18 d’abr. 2009

ISIDRE MARCET I "LA MEMÒRIA DE L'INCONSCIENT"

Entro al Mercat Vell, reconvertit en la sala d’exposicions que acull la mostra antològica de l’Isidre Marcet que ha organitzat l’Ajuntament de Sitges, comissariada per Francisco Lara. La darrera exposició que li havia vist va ser fa uns anys a la galeria René Metras, una col.lecció meravellosa de caixes on hi entraven tots els elements i idees que fins el moment Marcet havia treballat. L’exposició del Mercat Vell, Isidre Marcet. La memòria de l’inconscient és la retrospectiva que aplega els trenta anys de la seva total dedicació a la creativitat artística. Sorprèn per la intensitat de la vocació creativa que té el poder de comunicar.

La trajectòria artística d’Isidre Marcet és la del corredor de fons que viu i treballa amb la convicció que cada passa suma i enriqueix el camí recorregut, sense deixar-se vèncer per l’exigència de la immediatesa, amb la voluntat de concentració i de continuïtat que el treball de l’artista requereix. El resultat es pot veure, en gran part, en la mostra del Mercat Vell, i en el referent que ha de constituir el catàleg complet de la seva obra, en aquests moments en procés d’elaboració. Francisco Lara afirma que en la seva última obra, mitjançant el retrat d’éssers imaginaris, Marcet ens mostra les seves inquietuds artístiques, intel.lectuals i fins i tot humanes, marca de l’originalitat i de l’angoixa vital de l’autor. Però per arribar fins aquest punt, visible en la darrera de les sèries temàtiques exposades, ha hagut de fer un trajecte llarg, no exempt de les dificultats i dels problemes que comporta la voluntat de la vivència total de l’art.


La vocació artística d’Isidre Marcet es remunta a la pròpia existència i les primeres provatures i lliçons daten dels dies de la infantesa i l’adolescència. Després realitza els estudis específics, pinta i exposa, alternant l’activitat creativa amb el negoci familiar, fins que arriba el moment de la gran decisió de deixar tot el que no sigui l’activitat estrictament creativa. El seu és un lliurament absolut, sense cap altre límit.


Hereu directe i convicte de l’avantguarda, parteix d’alguns dels principis i característiques que la nodreixen: la deconstrucció en tant que actitud i tècnica; el primitivisme en tant que forma i manera d’acarar-se amb l’essència de la matèria pictòrica; la relació entre l’art i el joc, en tant que posicionament creatiu i conceptual; la simplicitat esquemàtica en tant que llenguatge formal. L’ús i proliferació de tècniques mixtes tant en la pintura com en l’escultura o en les composicions de material divers enriqueix el seu llenguatge i contribueix a l’aprofundiment de la voluntat expressiva.


L'articulació de la mostra restrospectiva en sèries que depassen l’estricta cronologia de les obres constitueix un encertat criteri de presentació. Alhora, es correspon a la successió dels cicles temàtics i conceptuals que l’artista porta a terme. Tot plegat s’observa, especialment, en dues de les sèries exposades: la de les caixes i la de les darreres obres. Les caixes són l’expressió de microcosmos en els que hi conjuga el joc, la composició, l’escultura, el collage, els conceptes, l’escenari, la casa, els objectes de la vida quotidiana, les identitats de cada instant; hi conflueixen el primitivisme, el joc, la deconstrucció i l’arte povera.

Segons Lara, Marcet es troba en una etapa en la que preval la voluntat d’atorgar un impuls unificador a la seva obra. Les obres de la darrera etapa s’aboquen als interrogants del món que vindrà i que l’artista pressent en algunes de les característiques de la vida i del cosmos d’aquest segle XXI. Hi preval la intuïció més que el coneixement, les interrogacions més que les certeses. Per aquesta raó la seva obra és memòria de l’inconscient, i, alhora, una obra permanentment oberta.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 18 d'abril del 2009
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
8 d’abr. 2009

LÍRICA DE CARAMELLES


“De nou ressonen alegres cantúries
cantant la Pasqua Florida i aimada…”


Amb aquests dos primers versos de Primaveral, el jove Josep M. Soler i Soler s’estrenava com a poeta lletrista de caramelles. Dos anys abans, ell i una colla de la coral de l’església parroquial, l’Schola Cantorum, van protagonitzar una incipient recuperació de les Caramelles a Sitges l’any 1940. Aquell any no n’hi havia però una banda de música va sortir la nit del Dissabte de Glòria interpretant les melodies més conegudes i, davant de l’Ajuntament els joves, que sortien de la Vetlla Pasqual, s’hi van afegir posant-hi la lletra, fins que la guàrdia civil va intervenir fent-los callar: cantaven en català… El 1941 es va aconseguir salvar aquest “obstacle” al.legant que les lletres de caramelles no tenien cap vinculació amb la política.

