Amb aquest títol el poeta i traductor Marcel Riera encapçala l’assaig introductori del llibre de Philip Larkin, Finestrals. Riera és, a hores d’ara, el poeta segurament més anglosaxó de la literatura catalana i no en va ho reflecteixen els dos poemaris que fins ara ha publicat, Lluny (2006) i L’edat del coure (2008), un intens cúmul de records, interrogacions i asseveracions plantejat des d’un posicionament ètic i moral. Lector, admirador i traductor dels poetes anglesos del segle vint finalment ha decidit donar a la llum la seva versió de les High Windows de Larkin, un dels llibres més celebrats i reconeguts de les lletres angleses, en la col.lecció Alabatre de LaBreu Edicions.

L’estudi introductori de Marcel Riera és, alhora, un completa semblança d’aquest bibliotecari “introvertit i esquerp, tímid i misantrop i cínic i conservador, casolà, mordaç i carregat de prejudicis” i una introducció a una obra poètica colpidora per tot el que té d’arrelament a la realitat grisa i quotidiana i d’enlairament vers “un indret il.luminat per llums simbòliques i també inconegudes que deixen entreveure un món d’alliberament, esperança i compassió. En el fons, de bellesa i veritat.”

I és aquest el gran mèrit de la poesia de Larkin. Una poesia que arrenca de la seva tradició literària, que té Wordsworth als fonaments, i per aquest motiu Larkin també es proposa commoure el lector passant d’un àmbit a l’altre. Pocs, escassos són els poetes que en el trajecte tan breu com és el d’un poema assoleixen tanta capacitat d’impressionar el lector per la volada lírica.

La traducció de Riera mostra fins a quin punt és important, en poesia, conèixer a fons no només la llengua que es tradueix, sinó, sobretot, la llengua receptora. Larkin en català conserva el registre i el to de la llengua original gràcies a l’ofici, coneixement i sensibilitat del traductor, que acompleix a bastament els requeriments de la traducció poètica. Ho va posar de manifest fa un parell d’anys en la traducció dels poemes de James Fenton amb motiu d’un recital d’aquest a la Fundació Caixa de Catalunya, així com en altres traduccions poètiques disperses de poetes anglosaxons. La traducció catalana de Larkin irromp en el medi per la seva excel.lència i qualitat.

La bellesa i la veritat dels poemes de Larkin s’endinsen en versos com els que reflecteixen la capacitat de salvar de la poesia, més enllà de la contingència de la realitat i de la vida quotidiana, com els finestrals que donen títol al llibre, que el poeta entreveu després d’haver evocat la infelicitat en tant que l’estat natural dels éssers:

I a l’instant, més que paraules m’afiguro uns finestrals:
els seus vidres fulgents de la llum al zenit
i, més enllà, l’aire blau i fondo, que és fals
i, no és enlloc, i que és infinit.

Devien ser als anys seixanta que al quiosc de Josep M. Jornet em fascinaven les fileres de revistes i diaris col.locats en uns suports de fusta, o de ferro i subjectats amb agulles d’estendre de fusta. Si un client en triava algun l’extreia amb compte de no fer caure els exemplars que hi havia al darrere. A can Jornet hi havia molts titulars de premsa estrangera, revistes i diaris i va ser així que vaig aprendre que a França es publicavan Le Monde i Le Figaro, però també una revista juvenil d’artistes i de música que portava per títol Salut les copains, on Sylvie Bartan i Françoise Hardy marcaven estil. Més tard em vaig fixar en el Time, el Paris-Match, en capçaleres i cobertes que em feia badar. Val a dir que can Jornet era el proveïdor de llapissos, llibretes, gomes d’esborrar i material fungible escolar de tot el barri i de més enllà, i que era l’indret on la canalla anava a comprar cromos per omplir àlbums sovint interminables. Però a mi, més que res, el que m’atreien eren les cobertes dels diaris i les revistes disposats a manera de retaule ocasional a les parets del carrer Major.

Va ser un d’aquells migdies de badar o d’anar a comprar cromos o de totes dues coses que el senyor Jornet, que em semblava més aviat ferreny, es va dirigir a la meva germana i a mi amb una frase sorprenent: “Veniu, que us faré una foto”. I, ara l’una, ara l’altra i ara totes dues vam entrar a formar part de l’univers que, dia a dia Josep M. Jornet va construir amb la inseparable seva càmara.

