28 de gen. 2011

POETES DEL HOLOCAUST




"Després d'Auschwitz no es pot escriure poesia", va sentenciar Theodor W. Adorno.  "Després de cada guerra algú ha de fer neteja", escriu la poeta Wislawa Szymborska. Aquesta frase és el leit-motiv de After every war, una antologia de poesia escrita per dones alemanyes després de la Segona Guerra Mundial que la irlandesa Eevan Boland ha traduït a l'anglès.


 Rose Ausländer, Elisabeth Langgässer, Nelly Sachs, Gertrud Kolmar, Else Lasker-Schüler, Ingeborg Bachmann, Marie Luise Kaschnitz, Hilde Domin i Dagmar Nick són les poetes. Totes van patir els horrors de la guerra; algunes, de l'exili; altres, la deportació i l'Holocaust. Entre aquestes darreres, Gertrud Kolmar va morir a Auschwitz als quaranta tres anys, després d'haver escrit, entre altres, el poema corprenedor de "La víctima".



 Ho recordo avui, vint-i-set de gener, dia internacional de l'Holocaus, pocs mesos després d'haver visitat l'horror del complex de l'assassinat planificat d'Auschwitz-Birkenau. Transcric dues traduccions que he fet gairebé d'urgència perquè en volia deixar constància tal dia com avui. Per conservar-ne la memòria, perquè mai més no torni a succeir i perquè es pot escriure poesia per endreçar el món i la vida després de la guerra i de totes les derrotes.



Rose Ausländer, La meva clau

La meva clau
ha perdut casa seva.
Vaig de casa en casa
però no passa en cap.

He trobat
el manyà.

La meva clau entra
a la seva tomba.


Hilde Domit, Exili

La boca morent
la boca torta
la boca intentant
dir el mot correcte
en una llengua estranya.



El retrat en blanc i negre és de Gertrud Kolmar (1894-1943). Les fotografies d'Auschwitz són de Frèia Berg (agost 2010).




27 de gen. 2011

JOSEP M. DE CASACUBERTA (nota per al dietari)




Assisteixo a l'acte d'homenatge que la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans dedica a Josep M. de Casacuberta (1897-1985) amb motiu del vinticinquè aniversari del seu traspàs, en representació d'Òmnium Cultural. La Sala Pere Coromines, té l'aforament just per acollir actes de format mitjà i la seva disposició i, sobretot, la decoració, la fa càlida i acollidora. El caliu l'hi atorguen avui els assistents, familiars, amics i coneguts de Casacuberta i deutors del seu mestratge, filòlegs i professors, representants d'entitats i institucions se saluden, evoquen i agraeixen. Hi entreveig Carles Duarte, de la Fundació Lluís Carulla, que continua fa créixer l'Editorial Barcino, fundada el 1924 per un jove Josep M. de Casacuberta que deixa la direcció de l'Oficina de Toponímia i Onomàstica de l'IEC exercida entre 1921-1923 en mans de Joan Coromines.



Els tres oficiants acompleixen la seva comesa: Isidor Marí, flamant president de la Secció Filològica de l'IEC, acompleix exquisidament el paper de mestre de cerimònies ; Josep Moran, de la Secció Filològica, rememora la tasca de Casacuberta al front de l'Oficina, que actualment dirigeix, i Josep Massot i Muntaner, fent un interessant i selectiu repàs a la biografia intel.lectual de Casacuberta, en el que no hi manca la referència a la pertinença d'una poc coneguda Societat d'Estudis Militars els primers anys vint en companyia de J. M. Batista i Roca i de Joan Coromines. 




Casacuberta va ser un activista de la cultura i de la llengua catalanes, com prova tota una vida dedicada a la tasca editorial dels clàssics catalans, de l'erudició i dels estudis verdaguerians juntament amb una de les col.leccions que més ha contribuït a la culturalització del país, com és la Col.lecció Popular Barcino. La imatge de Casacuberta projectada a la pantalla que ens mira és la d'un jove de vint anys llicenciat en Dret i en Filosofia i Lletres, l'esguard de qui sap que té la vida oberta al davant. Contrasta amb la fotografia que habitualment ens el presenta: un home ja gran que calbeja, rostre rodanxó i afable, ulleres arrodonides de montura esprimarxada i vidres bifocals. És la que figura a la coberta de l'opuscle que ens han lliurat, amb la biografia que Albert Manent dedica a Josep Maria de Casacuberta i l'editorial Barcino. 