Des de llavors fins avui Sitges ha tingut tres colles que, any rere any, han cantat la Pasqua i la primavera la nit del Dissabte de Glòria i el dilluns de Pasqua. En Josep M. Soler i Soler va formar part, primer, de la colla de l’Schola Cantorum i després del Retiro, i des de 1943 fins enguany n’ha estat un dels poetes més prolífics i celebrats.


Les meves lletres de Caramelles 1943-2009 és el llibre que aplega la producció lírica caramellaire de Josep M. Soler i Soler, editat en coedició per L’Eco de Sitges i Llibres de Terramar. Va ser presentat en olor de multituds sitgetanes el passat dissabte al Retiro, al temps que l’entitat, que li professa un afecte sense límits, li va lliurar la lira d’or, el més preuat i gran trofeu per a un retirista de pro. L’obra ve encapçalada amb el pròleg “Sitges, encant de Pasqua”, d’Albert Soler i Marcé, que a més de ser nét d’en Josep – i, per tant, la transmissió de l’amor a la tradició caramellaire és palesa-, ha esdevingut un expert coneixedor i excel.lent historiador d’aquesta tradició, com es demostra tant al pròleg com en l’estudi sobre Les caramelles de Sitges publicat pel Grup d’Estudis Sitgetans. Agustí Albors, amb un traç que dibuixa més blancs que negres, ha sintetizat plàsticament el significat darrer del llibre i la sensibilitat poètica que traspua.

Més enllà de les circumstàncies que han fet néixer aquestes trenta sis lletres de caramelles, els poemes de Josep M. Soler i Soler són un exponent de la dignitat de la poesia de circumstàcies – escriure lletres per posar-hi música o per a música ja composada – quan s’escriu amb el cor, com diria ell, i amb el sentiment posats en el que més s’estima: Sitges en primer lloc, i, juntament amb la Vila, les tradicions, els paisatges, la vida familiar, la fe religiosa del creient. Tota aquesta visió de la vida i de les il.lusions és el que desgranen les lletres de caramelles de Josep M. Soler i Soler, com si es tractés d’una construcció de l’ideal amb paraules, any rere any, fins a teixir una visió ideal de Sitges que és la que el llibre, poema rere poema, transmet:


“Déu te guard, dolça vila estimada,
Déu te guard, sortilegi de llum;
visió blanca, per la mar encantada,
enfilall de clavells i perfum.”


La Pasqua, a Sitges, dóna ales als poetes, als músics, als cantaires. Així ho demostra la tradició de les caramelles, per on han passat els poetes de Sitges i aquells que els mestres de música – Gabriel Pallarés, Manuel Torrents, Jordi Pañella, Janio Martí, i els joves Xavier Pagès i Oriol Nebleza… – han volgut fer entrar en la tradició amb les seus valsos, americanes i sardanes. Josep M. Soler i Soler ha viscut la Pasqua en la il.lusió de les tradicions i de la creativitat fins avui mateix, expressant-la per mitjà d’un imaginari poètic tan característic com entranyable. La seva poesia esdevé des d’ara doble patrimoni escrit: per la seva veu lírica i per la seva contribució a una de les tradicions més viscudes. Al seu llibre hi tenim la Pasqua d’un poeta sitgetà que

“Canta l’amor, la vida i l’esperança
que cau en braços del més bell enyor,
encís que brilla fort de benaurança,
d’il.lusions i, alhora, de conhort.”
4 d’abr. 2009