Activista de la fotografia des dels dies del Sitges Foto-Film fins l’actual Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, Josep M. Jornet ens ha deixat després de tota una vida dedicada a l’exploració visual de tota la realitat que ha viscut i que l’ha envoltat, i a deixar-la fixada a manera de testimoni dels anys que li han tocat de viure. La seva obra és una història gràfica i global de la vida quotidiana des de diversos escenaris i amb diferents protagonistes, un univers tan ple i tan global com la pròpia vida li ha permés. Les col.leccions fotogràfiques que hem pogut veure a l’Espai Cultural Pere Stämpfli mostren la varietat d’una obra singular, profundament vocacional. La fotografia ha estat l’autèntica passió de Josep M. Jornet, la tècnica que li ha permés desenvolupar la creativitat pròpia amb el gran llenguatge artístic del segle XX.

Afortunadament, a hores d’ara ningú no nega el valor artístic de la fotografia. En el cas de Jornet, la seva obra ostenta el valor afegit de la col.lecció. Pel que fa a Sitges, la càmara ha enregistrat la història gràfica de la Vila gairebé exhaustivament al llarg d’unes quantes dècades; la seva col.lecció mostra l’evolució física del paisatge local en tots els àmbits així com la dels seus habitants i visitants. La seva ha estat una vocació plenament acomplerta; el seu llegat esdevé cabdal perquè il.lustra i explica com hem estat i com hem viscut al llarg d’una gran part del segle vint.

Però tornem al quiosc i als anys seixanta. El senyor Jornet em va regalar un llibre que va ser el primer que em va arribar de mans d’algú que no era de la família. Juntament amb les antologies de contes de gran format que arribaven des de cal meu oncle Amadeu de Barcelona i dels llibres que en Magí i la Tecla, la meva àvia o els meus cosins em regalaven quan s’esqueia, un migdia en què mirava les revistes i els diaris el senyor Jornet va sortir del quiosc amb un llibre a la mà i me’l va donar. “És per tu, a veure si t’agrada”. Era un recull de llegendes mitològiques poc o molt adaptades que em van introduir com aquell qui res a la història dels déus i dels herois. Les que vaig rellegir més sovint eren la de Perseu i Andròmaca i la de Jasó i Medea… Em va posar a l’abast la recreació d’un univers fantàstic.

Mentre, amb la càmara, Josep M. Jornet anava construint un univers real i quotidià que a hores d’ara és imprescindible per a la nostra memòria immediata, mentre esdevé memòria per al futur.

Visito l’exposició Barceló abans de Barceló a la Fundació Miró de Palma de Mallorca. La línia de l’horitzó tan lluny i tan a prop, els pins escassos, els xiprers que s’emmirallen al llac artificial. Admiro la vitalitat dels cans blaus, roigs i grocs de Barceló, els fons marins i els objectes que excel.leixen en la categoria artística. L’estona ha transcorregut des de la força vital dels cans al cor del senglar que ja que ha deixat de bategar. Tot és dolor i ningú no diu res. L’atzar ha volgut que la mort de Baltasar Porcel em sorprengui a la Mallorca. En cosa de minuts el paisatge de Palma se’m transforma en paisatge del record; el de Palma, el de l’illa, el de la Mediterrània seva i nostra.

Fa poc que a la casa del poeta Joan Alcover es celebrava el centenari de la seva obra més emblemàtica, Cap al tard. El llibre conté el conjunt elegíac més corprenedor de la literatura catalana del seu temps i Porcel, de sempre, l’havia reivindicat en tant que exemple de la immortalitat de la poesia. Li agradava recitar el poema La relíquia tot sencer i ho feia amb veu suau, greu i emocionada, tal com li havia escoltat en privat i en públic en ocasions de privilegi rar i preciós:

Marbre mutilat,
brollador eixut,
jardí abandonat
de ma joventut…

Llegint Alcover tot ell es transformava en elegia i tendresa. La darrera vegada que el vaig escoltar recitar va ser també a Mallorca, a la tardor, durant el congrés sobre la seva obra que va organitzar la Universitat de les Illes Balears.

