mestre, a can Pei, que l’hem vist en progressiu i creixent estat de degradació i ruïna perquè diu l’Ajuntament que no el pot mantenir.

La, fins ara, darrera evidència del tractament municipal a aquest espai històric és la de la promoció de la densificació urbana atorgant llicència per edificar-hi. És a dir, omplir de ciment un tros de l’Hort que mai no havia estat edificat. És l’espai el que correspon a l’antic Flamboyant, al carrer Pau Barrabeig, declarat zona verda fins que... per no pagar la indemnització al propietari l’Ajuntament decideix requalificar l’espai per a edificar-hi planta, dos pisos i àtic. El que no s’hauria de permetre en cap cas, com és convertir una zona verda en espai edificat, l’Ajuntament ho ha permès i propiciat fent gala d’un posicionament en favor de l’especulació urbana que per això no ens fan falta les immobiliàries lleonines. A canvi de què? Doncs de res. O de no pagar una indemmnització que, d’altra banda, caldria saber qui i amb quins criteris va fixar quantitativament. Gràcies a aquesta gesta es densifica innecessàriament encara més el centre urbà i es talla tota comunicació entre la façana marítima de can Falç i el seu antic Hort, que arriba al Cap de la Vila.

Tot això discretament per part de l’Ajuntament, fins i tot atorgant permís per treballar ben de pressa en les obers d’edificació més enllà del trenta de juny, que és la data límit per fer obres al casc urbà de la Vila, i desoïnt en tot moment les al.legacions de veïns perjudicats. Incapaç d’imaginar sortides socialment més rendibles i culturalment més adients a la realitat de can Falç, l’Ajuntament de Sitges culmina així el procés de degradació paisatgística, urbanística i cultural de l’Hort d’en Falç. En són els únics responsables. 


12 de jul. 2010

LA PASSIÓ DELICADA

Rellegint l'obra poètica de Rosa Leveroni vaig a parar a l'Antologia de la poesia catalana de Joan Triadú (1950), un estat de la qüestió poètica que engloba el panorama general de la poesia catalana del moment. La darrera havia estat la de Martí de Riquer, Joan Teixidor i Josep M. Miquel i Vergés (1936), Antologia general de la poesia catalana.

Joan Triadú situa Leveroni juntament amb Clementina Arderiu, Joan Vinyoli i Joan Llacuna en un capítol que titula "La passió delicada". El títol es deu a Leveroni, al "contrast entre la violència de la sinceritat i la suavitat en l'expressió" que converteixen la seva lírica en una "síntesi de passió i delicadesa".

Una altra opinió del crític voreja l'essència de la poesia:
"El cor del pota i d'una poesia és nu i sol, amb la unitat almenys d'un univers i amb aquella soledat que enllaça, a través de la vida, la naixença i la mort."

Dos fragments de Leveroni i de Vinyoli ho corroboren.


Podran florir els estels, florir les roses
i el món espurnejar de meravelles,
i sols ho copsaré dins els teus braços:
jo veig el món en la teva pupil.la.

Rosa Leveroni, Joia, II


Ai, aquest doll, aquest vessar d'amor
que es perd en l'aire i en les coses!
Tant que voldria el cercle
tancar: de tu a mi de jo a tu cloent-se
la via i res ja no ens perdria
d'aquest immens, insadollable anhel!

Joan Vinyoli, Oh estrènyer les mans on batega...


 
9 de jul. 2010

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

"Amb cap altre mòbil que el patriotisme,l’anhel de progrés econòmic, social i humà del nostre poble i la defensa de l’autoestima i la dignitat de tots nosaltres. I tot això en el marc definit per les Institucions i la societat civil de Catalunya" (Manifest dels Quatre Presidents, 8.VII.2010)





Finalment ha guanyat el lema i hi serà per partida doble. Hi haurà manifestació unitària amb societat civil i institucions polítiques. Hi haurà un format de capçalera que aplega voluntats i mostra que per una causa com la dels drets de Catalunya i dels catalans no s’hi val el sectarisme partidista. Ha estat una solució salomònica i integradora, adoptada per majoria i no per unanimitat però amb voluntat democràtica i tenint en compte per damunt de tot que l’important és que la manifestació se celebri amb la màxima participació, perquè aquest és l’objectiu.

Val la pena fer memòria recent del desenvolupament d’aquest procés, que ve de lluny i que s’origina amb la disconformitat amb una sentència previsible, atesa la intencionalitat del PP, que va portar l’Estatut al TC quan l’havia votat la ciutadania de Catalunya i les Corts generals perquè el declarés inconstitucional, en un clar rebuig a la possibilitat de l’avenç de l’autogovern. Atès, també, el cúmul de despropòsits, incidènies, filtracions i declaracions que han posat en evidència la incapacitat institucional i jurídica d’un Tribunal Constitucional mediatitzat pels dos partits estatals que el fan jugar a pler de la conveniència partidista-

Quan surt la desafortunada sentència i Òmnium Cultural i les entitats convocants a la manifestació que es prepara com a resposta des de fa temps convoquen amb el lema SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM, el Psc-Psoe s’hi sent incòmode i s’embolcalla amb la senyera com a excusa. La polèmica per la capçalera no l’han creada els partits sinó un del sol que al llarg del temps que ha durat la deliberació no ha sabut estar a l’alçada del que les circumstàncies demanaven a Catalunya i a Madrid. Òmnium no cedeix a les pressions ni a la intoxicació mediàtica incessant i, finalment, les entitats convocants acorden una solució capaç d’aplegar tothom sense renunciar al lema que encapçala la manifestació.