50 ANYS DE SERRA D'OR


Serra d’Or ha atorgat els Premis Crítica que concedeix cada any en les modalitats de literatura, assaig, teatre i literatura infantil i juvenil. Són premis de prestigi reconegut, perquè es concedeixen a obra publicada, exempts, per tant, de la competitivitat i de les polítiques editorials que sovint – no sempre – deterioren la imatge dels guardons. Els premiats d’enguany –Joan Triadú, Guillem Frontera, Joan Lluís Lluís, Hilari de Cara, Joan Ramon Resina, Antoni Simon, Giovanni Cattini, Josep M.Camarasa i Jesús Ignasi Català, entre altres – posen de manifest una vegada més la vocació cultural de la revista i l’exigència crítica dels jurats. La serreta que cadascun d’ells rep com a testimoni del guardó constitueix un emblema de reconeixement i de credibilitat que contribueix a enfortir la cohesió cultural dels Països Catalans, i ja són molts els noms propis que la llueixen.

La trobada d’enguany ha estat una nit d’especial importància perquè era la nit de la celebració del 50è aniversari de la revista. Serra d’Or és, fins avui, la revista de més durada ininterrompuda de les terres de parla catalana, seguida, segurament, per La Revista (1915-1936) . Al gran mèrit de la continuïtat de 1959 ençà, travessant temps i circumstàncies difícils en ple franquisme, cal afegir-hi el de l’ambició cultural, de la voluntat de servei, de la generositat i de la voluntat d’aplegar-hi tot el capital intel.lectual i humà d’unes quantes generacions en favor de la llibertat i del progrés de la cultura catalana.

Aquest és el gran llegat de Serra d’Or que hem celebrat i compartit amb alguns dels col.laboradors dels primers dies – Oriol Bohigues, Jordi Carbonell o Joan Triadú, entre altres –, amb molts dels que hi han pres part fins l’actualitat i amb el record dels absents, com el P. Maur M. Boix o Jordi Sarsanedas. Així ho han recordat en els seus parlaments el director de la revista, P. Josep Massot i Muntaner; l’abat de Montserrat, J.M.Soler i el Conseller de Cultura, Joan M. Treserres. Entre el milers de pàgines publicades hi transcorre una història de compromís i de plenitud juntament amb el propòsit de continuïtat. El suport atorgat a la revista per part de lectors, subscriptors, col.laboradors i amics de tota mena és el millor signe de reconeixement.

L’exigència de qualitat i la voluntat de continuïtat converteixen Serra d’Or en un producte irrepetible i imprescindible per a l’estudi i el coneixement de la història literària i cultural dels Països Catalans. El paper que va jugar des dels inicis amb la voluntat de dotar el país d’un producte cultural d’exigència i qualitat en llengua catalana en uns anys en què la continuïtat tenia valor afegit respecte el manteniment de la llengua va ser cabdal. En l’actualitat, Serra d’Or constitueix una peça imprescindible del sistema literari català, tant pel gran capital del seu contingut com per les aportacions crítiques dels escriptors i intel.lectuals que hi han col.laborat, una àmplia gamma de temes, de firmes i de posicionaments estètics.

Serra d’Or significa, avui, l’assoliment d’una construcció cultural que ha sabut situar-se en primera línia de cada època i de cada circumstància. Els cinc-cents noranta-dos números editats constitueixen l’inventari viu d’una realitat que ha integrat tendències, generacions, idees, noms, geografies, estètiques i tots els elements que configuren els indicadors de la història cultural construïda dia per dia amb la mateixa voluntat de rigor, excel.lència, obertura i comunicació que caracteritza la seva perllongada trajectòria. Els Països Catalans hi han tingut plena cobertura. Amb aquest bagatge, cinquanta anys més tard del moment fundacional, l’aposta per la cultura en totes les seves dimensions es renova amb la força i la convicció que ens permeten brindar pel futur de Serra d’Or, plenament situada al segle XXI.



Publicat a "El Marge LLarg", L'Eco de Sitges, 4 d'abril del 2009
28 de març 2009

RICARD SALVAT, PIONER I MESTRE

La mort sobtada de Ricard Salvat ha provocat un allau de lloances, i evocacions que contrasten amb la discreta presència que des de fa uns anys mantenia en el medi teatral i a la Universitat de Barcelona.