A l’entorn d’aquests versos Porcel s’interrogava sobre la relació entre vida i literatura, la prevalença de l’una sobre l’altra, el dilema de la prioritat, quin dels dos extrems atorgava el sentit i l’assoliment de la plenitud. Durant uns anys s’havia decantant, aparentment, vers tot el que la vida li podia oferir. La seva obra esdevenia el compendi de la vitalitat extrema viscuda a pler, des de l’aventura cosmpolita fins el gaudi de la contemplació de l’art. Ell sabia, però, que el que en quedava era la literatura. Amb el pas dels anys i de les circumstàncies la dualitat es marfonia en una sola i absoluta ambició perquè Baltasar Porcel sentia i sabia que la seva vida, la plenitud, la constituïa la seva obra. Fins el darrer moment li ha dedicat tota la seva existència, inclosos els darrers dos anys llargs de lluita i la momentània victòria contra la malaltia, que han estat exemplars.

En aquest breu període de temps Porcel ha tingut ocasió de viure el reconeixement de l’obra que ha portat a terme. Els simposis organitzats per la Fundació Caixa de Catalunya la primavera de 2007, per la Universitat de les Illes Balears i l’atorgament del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes aquell mateix any van ser tres dels moments amb què va viure i transmetre la seva vocació literària amb més convicció i emoció. Se’m farà molt, molt difícil oblidar el Porcel commogut i agraït al Palau de la Música el vespre del Premi d’Honor.

La vida, la literatura, viscudes tan indestriablement. La humanitat i l’arrogància vital; la intel.ligència i la sensibilitat; l’instint vital i la set de llibertat; l’esperit d’aventura i el seu acompliment a l’hora de tornar a casa; la il.lusió i la vocació de l’escriptura, el record, les hores solitàries de feina; l’amor a la terra i a la mar; el sistema de valors de l’ésser mediterrani; la solitud i la dignitat de l’home davant de la malaltia. I un cor que bategava amb la passió vers tot el que el feia feliç. Aquell cor del senglar que reposa a la vora de la cova de l’Home de Lluny, amb el seus, prop de la mar dels orígens.

No sé dir adéu a Baltasar Porcel.

És la tercera vegada que es reuneixen prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venen a somniar al peu d’aquesta platja hermosa, a sentir-se bressats pel compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estan del mal de prosa que avui corre per la nostra terra (…) Vénen perquè necessiten espolsar-se de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia en aquesta terra nostra que, per por de ser boja, se’ns va tornant ensopida…

Canviant les persones del verb i alguna altra paraula fins i tot em sorprèn com aguanta el to general del discurs de la Tercera Festa Modernista. Serà que la constant de la poesia sempre és la mateixa: aquella capacitat de commoure amb què Wordsworth la va definir sintèticament, on hi caben tots els matisos que el discurs modernista de Rusiñol en la Tercera Festa descriu amb tanta amplitud com entusiasme i convicció.

El fet que la Festa de la Poesia a Sitges arribi a la tercera edició és una mena de majoria d’edat prematura que contribueix a la seva consolidació en el calendari d’esdeveniments culturals de Sitges. Per les seves singulars característiques el programa poètic sitgetà no té absolutament res a veure amb cap dels festivals, certàmens i trobades que marquen el tomb de l’any en el calendari dels poetes. Quaranta-vuit intenses hores repartides en tres jornades donen per a trobades, exposicions, lectures, concerts i el clou del festival del dissabte a la nit als jardins del Retiro, però cap d’aquests i d’altres actes que se succeeixen són només el que s’anuncia. El caliu, el contingut, el marc i la simbiosi entre públic i poetes hi atorguen un to i un ambient de proximitat i comunicació que va creixent amb el pas de les hores. La Festa ja té el seu públic, local i forà, més ampli en cada edició i hi ha poetes que una vegada ho han provat tornen d’espectadors perquè s’enyoren.