 1974-2011. Són exactament les dates al voltant de Josep M. de Casacuberta que em porten d'un cantó a l'altra dels edificis de l'antic Hospital de la Santa Creu. El 1974 una jove estudiant de bibliotecària assistia a un acte de la Biblioteca de Catalunya que consistia en un homenatge al fundador de l'Editorial Barcino. Es va celebrar a l'auditori de la biblioteca, hi havia força gent, i ella va poder veure de prop el senyor que havia inventat una col.lecció que la fascinava perquè eren els clàssics catalans que no havia pogut aprendre a l'escola i ho havia de fer de gran. 



 Els llibres de Els Nostres Clàssics es van convertir en el millor regal de sants, aniversaris, reis i final de carrera. Quan els contemplo arrenglerats i endreçats a la part alta de la llibreria no puc evitar recordar l'emoció que vaig sentir les primeres vegades que m'enduia els poemes d'Ausiàs Marc o el Llibre d'Amic e Amat com a lectura per als viatges en tren entre Sitges i Barcelona. Llavors l'IEC encara no havia recuperat la seva seu a la Casa de Convalescència i celebrava els actes més solemnes al Palau Dalmases del carrer de Montcada, que era la seu d'Òmnium Cultural. 

 Aquesta vesprada de gener de 2011 sóc a l'IEC en representació d'Òmnium. Retorno al senyor Casacuberta, un editor vocacional i generós que va dedicar la vida sencera a la cultura del país quan més falta feia i sense gaire possibilitats de lluïment. Estic voltada d'amics en una institució que m'acull. Comparteixo amb ells el compromís per la cultura des de la feina quotidiana, que és la vida que he triat i que m'agrada. 

En sortir, el vespre ja s'ha tornat nit, el fred es fa sentir. Penso en les mimoses i les camèlies del jardí de dalt, dedicat a Mercè Rodoreda, que s'han endormiscat esperant la tebior del sol del primer matí, i decideixo que en arribar a casa cercaré els poemes del meu Ausiàs March entre Els Nostres Clàssics.


(Nota per al dietari, 26 de gener de 2011)
21 de gen. 2011

DONA I ART, DE TERESA COSTA-GRAMUNT, O LA CREATIVITAT EN HARMONIA


No s'hi val començar un llibre pel darrer capítol. O sí, quan es tracta d'un assaig que finalitza pronunciant-se en favor de l'aiguabarreig del cor i de la ment, del coneixement i de la sensibilitat, dels dos pols extrems per on batega la pulsió creativa. Dona i art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània Edicions) és una obra de llarg recorregut que conclou amb una de les pressuposicions més cares a l'escriptora, com és la recerca de l'harmonia per la via de la creativitat. Aquesta és una de les motivacions més importants de la seva escriptura, potser l'essencial, a partir de la creença que l'art forma part de la dansa còsmica de l'energia que, asseveren els científics, no es destrueix sinó que es transforma.
A Dona i art l'escriptora es presenta des del doble vessant de la reflexió i la pròpia experiència literària i artística dedicada a les dones artistes que ha anat trobant al llarg del seu camí. El cúmul d'articles i intervencions que configuren aquesta obra palesa l'intens recorregut des de la contemplació i la reflexió artístiques vorejat per les paraules de Kandinsky, Maria Zambrano, Diego Rivera, Araceli Rico, Frida Kahlo, Claude Lévi-Strauss i Amparo Serrano de Haro a manera d'obertura dels capítols que configuren aquest altar laic a la deesa Lilâ, la creativitat en estat pur que l'escriptora no cessa d'invocar des de ja fa molt de temps; de fet, des de sempre.
Teresa Costa-Gramunt recorre les fronteres per on han passat els gèneres literaris convencionals, ara esborrades per una voluntat expressiva que defuig encasellaments i classificacions de precisió, perquè l'escriptura requereix la més àmplia llibertat per aquells que creuen – que creiem – que l'impuls expressiu no té límits. Parlem, doncs, d'escriptura en estat pur que es decanta cap a la prosa poètica en la dicció, l'article en la forma, l'assaig en el contingut. 