Aquests han estat els dos àmbits on Salvat es va a donar a conèixer i on ha exercit el seu mestratge com a home de teatre, dramaturg i professor. Per les aules i pels escenaris han desfilat tres, quatre generacions d’actors, directors i alumnes de tota mena que, a hores d’ara, l’han recordat amb afecte, generositat i amb un punt de recança perquè Salvat, els darrers anys havia fet avinent la seva marginació dels grans projectes teatrals del país. Aquesta situació la portava amb la dignitat dels que se senten segurs en l’univers de les idees i de la creativitat, i ha estat reconeguda per la pràctica unanimitat dels que han fet declaracions públiques arran de la seva mort.

El que resta de Ricard Salvat és el record del pioner que va ser en la renovació teatral catalana de la postguerra, i del mestre que des de les aules de la Facultat de Lletres ha impartit desenes de classes amb la dèria del qui creu en la cultura del seu país i treballa enderiat en la necessitat de transmetre-la.


La trajectòria teatral de Salvat parteix dels seus anys universitaris i de la seva estada a Colònia els anys cinquanta, juntament amb Feliu Formosa i Salvador Giner. Salvat va importar d’Alemanya a Catalunya el germen de la renovació teatral, introduint noves tècniques dramatúrgiques i els autors més importants del teatre europeu modern, com Brecht, Sartre o Pirandello. Alhora, Salvat va reivindicar i portar a l’escena els més importants clàssics moderns de les lletres catalanes, com Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga i Joan Oliver, entre altres. Va ser, en aquest sentit, un home de teatre compromès amb les lletres i amb el país.

La curiositat intel.lectual i l’ambició professional el van convertir en el personatge més ben informat i relacionat amb els corrents i grups de teatre europeus i iberoamericans de la segona meitat del segle vint. Entre els anys cinquanta i els anys setanta va ser el nom de referència del medi; després, des de mitjans dels anys vuitanta fins l’estrena de la versió teatral de Mirall trencat (2008) la seva presència als escenaris ha esdevingut més que escassa. El seu nom, unit al de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que va fundar el 1960, o al de Ronda de mort a Sinera, amb textos de Salvador Espriu, estrenat el 1965 al Teatre Romea, forma part de la història cultural de país.


Ricard Salvat també forma part de la història cultural de Sitges durant uns anys tan complexos com creatius. Va ser ell qui va reconvertir el festival de teatre dels anys seixanta en el Festival Internacional de Teatre de Sitges amb un projecte atractiu i ambiciós que li va comportar grans èxits d’espectacles i de públic. Durant els anys que el va dirigir (1977-1986) el festival es va desprovincianitzar i va portar als escenaris sitgetans les millors companyies europees, de Portugal a Grècia, obrint les possibilitats de direcció i representació al que llavors eren joves actors i directors avui plenament consolidats en l’estatus teatral de Catalunya.

Va ser Salvat, també, qui va fer possible el 1979 l’estrena de la primera obra de Mercè Rodoreda portada als escenaris i l’única que l’escriptora va poder presenciar. Tenia un caràcter complexe, però el projecte de festival de teatre que ell va voler tirar endavant any rere any era ambiciós i valent, i va acabar no trobant ni les complicitats ni els ajuts necessaris per continuar. I és cert, igualment, que després de Ricard Salvat el festival de teatre de Sitges va iniciar una lenta i progressiva davallada fins el mutis final.



En vaig ser alumna a la Facultat de Lletres. Ell va ser una de les dues persones per influència de les quals vaig abandonar la idea de ser historiadora contemporània i em vaig passar als estudis d’especialitat de Filologia Catalana. Vaig tenir l’oportunitat de viure l’experiència del teatre per dins treballant al seu costat els dos primers anys en què va dirigir el Festival Internacional de Teatre de Sitges. Després, amb el pas del temps i de les circumstàcies, no ens veiem gaire, però em constava el seu afecte que, de tant en tant, expressava d’una forma una mica displicent, distant. Ara, quan m’adono que ja no hi és, m’adono també de tot el que li dec.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
22 de març 2009

Rusiñol traduït al rus


"La gran llengua d'Europa és la traducció"
Umberto Eco


Elena Zernova, professora de la Universitat de Sant Petersburg, autora de la traducció russa
de L'Auca del senyor Esteve, de Santiago Rusiñol.
És la primera vegada que l'autor ha estat traduït al rus.

La traducció i l'edició han comptat amb l'ajut de l'Institut Ramon LLull.

