3 de set. 2010

EL VIOLINISTA, I TANTS D'ALTRES, D'AUSCHWITZ

 Setanta-un anys no justifiquen l’evocació d’una efemèride, però avui, u de setembre, en fa setanta-u que les tropes de Hitler van evair Polònia. Va ser el tret de sortida que va iniciar el segon gran desastre del segle vint, conseqüència gairebé directa del primer. Tot plegat forma part dels manuals d’història i dels reportatges que els periodistes orquestren quan toca parlar-ne i enguany, que no són números rodons, no és el cas. Llevat que, per les raons que sigui, algú recali a Polònia i s’adoni que és un país entre dos vectors: el de la memòria històrica i el de la vitalitat que empeny un país lliure i demòcrata. 
 
Si el passeig per Varsòvia sobta per la quantitat d’espai lliure que abans ocupaven cases i carrers, i el marcatge del perímetre del gueto és una presència contra l’oblit, a Cracòvia, ciutat alegre i feliç els estius plagats de visitants i a l’hivern d’estudiants, hi ha autobusos que condueixen a Auschwitz-Birkenau, un dels horrors més impressionants que ha ideat la ment humana. 

 El cinema, que a més d’un espectacle és la força de la mirada i de la intel.ligència, un art que com a tal, apunta al coneixement i a la reflexió, ens ho ha mostrat de fa temps, però ni El pianista ni La llista de Schindler, entre moltes altres, no deixen de ser ficcions superades per la realitat més aclaparadora. 
 
Caminar entre els pavellons de totxo fosc, veure entre vitrines munts d’ulleres, de joguines, de flocs de cabells, de maletes de viatge, de sabates; passar per les dependències amb destinació a la mort, llegir les estadístiques i els mapes; aturar-se davant del mur dels afusellaments, constatar la valla filferrada al davant del bosc... fer el recorregut d’Auschwitz és, potser, encara, mitjanament passable comparat amb el camp extens i desolat de Birkenau, construït per portar a terme l’extermini en massa. Un parell de quilòmetres i una via de tren amb destinació terminal única uneixen tots camps.

Aquesta és una part d’història que el país mostra. Qui la visita no només no practica el turisme cultural – concepte que en aquest cas esdevé un sinònim de frivolitat – sinó que s’enfronta amb la història recent d’Europa. S’hi enfronta, també, el museu que s’ha obert aquest estiu a la fàbrica de Schindler a Cracòvia, dedicat a explicar l’ocupació nazi de la ciutat entre 1939 i 1945. És un recorregut per la vida d’una Cracòvia ocupada i d’una ciutadania, la dels jueus, doblement perseguida fins a la denominada “solució final”. Igual que el Museu de la Insurrecció de Varsòvia i el complexe d’Auschwitz-Birkenau, el museu Schindler presenta un discurs que pot ser assumit sense excepcions per la ciutadania europea. 

  A diferència del museu de Varsòvia, on el visitant es troba immers en un medi tens i claustrofòbic que l’implica dins mateix de la narració sense possibilitats de distanciar-se’n, la interactivitat del museu de la fàbrica de Schindler converteix el visitant en espectador audiovisual de la successió dels fets. Hi ha passatges  esperats, com la recreació del despatx de Schindler; d’altres que la interacció  personalitza  – si un es va fent els salconduits que va trobant al llarg del recorregut s’adona que en sis anys els ciutadans de Cracòvia van reunir fins a cinc targetes d’identificació consecutives.... N’hi ha d’altres que són cops d’efecte implacables, com el passadís entre les banderes nazis de l’ocupació o el gran retrat de Stalin al final del recorregut, reblant la lliçó del que ha estat bona part de la història del país viscut entre dos ferotges totalitarismes. 

Hollywood mana molt i Spielberg és un referent inexcusable de propaganda del museu de Cracòvia. La cua per a entrar-hi els dilluns, que és dia de portes obertes, és més que considerable. L'actitud dels visitants és bastant similar en tots tres llocs. I hi ha preguntes. Com la que vaig fer a la guia d’Auschwitz sobre el seu treball, la formació específica per poder fer aquella feina – no és història convencional ni patrimoni artistic, el que explica... – i, intentant aprofundir una mica més enllà, com es recorda la vida quotidiana per a la població dels voltants en temps del ple funcionament dels camps... “No gens fàcil”, va respondre, i, ja, gairebé res més. O com les que ja no vaig poder fer a la periodista que em va interpelar durant la visita a la fàbrica de Schindler sobre el museu recentment inaugurat; ella anava per feina i era jo qui havia de respondre. 

 Els llibres: me’ls vaig anar mirant estones llarges perquè sobre la tragèdia dels jueus als guetos i als camps de treball i d’extermini la producció és, encara, incessant. N’hi vaig trobar a faltar un, El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada. Amb més de cent mil exemplars venuts en català i uns quants milers en llengües estrangeres, recentment traduït a l’anglès i amb els drets adquirits per una productora nordamericana, em semblava natural trobar-lo entre les piles dels llibres sobre l’holocaust. No hi era, encara. I, en canvi, m’havia ajudat a pensar, quan mirava els flocs de cabells rere la vitrina que ja s’han tornat de color de cendra, en la cabellera rossa de la Micòl de El jardí dels Finzi-Contini, en l’actitud de Daniel, el luthier. Treballant en el seu ofici en contra de la mort amb la dignitat de qui lluita per la vida i creu en l’art que perdura; el violinista, com tants altres.




Fotografies de Frèia Berg
|  
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

3 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)