 
L'extensa nomenclatura femenina que transcorre entre Angelica Kaufmann a Gabrielle Münter, de Tamara de Lempicka a Frida Kahlo, de Susan Sontag a Gala Dalí s'ordena en set apartats que ajuden a situar el prisma amb què es presenten figures i obres, algunes com a primers plans, altres a manera de retrats de fons – les dones de Hopper, que eren una de sola, la seva muller... -. Hi ha escriptores que pinten, com Mercè Rodoreda. D'altres, com Frida Kahlo, compten amb un capítol monogràfic. El lector hi trobarà contemporànies com Conxa Ibàñez, Maria Assumpció Reventós, Waltraud Masackek, la pintora Carme Riera, Adelaida Murillo, Florència Coll... Són dones que des de “l'estadi auroral” on viuen “s'enlairen espiritualment i eixamplen els seus horitzons humans. Són dones que viatgen cap endins i cap enfora dels seus límits temporals, tot despertant i reflectint la realitat de l'ésser humà viscuda, naturalment, des d'un cos de dona.”
L'obra ha estat ideada amb intenció i propòsits concrets, com són els d'atorgar més visibilitat a les dones artistes a partir de la voluntat de contribuir al pòsit de sedimentació que fa créixer la construcció cultural. El mateix fet que es tracti de cròniques escrites sobre esdeveniments (exposicions, presentacions, col.loquis...) reforça la mateixa idea de la construcció de la cultura, per sedimentació de coneixements i d'aproximacions. I per bé que el que Dona i art presenta és la tria que l'autora ha decidit, el panorama és ampli, generós, eclèctic, suggerent.

 M'aturo en algunes de les artistes. Gabrielle Münter de la Galeria Lenbach, a Munich, en companyia de Kandinsky i en solitari a la seva casa de Murnau, que va saber pintar ulls endins l'amalgama de somni i reflexió; Suzanne Valadon, model de models, entre la fúria d'un caràcter indomable, la voluntat persistent de convertir-se en artista, el llarguíssim camí recorregut en la vida i en la mort vers el seu definitiu reconeixement; la pintura autobiografia, esqueixada i radical de Frida Kahlo... Elles, i totes les altres, han exercit la força de l'atracció de la creativitat,que és font retroalimentació permanent. Teresa Costa-Gramunt, que ho sap, l'exerceix des de la saviesa com a vocació, la costància com a actitud i des del guany, assolit, de l'harmonia cobejada.

La primer il.lustració és la coberta de Dona i Art o la dansa de Lilâ, de Teresa Costa-Gramunt (Cossetània). Les altres dues són obra de Gabriele Münter, La casa vora el llac i Meditació.
14 de gen. 2011

JARDÍ D'AMBRE, I



Retorno al buit amarg de la cisterna
que amorosia la set, immensa, dels rosers
i feia càlid jaç al niu de les falgueres. 
S'aquieten els ocells.
Mur rere el mur, la pedra.


De Jardí d'ambre (1998)
Fotografia de Frèia Berg (tardor 2010)
13 de gen. 2011

EL RETORN DE JOAN SALVAT-PAPASSEIT

Torna el poeta i s'instal.la en una exposició de visita obligada al Centre d'Arts Santa Mònica, ideada amb la intenció de “formular una posada en zero” de la seva obra. Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà no es presenta ni assèptic ni en solitari. Res del que va fer i del que hi fa referència no deixa indiferent. L'exposició constitueix un esforç d'interactivitat atractiva i gratificant des de les primeres passes que transcorre pels tres àmbits vitals i creatius de poeta i agitador: l'Ateneu (1911-1916), la Galeria – les Galeries Laietanes de Santiago Segura – (1917-1920) i el sanatori (1921-1924). El catàleg, que és una peça de disseny impecable, conté un conjunt d'estudis (de Ferran Aisa, Teresa Abelló, Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Ramon Resina, Jaume Vidal Oliveras, Pilar Garcia-Sedas, Albert Mercadé, Mercè Ibarz, Enric Casassas, Martí Peran...) que situen el poeta als seus escenaris, rastregen la seva ideologia, voregen el seu espai líric i el projecten en el context internacional del moment en relació amb el Futurisme.
La mostra, comissariada per Maia Creus i Pilar Bonet, es complementa amb quatre projectes artístics de Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig Mestres perfectament imbricats en l'univers Salvat i que posen de manifest fins a quin punt arriba l'arrencada del suggeriment i de la compenetració. Palesen, també, que el llenguatge artístic contemporani i la seva inherent tendència a la conceptualització i a la transversalitat no són aliens a la seducció lírica.
L'eclosió del poeta Salvat-Papasseit data dels anys seixanta, quan es revela al públic per mitjà d'una edició de la seva Poesia il.lustrada per Guinovart (1962); és inclòs àmpliament al cànon de la poesia del realisme social en l'antologia de la Poesia Catalana del segle XX de Joaquim Molas i J. M. Castellet (1964) i es converteix en poeta popular.Tot i que la seva recepció acadèmica no ha estat la que li pertocava, Salvat ha estat des de llavors poeta de culte, d'amor i de revolta. A partir dels anys vuitanta les edicions i les antologies s'han anat succeïnt i, tot i haver estat lectura obligatòria en diverses ocasions, es manté al rànquing dels poetes que continuen essent fons editorial afortunadament sense desclassificar.