Vist de fora estant, la Festa de la Poesia de Sitges és un esdeveniment que compta. Des de l’àmbit local, la col.laboració d’institucions, entitats, empreses, col.lectius i persones diverses ho posa de manifest. Hi falta, però, que la poesia també sigui considerada marca distintiva de Sitges i formi part plenament del “Sitges Vila de Festivals” al costat dels altres esdeveniments que configuren el cartell oficial i exportable de la projecció exterior sitgetana. En això no seríem pioners, però seguiríem la tradició d’altres viles i ciutats d’arreu del món que mostren la poesia i la literatura entre els principals valors d’atracció.

A la substanciosa nòmina poètica amb què comptem, enguany s’hi afegeixen Sebastià Alzamora, Teresa Colom, Francesc Garriga, Àlex Susanna, Rosa Lentini, Josep-Anton Soldevila i Núria Martínez Vernis. Hi són presents les diverses estètiques que configuren el panorama actual de la poesia catalana. Juntament amb l’obra poètica en castellà de Lentini, poeta i editora, representen un conjunt de veus i diccions pertanyents a generacions i geografies diverses.

Són convidats que tractarem el millor possible perquè es trobin bé entre nosaltres, facin seu el públic i tornin en properes edicions, però, sobretot, i tal com diuen Joan Duran i Cèlia Sànchez-Mústich, directors del festival, per agrair-los que facin el que fan: propulsar l’enigma, la transgressió, la bellesa, per les artèries a vegades endurides per la realitat.

Brindarem pels poetes i per la poesia per tercera vegada enguany i per totes les que vindran en el futur.

Rebo un discurs editat amb polidesa per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, disseny Enric Satué. El continent i el contingut s’adiuen. El text es titula Meditació sobre l’art del paisatge. Escrita per un pintor que també és poeta, i és el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Narcís Comadira, amb el discurs de contesta de Pilar Vélez. La institució ha tingut l’encert de proposar a Comadira que en formi part i el pintor que també és poeta formalitza l’acceptació amb un discurs netament literari sobre un dels temes que formen part de les reflexions estètiques de la contemporaneïtat, que és el paisatge.

Sovint m’he demanat si les reflexions sobre el paisatge que es produeixen des de la interdisciplinarietat de tres o quatre dècades ençà no són, a més, les idealitzacions compensatòries que susciten la pèrdua del paisatge com a valor de proximitat i en tant que referent. Com més es fa palès el sentiment de pèrdua, emergeix amb més força la necessitat de fixar en les coordenades del temps i de l’espai el que ha desaparegut o el que està abocat irremissiblement a la desaparició. Un exemple preclar és la proliferació de fotografies antigues d’indrets que la massificació, el ciment o el creixement indiscriminat han devorat. Els discursos d’urbanistes, gestors del territori, arquitectes, filòsofs i un variat etcètera d’experts en són la mostra més evident.

En tant que valor permanent i presència artística constant, el discurs de Narcís Comadira constitueix una síntesi aproximativa a l’art del paisatge des dels Primitius – Giotto - fins a l’abstracció contemporània i les derives personals de cada artista. Per bé que hi predomina la voluntat de síntesi, al llarg de la meditació en forma de discurs l’artista es deté en alguns dels seus moments artístics preferits: el de l’Arezzo de Piero de la Francesca i el del moment de la manifestació de la lliçó que Joaquim Sunyer fa del mestre Cézanne. L’aparició i la presència del paisatge en la història de la pintura del Renaixement ençà configuren el rerefons del discurs. Entremig s’entreveu com el paisatge apareix i acaba per ocupar el centre del quadre.

La meditació de Comadira constitueix una doble reflexió sobre l’art del paisatge i la seva presència en l’obra d’art. S’hi entreveu la preocupació de l’artista per l’assoliment de la veu i de la mirada pròpies. S’ajuda de la mirada d’altres poetes, com Josep Carner, i de mestres del pensament, com Eugeni d’Ors.

Comadira opta pel paisatge en tant que estructura, és a dir, idea ordenada, més que com a escenari, i encara menys, en tant que espai procliu a escenari mitològic, com d’Ors en algun moment propugna. Les seves obres denoten una praxi paisatgística d’arrel cezanniana innegable i d’un cromatisme extremament viu, heredat dels pintors fauves. Tot és en ordre, en la pintura i dibuixos de l'artista, sovint gràficament emmarcats perquè res no fugi de les voreres conceptuals i gràfiques.