La presentació ha tingut lloc a la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol de Sitges el 21 de març del 2009, amb les intervencions d'August Bover, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura- IEC; Vinyet Panyella, escriptora, i Josep Bargalló, director de l'Institut Ramon Llull.
L'acte ha estat organitzat per la SCLL-IEC, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol i l'Ajuntament de Sitges.




| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
21 de març 2009

PERQUÈ SÓC POETA





Escric només per a l’ombra.


Per a un miratge fràgil

que amb feresa solemne desafia

la successió implacable de les hores.

Escric només per a mi. Per a afermar-me

en el descens al pou fosc de la vida

seguint l’empremta de l’heura, que s’enfila

des de l’arrel profunda i solitària

i brilla, somrient, als murs de pedra

malgrat la claredat gebrada de la lluna.






"Karen Blixen, al seu escriptori, retrat de 1918", Jardí d'ambre (1998).
Fotografia de Frèia Berg
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
20 de març 2009

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

No sé si per anar fent boca, però a Facebook (d’ara endavant, Feisbuc) el Bloc de Lletres hi ha penjat un vídeo poètic. Una veu d’home hi recita el poema de Rilke “Dia de tardor”, subtitulat en català en versió de Joan Vinyoli, i amb uns paisatges del tot adients al text poètic recitat. És un dels poemes més coneguts de Rilke. Parla de la tardor en tant que un temps acomplert, metàfora, al seu torn, de la vida dels éssers:

“Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes, vagarà inquiet
d’aquí i d’allà, mentre les fulles giravolten.”

Enfront d’aquest panorama, sentint en ell mateix la certesa dels presagis, el poeta es refugia en l’últim reducte. És la poesia. Li serveix per expressar la basarda que sent enfront de la darrera certesa. La tardor, doncs, és temps d’espera i ja res no queda per fer. El poeta
Francesc Parcerisas se serveix d’unes paraules del poema per donar títol al seu darrer llibre, Dos dies més de sud… , paral.lel en més d’un aspecte a l’obra de Rilke.

La celebració del Dia Mundial de la Poesia es commemora per tercera vegada a Catalunya impulsada per la Institució de les Lletres Catalanes amb la col.laboració del Centre Unesco de Catalunya-UnescoCat i del Servei Català de Trànsit. Com totes les causes nobles, la poesia compta amb una jornada internacional oficialment declarada per la UNESCO, i es mobilitzen els poetes d’arreu. Sitges és una de les dotze poblacions dels Països Catalans que hi pren part primera vegada organitzant un recital de música i poesia gràcies a la inciativa del Retiro en col.laboració amb la Institució de les Lletres Catalanes.

No crec que calgui justificar la necessitat de la poesia, però en dates com aquesta sí que cal parlar-ne per reflexionar sobre la seva essència des de diverses veus. La veu de la UNESCO, que es vol fer explícita arreu, situa la poesia en funció de la riquesa i diversitat lingüístiques en tant que formes de diversitat cultural. Les llengües tenen la capacitat de conjuntar singularitat i universalitat perquè copsen la diversitat infinita del món. La poesia, doncs, traça el marc de les possibles formes de diàleg entre cultura, història i memòria. La veu del diccionari, que la defineix com a l’art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, temes, idees o sentiments als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora. El valor propi és el que sorgeix del jo líric, la personal visió del món. El valor universal és el que li atorga la comunicabilitat amb el lector.


Una altra és la veu del poeta, que parla per mitjà de la seva pròpia creació poètica. Retornem a Rilke, que converteix la poesia en un dels temes constants de la seva obra:

“T’allunyes, hora, tu de mi,
ferint-me amb el teu batre d’ales.
Sol, què puc fer amb la meva boca?
què amb el meu dia, què amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,
ni lloc no tinc per habitar.
Totes les coses a les quals em dono
es tornen riques i a mi em deien buit.”