Salvat va ser el poeta d'amor i de revolta entronitzat pels joves universitaris dels anys setanta que el van publicar en una edició clandestina (1977) que circulava pel pati de lletres de la Universitat de Barcelona. Un cop aconseguida la vaig col.locar a la lleixa on tenia els meus llibres, al costat del tresor que me l'havia descobert a sisè de batxillerat, l'edició de 1962, el primer llibre que vaig voler tenir, vaig aconseguir i que de debò vaig considerar meu. Salvat és l'origen de la meva biblioteca literària i, també, l'inici remot de la meva poesia perquè era – és – impossible de substreure's a l'atractiu i al suggeriment dels versos, dels cal.ligrames, de la tipografia, de la  plenitud amb què expressa l'amor en totes les seves gradacions, de l'agosarament de la seva humanitat profunda compromesa i lliure.
Potser per això ha estat i és un poeta popular i potser per això, des del moment en què la seva obra ha anat esdevenint accessible en paper imprès i en les cançons i recitacions d'Ovidi Montllor i de Lluís Llach, entre altres, s'ha fet encara més proper  a un públic sempre disposat a rebre'l incondicionalment, generació rere generació. Qui l'ha elevat al cànon de la literatura contemporània han estat els lectors i els entusiastes que s'hi han dedicat. 
Joan Salvat-Papasseit va fer estada al Sitges noucentista de 1918. Casat de feia poc, hi va regentar la botiga que l'antiquari i galerista Santiago Segura va obrir al número 8 del carrer de Sant Pau; una casa noucentista amb esgrafiats a la façana dissenyats per Miquel Utrillo. Amic d'artistes i poetes que havia conegut a les Galeries Laietanes, Salvat va estrènyer relacions d'afecte i amistat amb Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús i Josep Carbonell i Gener; va incorporar el paisatge de Sitges a la seva obra poètica - “Dóna'm la mà, que anirem per la riba...” -, va redactar-hi un dels números de Un enemic del poble sufragat pels  noucentistes sitgetans; va escriure-hi el manifest Sóc jo qui parlo als joves i va publicar alguns poemes a la revista Terramar. Fins que una nit va patir un atac d'hemoptisi que va significar la fi del somni d'una vida vora la mar i l'inici del calvari que el va portar a l'agonia final als trenta anys.

    El retorn de Salvat-Papasseit reclama la visita al Centre d'Arts Santa Mònica (Barcelona) i la presència contant de la seva poesia. 
Vaig escriure un article a l'estada de Salvat-Papasseit a Sitges amb motiu del centenari del seu naixement, “Sitges 1918. El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit”. Serra d'Or, núm. 419 (novembre 1994).
10 de gen. 2011

MARINA TSVETÀIEVA, LA NEU...



Elena Zernova m'escriu des de Sant Petersburg. Em parla i de les classes a la Universitat de Sant Petersburg i de seves traduccions d'escriptors catalans - Santiago Rusiñol, Rosa Leveroni, poetes i narradors  contemporanis - al rus. Les fotografies que m'envia mostren com la blancor de la neu abasseguen el paisatge. Com el devia veure la poeta Marina Tsvetàieva l'hivern de 1941, i com vaig imaginar al poema que li vaig dedicar a Jardí d'ambre (1998).



Hivern de 1941


Ja no troba consol en llibres ni en dibuixos
que omplien de colors els vidres de la neu,
els somnis de festeig, una alegria quieta,
esventada la cendra dels records.
El món no es construeix amb ombres fragmentades;
la roba, trista i fosca, admet l'últim pedaç.
Contempla l'espurneig del glaç i la gebrada
a l'antiga pastura. Arriben mesos llargs
i sap que, aquest hivern, envellirà de pena.











5 de gen. 2011

PROVA SIMPLE, de René Char






El  meu llit és un torrent de platges ressecades. Cap falguera no hi cerca la seva pàtria. Per on t'has escolat tendra amor? 


Me'n vaig anar per molt de temps. Vaig retornar per anar-me'n.


Encara més lluny, una de les tres pedres del bressol de la font seca deia aquesta única paraula gravada per al vianant: "Amiga".


Vaig inventar un somni i vaig veure la seva verdor sota l'imperi de l'estiu.




René Char, Le nu perdu (1978)
Falgueres i reflexos al fons del riu. Fotografia de Frèia Berg a Isle-sur-la-Sorgue (2007).
Subscriure's a: Missatges (Atom)