Autor de divuit poemaris, set reculls de prosa, quatre textos teatrals, sis volums de traduccions poètiques – Auden, Leopardi… - i d’una quarantena d’exposicions i realitzacions artístiques, Narcís Comadira, flamant membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, compleix i encarna la figura de pintor poeta. La “Meditació sobre l’art del paisatge” ha estat la manifestació oberta de la via estètica empresa i culminada en el moment del seu reconeixement públic. El paisatge és un artefacte i no una imitació, és una estructura arquitectònica, no un catàleg minuciós de vegetals i geologia. Més enllà de la meditació, la pròpia estètica.

Resulta agosarat, per no dir temerari, recuperar la capçalera que va marcar una de les fites més importants de la història cultural del país. L’Amic de les Arts no va ser només una de tantes entre les revistes de l’època d’entreguerres. Va ser la publicació més prestigiosa i ambiciosa de les avantguardes, comparable a les millors revistes europees del moment. El seu director, Josep Carbonell i Gener, va actuar amb tanta generositat com eclecticisme cercant l’excel.lència i el debat amb la voluntat de deixar petjada pròpia – la de l’equip de redactors- en el panorama de la creativitat i de les idees, i ho va aconseguir.

Entre 1926 i 1929 L’Amic de les Arts va consolidar la veu literària de J.V.Foix, la crítica literària de Lluís Montanyà, la crítica i idees estètiques sovint contraposades de Sebastià Gasch i de Magí A.Cassanyes, la personalitat creativa de Salvador Dalí, les relacions de la literatura catalana amb la jove literatura andalusa amb Federico García Lorca com a capdavanter… La recent reedició facsímil de la revista per part d’Editorial Andana, de Vilafranca del Penedès, constitueix una oportunitat d’accés i de coneixement amb tota l’amplitud a aquesta publicació que no hauria de quedar desaprofitada.

L’adquisició de la capçalera per l’Ajuntament de Sitges els anys noranta amb l’intent, frustrat, de ressucitar la revista ha estat el detonant per a l’inici de la tercera època. Sense logos institucionals i amb la voluntat declarada de fomentar la creativitat i el coneixement des de la llibertat d’expressió, la tercera etapa de L’Amic de les Arts, editada pel Consorci del Patrimoni de Sitges, inicia la seva singladura. Des d’un punt de vista formal el disseny de la revista és una més que digna entrada al segle XXI, i cal felicitar els dissenyadors per la delicadesa i l’encert amb que se n’han sortit. Pel que fa al contingut, i salvant distàncies, també. Però l’hora de la veritat no és el primer número sinó els següents, perquè la tònica de la continuïtat marca la qualitat i les característiques de tot el conjunt. També ho marcarà la periodicitat de la publicació que, per bé que s’anuncia anual, a molts de nosaltres ens sembla que no cal esperar dotze mesos, i que atès el format i les característiques de la revista, la periodicitat semestral fóra la més adient.

Celebro la represa de la revista i que L’Amic de les Arts, que és un títol i un repte de llistó ben alt, hagi vist la llum en una tercera etapa que m’agradaria que s’esdevingués sense altres incidències que els debats de contingut al consell de redacció. M’agradaria, també, que hi hagués garanties de continuïtat sense defallences pressupostàries i que fos no una flor fent estiu, sinó un jardí vivent les quatre estacions de l’any. La presentació del primer número va ser un èxit de públic i, sobretot, de l’interès que va desvetllar; la present etapa de L’Amic de les Arts no podia presentar-se amb millor entourage, i els membres del consell de redacció ho vam celebrar i disfrutar per partida doble. Amb tot, la realitat de la cultura institucional de Sitges i de les infraestructures culturals de la Vila no em permeten la frivolitat del triomfalisme.

A hores d’ara, L’Amic de les Arts reuneix un conjunt de persones que, des dels respectius posicionaments i coneixements col.labora en la tasca comuna de la creativitat, el pensament i el coneixement sota una capçalera que és una il.lusió, un repte i un compromís. “Treballar per Sitges malgrat Sitges”, que deia Carbonell Gener. Els valors no han canviat tant, tot i que les circumstàncies són ben diferents. Però per nosaltres no quedarà.

Val a dir que, en acabar la celebració, a l’equip de redactors només ens calia fer-nos la foto de l’estació…

Visito dues exposicions d’Albert Ràfols-Casamada a París, ambdues comissariades per Jean-Pascal Léger. L’una, a la galeria Vidal-Saint Phalle i l’altra al Centre d’Estudis Catalans de la universitat París-Sorbonne. Amb el suport de l’Institut Ramon Llull i la galeria d’art el Centre, dirigit per Denise Boyer, ha organitzat una jornada d’estudi sobre “Albert Ràfols-Casamada, pintor i poeta” que ha coordinat Eliseu Trenc-Ballester.

Juntament amb Michel Collot, Antoine Graziani, Jean-Pascal Léger, Sam Abrams, Montserrat Prudon i Eliseu Trenc he compartit l’admiració i la reflexió sobre l’obra de Ràfols a partir de les lectures i contemplacions de la seva obra, tan diverses han estat les nostres respectives aportacions. Tots plegats hem coincidit insistentment en dos llocs comuns: el símbol i metàfora de la finestra en tant que eix visual i conceptual i el viatge en tant que font d’inspiració creativa. Una altra observació compartida és la de l’obra de Ràfols concebuda a manera d’un gran espai líric, d’una lírica objectiva, ben poc assimilable al concepte de lírica convencional, on actuen amb força l’osmosi entre dos llenguatges artístics i una sola voluntat expressiva.

L’obra poètica d’Albert Ràfols-Casamada s’inicia des de ben aviat, al mateix temps que la seva pintura: “pintura i poesia han estat dues pràctiques paralel.les i, fins a un cert punt, complementàries”, declara el 1976 amb motiu de l’aparició del primer volum de poesia reunida, Signe d’aire (1976). El títol, programàtic, es perllonga en el segon aplec d’obra poètica (2000). Cinc anys després l’artista publica un nou llibre, Dimensions del present. A hores d’ara el corpus poètic es mostra en la seva compleció, com succeeix amb la pintura.

Per tal d’explicar el caràcter d’unicitat de la seva obra he retornat a una publicació dels anys vuitanta que mostra com Ràfols pren un posicionament programàtic pel que fa a la vocació creativa: la revista Ampit. Poètiques possibles (1982-1984, 11 números), de la que és director i inspirador. Àmpit es produeix en un moment d’afirmació de l’artista en tota la seva plenitud: poemes, traduccions poètiques, dibuixos i reflexions conflueixen en la concreció de les poètiques possibles sorgides de la llibertat i de la voluntat creativa portades als límits. La seva és una “voluntat de donar una via d’expressió a les nostres inquietuds en art i en poesia amb una vinculació amb les avantguardes dels anys vint i trenta, amb una posada al dia corresponent al que llavors constituïa el nostre present”, recorda l’artista en una entrevista (Caràcters, 2005).

Dos dels textos de Ràfols prenen format i intenció de manifestos poètics. El primer, de títol homònim a la publicació, reivindica la tradició avantguardista (“retrobar coses passades però no exhaurides”) per a “un espai de creació” on tinguin cabuda totes les poètiques personals possibles sorgides del paisatges que sorgeixen de la mirada interior. El segon, “Elogi del viatge” reivindica la pluralitat de poètiques i el viatge en tant que exercici creatiu i obert. Des d’un posicionament del tot antidogmàtic Ràfols deixa fixats ambdós posicionaments i els continuarà practicant fins a l’actualitat.

Val a dir que, a més, Ampit constitueix un producte creatiu que vint anys després permet entreveure clarament els punts de confluència de les orientacions estètiques nascudes els primers vuitanta, un cop tancat el període del realisme social dels seixanta i setanta. S’avança al seu temps reivindicant la modernitat clàssica de J.V.Foix i l’eclosió, definitiva, de Joan Vinyoli; la consolidació de Narcís Comadira i de Francesc Parcerisas i la revelació, entre altres, de Miquel Barceló.

Des de l’esperit manifestat a Ampit, Ràfols formulava fa poc la darrera concreció de l’espai creatiu: “El poema és el traç que resta en l’aire”. La llum, el color i el traç configuren el fonament i la culminació de l’òsmosi que esborra les fronteres dels llenguatges artístics. És el triomf de les poètiques possibles i acomplertes.