11 de set. 2010

BANDERES I ALBES



Tristes banderes
del crepuscle! Contra elles
sóc porpra viva.
Seré un cor dins la fosca;
porpra de nou amb l’alba.
 
Carles Riba

Carles Riba va escriure aquest poema el 24 de maig 1938, en plena guerra, des del presagi de la desfeta i ferm en la voluntat de resistència en l’esperança. Pel novembre el va trametre a Màrius Torres, internat al sanatori del Puig d’Olena per causa de la tisi que se li havia declarat tres anys abans i que se l’emportà el 1942. Riba li va manifestar que era un epigrama dels que s’estimava més. 
 
El gener de 1939, camí de l’exili, el va copiar en un tros de paper que va lliurar a un envellit i trist Antonio Machado amb qui va compartir els darrers dies del camí de l’èxode cap a la ratlla de França. Li va afegir una sentida dedicatòria, “ Con admiración afecto, en la esperanza común que aún nos alienta. A Don Antonio Machado, su fiel amigo Carles Riba.” Machado no va poder resistir gaire més temps de sofriment i privacions i va morir a vora la mar de Cotlliure el 22 de febrer de 1939. Les tristes banderes del crepuscle embolcallaren el fèretre de Machado que els soldats de l’exèrcit vençut van traslladar al cementiri del poble rossellonès. Carles Riba va sobreviure a la tragèdia i des de l’exili de França va escriure un dels llibres més corprenedors de la poesia catalana del segle, les Elegies de Bierville. Com a divisa hi va incorporar l’epigrama que havia donat a conèixer a Màrius Torres i a Antonio Machado i que va esdevenir el símbol de l’actitud dels catalans de l’exili exterior i interior.
 
Dies abans de l’11-S he retornat per uns dies a les Elegies de Bierville preparant una conferència sobre l’exili del poeta i m’adono, un cop més, que és un llibre que em reclama una lectura incessant. Pensant en la situació actual de Catalunya, sovint he recordat que Riba, i tants altres ho van tenir ben malament enmig de circumstàncies terribles i adverses en la guerra i en la pau dels vencedors. Sis anys més tard del retorn de Riba a Catalunya el 1943, Salvador Espriu va escriure l’Inici de càntic en el temple (Les cançons d’Ariadna, 1949), un altre posicionament en el que l’ètica acompanya la poètica: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, que ha estat i continua un lema permanent al nostre país.

Més de mig segle més tard, el 10-J d’enguany ha marcat una fita, democràticament i pacíficament,  en la que s'ha constatat el desencaix de Catalunya i Espanya i la de la voluntat del poble català de refermar que som una nació i que tenim dret a decidir. L’11-S d’enguany no és aliè ni a les causes de la manifestació del 10-J ni al fet d’haver-hi aplegat més d’un milió i mig de catalans. La propera celebració de les eleccions al Parlament de Catalunya plana en els missatges polítics de la Diada. ¿Quines actituds, quines propostes ofereixen els partits polítics a la ciuadania de Catalunya per superar l’estadi actual? Perquè, des del govern, no es tracta d’acceptar les engrunes que el govern de l’Estat ofereix a correcuita per tal de rentar-se la cara de prepotència jacobina fingint que aquí no ha passat res i que alguna cosa ens donaran. El que importa saber és el grau de compromís que els partits assumeixen enfront de les reivindicacions de la societat civil i avançar democràticament cap a la plena sobirania. ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ no és només un eslogan afortunat sinó l’expressió d’una voluntat que, entre banderes, albira les albes.
|  
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

3 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)