Les sensibilitats que hi faran cap són tan diverses com divers és el país però el denominador comú passa pel rebuig a una sentència que ni s’acata ni s’accepta, pel ple exercici dels drets de la nació catalana i per la defensa, la dignitat i l’autoestima de Catalunya. No s’hi valen autoexclusions ni en nom del purisme ideològic ni de descontentaments estratègics perquè el país està pel damunt del primfilament i del sectarisme.

És per això que m’ha agradat el manifest dels quatre presidents – Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol - que des de les respectives experiències i vivències al front del Govern i del Parlament han fet una crida àmplia i generosa a la població catalana amb un llenguatge tan positiu com convicte:

“Catalunya té molts actius. Té creativitat cultural i econòmica. Té iniciativa social, té – com deia en Vicens Vives – voluntat de ser. Té capacitat de conviure, i d’integrar, i fins i tot d’elaborar missatges que van més enllà de la nostra geografia i de la nostra demografia. Té futur. Però tot això reclama que el nostre poble no es rendeixi ni perdi la fe, ni tampoc l’orgull. I és això – la fe, l’orgull, l’autoestima, el sentit de la dignitat - el que ens ha de fer anar massivament, cívicament, i amb determinació, a la manifestació del 10 de juliol”.

Doncs anirem a la manifestació per això. I perquè som una nació, nosaltres decidim.
8 de jul. 2010

POESIA & POLÍTICA

S’imposa la realitat al costat de l’altra realitat. Tenim ja una sentència contra l’Estatut de Catalunya, previsiblement negativa però no per això menys indignant.

 Aquesta és una sentència que ni s’acata ni s’accepta. No s’acata perquè un Tribunal Constitucional que té més de l’antic “Tribunal de Orden Público” de l’època franquista que d’instància per defensar els drets que emanen de la constitució de l’Estat espanyol,  no té potestat per sobre del que ha votat un Parlament, ha refrendat el país i ha passat l’aprovació (amb la corresponent retallada) de les Corts espanyoles).

No s’accepta perquè, a més de constituir una regressió sense precedents vers l’Estat unitari i jacobí atàvic, és un atac frontal i directe a la voluntat d’avançar i progressar en l’autogovern de Catalunya en àmbits tant importants com la justícia, la defensa dels drets de la ciutadania i la Sindicatura de Greuges i en la normalització, defensa i ús social de la llengua pròpia de Catalunya.

El recurs va arribar al TC de la mà del PP, obertament contrari al desenvolupament del pacte constitucional i estatutari respecte el desenvolupament de Catalunya com a una de les nacions que integren l’Estat espanyol. Les declaracions de la presidenta del PP català sobre la sentència van ser tan prepotents com indignants. Per al PSOE, per boca de la vicepresidenta del govern de l’Estat, el que era més important era que el PP havia (presumiblement...) perdut el recurs, però pel que fa als efectes vers Catalunya, cap consideració: no els interessa. Aquest és l’autèntic tarannà, sense carutes, del PSOE, reblat posteriorment per les declaracions d’autocomplaença del cap del govern fent referència a la fi del desplegament autonòmic. La voluntat de tots dos partits, per si en dubtàvem, és el retorn al jacobinisme pur decorat amb tocs regionalistes. Aquella gran frase de “Apoyaré el estatuto ...” ha quedat, finalment, en el que era: la gran mentira. Fets, no paraules...

D’entre les reaccions que s’han produït em quedo amb la de l’Institut d’Estudis Catalans que, entre altres coses, manifesta:

“L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va
conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.


Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast
de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i
lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat
popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés
democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.


Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és
subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides
i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les
Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar
l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.”

I ara què? Doncs tornem-hi i endavant. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural convoca la manifestació cívica del proper 10 de juliol a la tarda, a Barcelona, a la que tothom hi és convidat. És la manifestació del posicionament més unitari possible de la ciutadania de Catalunya en demanda de respecte a la voluntat del poble català i en defensa del dret a decidi. A vuit dies vista ja compta amb milers d’adhesions col.lectives i particulars i se n’hi poden afegir moltes més des del seu lloc web.


I això que avui tocava parlar de poesia perquè la celebració de la 4ª Festa de la Poesia a Sitges arrenca amb un programa exquisit i amb marxa, ganes i qualitat. Un bon amic em va preguntar si podria parlar de poesia amb el panorama nacional que ens toca capejar. Li vaig dir que sí pensant, precisament, en les paraules del poeta Salvador Espriu: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 2 de juliol de 2010
1 de jul. 2010

ESCRIT DINS D'UN JARDÍ / Marguerite Yourcenar







El teu cos format per tres quartes parts d'aigua i per uns quants minerals terrestres, un grapadet. I aquesta immensa flama que ets sense saber-ne l'origen. I, pulmons endins, entrant i sortint incessantment de l'interior de la caixa toràcica, l'aire, bell foraster sense el que no pots viure.





Darrera prosa poètica en versió catalana de la plaquette de Marguerite Yourcenar, Écrit dans un jardin, (reimp. 2004). L'atzar me la va posar a l'abast a Paris, Place des Vosgues, el juny del 2009.
El quadre és la Pedrera del Mèdol I (oli, 1897), de Santiago Rusiñol.
Subscriure's a: Missatges (Atom)