El que el poeta ens diu és com sent la necessitat d’expressar-se, d’assolir l’obra que pressent i que sense la poesia, la vida resta a l’intempèrie, el poeta desproveït per haver-se lliurat sense límits a la creació. I, malgrat tot, és gràcies a la poesia que el poeta existeix i perdura. La poesia és l’últim reducte, l’absolut.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
13 de març 2009

SIGNE I SENTIT EN L'ART, SEGONS ORIOL PI DE CABANYES

“Sovint oblidem que l’art és un negoci de l’esperit”…

La relació, més profunda que aparent, entre l’art i la literatura sembla que sigui una de les constants creatives més presents al llarg de tot el segle vint i el que va de l’actual. En realitat, des de la darrera dècada del segle XIX és una òsmosi constant que travessa gèneres, llenguatges i processos creatius, diem-ne, convencionals. I actualment, en què esborrem encara més llindes i fronteres, ens adonem que sota l’aixopluc de la creativitat tot és u.


M’hi ha fet pensar el llibre que he rebut de l’Oriol Pi de Cabanyes amb una endreça que diu més del que les lletres indiquen: “A tu, Vinyet, dins el blau que ens agermana, amb la vella amistat de l’Oriol”. Em sembla que no traeixo cap confidència parlant d’una dedicatòria que em porta no sé si als orígens de l’amistat, però sí als anys en què l’Oriol dirigia el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, on havíem mantingut no poques converses sobre els quadres d’E.C.Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, sobre l’estada de Ricart a la Florència dels futuristes de la Giubbe Rosse, sobre la importància dels museus per a la vida cultural i la creativitat artística i literària... Tot això amb J.V. Foix com a personatge de rerefons i la idea d’una avantguarda que ens atreia per allò d’estar, alhora, tan a prop i ja tan lluny.


El llibre és un recull d’articles i reflexions que porta el títol de L’art, el signe i el sentit. (Noms i tendències de l’art català del segle XX) i obre la col.lecció “Colors” de March Editor. La relació d’Oriol Pi de Cabanyes amb les arts plàstiques és inherent a la seva condició d’intel.lectual i a la seva quotidianeitat, i no em refereixo pas als ancestres – Enric C.Ricart i Alexandre de Cabanyes - sinó a la presència, important, que la creació artística té en la seva obra literària i assagística i en el seu pensament cultural. Un de les millors obres publicades al llarg de l’Any Gaudí va ser Gaudí. Una cosmogonia (2002); Passió i mort de Joaquim Mir (2004) corprèn per l’aproximació artística i humana a la biografia del pintor; les pàgines que dedica a Salvador Dalí a L’Empordà, el melic del món. De Josep M. Sert a Ferran Adrià, passant per la gauche divine (2006) constitueixen una excel.lent visió assagística sobre l’artista, i Enric-C. Ricart i el noucentisme (2007) és una obra imprescindible per al coneixement de l’artista i el seu medi.


Tots plegats, i molts més, formen el corpus que aplega retrats, descripcions i reflexions sobre més d’un segle d’art català. L’enunciat de segle vint situa l’epicentre del llibre, on els noms més indicatius de l’art català figuren al costat als de l’art universal. Viladomat, que el segle XVIII va esdevenir el paradigma del pintor modern; Rusiñol, Picasso, Gaudí, Rafael Sala, Ricart, Picasso, Torres-Garcia, Miró, Gimeno, Mir, Sunyer, Pla-Narbona, Apel.les Fenosa, Joan Ponç, August Puig, Manuel Cusachs, Salvador Alibau, Conxa Ibàñez, Guinovart, Tàpies, Perejaume o Barceló són alguns dels artistes que han estat objecte de l’atenció de l’escriptor, igual que Cézanne, Matisse o Chagall o els fotògrafs Català-Roca o Toni Catany. És un entramat de coneixement i reflexió que converteix cadascun dels articles en el referent i la baula del panorama de l’art modern i contemporani.


Juntament amb els noms propis hi ha l’espai, necessari, per a les reflexions crítiques. Sobre el “descarnat reduccionisme” de la modernitat artística, sobre el repte de l’art contemporani, que és aquell que no entenem però que ens atreu per l’ambigüitat d’aquest art que ens nodreix. Sobre els efectes nefastos de la crítica sociològica i “ideològica per prejudici” que ha condemnat la figuració a dècades de silenci vergonyant. La seva és un crítica elegant, reflexiva i un punt, només un punt, sorneguera…


La lectura d’aquestes pàgines és un plaer que ofereix coneixement i reflexió. Oriol Pi de Cabanyes ens fa la proposta de recuperar “l’esperit de la cultura i de l’art com a reconstrucció, compartida".
Subscriure's a: Missatges (Atom)