9 de set. 2010
Carles Riba a l'exili: un preàmbul...
Carles Riba creua la frontera el 28 gener de 1939. Intel.lectual de prestigi, encarna l’arquetipus del modern home de lletres que viu de la feina que li és pròpia: catedràtic de literatura, traductor, crític i poeta. Perduda la guerra, Riba, com tants, perd la pàtria i tot el que ha configurat la normalitat de la vida fins el moment; el que deixa enrere és una feliç etapa closa que mai més no veurà restituïda.
La poesia, però, no l’abandona; ell resta fidel a la llengua, a la tradició literària i a la seva profunda vocació poètica. I és en les més penoses, adverses i incertes circumstàncies de l’exili del poeta que neix l’obra cabdal de la seva producció literària i una de les més importants obres de la literatura catalana del segle com són les Elegies de Bierville.
Homer i Rilke, Ulisses i Orfeu, la grandesa de l’antiga Grècia on els déus són humans, el paisatge de Bierville, la solitud de l’ésser enmig del naufragi que s’aferra a ell mateix i al món que l’ha construït, l’enyor, el record, l’amor i el desig de plenitud i de retorn a la pàtria perduda, nodreixen l’esperit i la dicció del poeta. Des de les “tristes banderes del crepuscle” que encapçalen el proemi de l’obra fins l’arribada de les Elegies “a la pàtria expectant”, Riba se submergeix en un procés creatiu intens i absolut, intrínsecament vinculat a l’experiència de l’exili en el que, de mica en mica, fora i dins de Catalunya, “els batuts van retrobant-se soldats”.
Escrites entre 1939 i 1942; trameses a Catalunya en la correspondència que adreça a la poeta Rosa Leveroni; comentades per carta amb alguns poetes amics com Joan Vinyoli i editades per primera vegada clandestinament a Barcelona el 1943, les Elegies de Bierville constitueixen el contrapunt moral de la derrota i una de les obres més belles de la poesia catalana de tots els temps.
[... Continua el divendres, 10 de setembre, a les 19 hores, al Museu Memorial de l'Exili, La Jonquera]
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada