13 de març 2009
SIGNE I SENTIT EN L'ART, SEGONS ORIOL PI DE CABANYES
“Sovint oblidem que l’art és un negoci de l’esperit”…
La relació, més profunda que aparent, entre l’art i la literatura sembla que sigui una de les constants creatives més presents al llarg de tot el segle vint i el que va de l’actual. En realitat, des de la darrera dècada del segle XIX és una òsmosi constant que travessa gèneres, llenguatges i processos creatius, diem-ne, convencionals. I actualment, en què esborrem encara més llindes i fronteres, ens adonem que sota l’aixopluc de la creativitat tot és u.
M’hi ha fet pensar el llibre que he rebut de l’Oriol Pi de Cabanyes amb una endreça que diu més del que les lletres indiquen: “A tu, Vinyet, dins el blau que ens agermana, amb la vella amistat de l’Oriol”. Em sembla que no traeixo cap confidència parlant d’una dedicatòria que em porta no sé si als orígens de l’amistat, però sí als anys en què l’Oriol dirigia el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, on havíem mantingut no poques converses sobre els quadres d’E.C.Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, sobre l’estada de Ricart a la Florència dels futuristes de la Giubbe Rosse, sobre la importància dels museus per a la vida cultural i la creativitat artística i literària... Tot això amb J.V. Foix com a personatge de rerefons i la idea d’una avantguarda que ens atreia per allò d’estar, alhora, tan a prop i ja tan lluny.
El llibre és un recull d’articles i reflexions que porta el títol de L’art, el signe i el sentit. (Noms i tendències de l’art català del segle XX) i obre la col.lecció “Colors” de March Editor. La relació d’Oriol Pi de Cabanyes amb les arts plàstiques és inherent a la seva condició d’intel.lectual i a la seva quotidianeitat, i no em refereixo pas als ancestres – Enric C.Ricart i Alexandre de Cabanyes - sinó a la presència, important, que la creació artística té en la seva obra literària i assagística i en el seu pensament cultural. Un de les millors obres publicades al llarg de l’Any Gaudí va ser Gaudí. Una cosmogonia (2002); Passió i mort de Joaquim Mir (2004) corprèn per l’aproximació artística i humana a la biografia del pintor; les pàgines que dedica a Salvador Dalí a L’Empordà, el melic del món. De Josep M. Sert a Ferran Adrià, passant per la gauche divine (2006) constitueixen una excel.lent visió assagística sobre l’artista, i Enric-C. Ricart i el noucentisme (2007) és una obra imprescindible per al coneixement de l’artista i el seu medi.
Tots plegats, i molts més, formen el corpus que aplega retrats, descripcions i reflexions sobre més d’un segle d’art català. L’enunciat de segle vint situa l’epicentre del llibre, on els noms més indicatius de l’art català figuren al costat als de l’art universal. Viladomat, que el segle XVIII va esdevenir el paradigma del pintor modern; Rusiñol, Picasso, Gaudí, Rafael Sala, Ricart, Picasso, Torres-Garcia, Miró, Gimeno, Mir, Sunyer, Pla-Narbona, Apel.les Fenosa, Joan Ponç, August Puig, Manuel Cusachs, Salvador Alibau, Conxa Ibàñez, Guinovart, Tàpies, Perejaume o Barceló són alguns dels artistes que han estat objecte de l’atenció de l’escriptor, igual que Cézanne, Matisse o Chagall o els fotògrafs Català-Roca o Toni Catany. És un entramat de coneixement i reflexió que converteix cadascun dels articles en el referent i la baula del panorama de l’art modern i contemporani.
Juntament amb els noms propis hi ha l’espai, necessari, per a les reflexions crítiques. Sobre el “descarnat reduccionisme” de la modernitat artística, sobre el repte de l’art contemporani, que és aquell que no entenem però que ens atreu per l’ambigüitat d’aquest art que ens nodreix. Sobre els efectes nefastos de la crítica sociològica i “ideològica per prejudici” que ha condemnat la figuració a dècades de silenci vergonyant. La seva és un crítica elegant, reflexiva i un punt, només un punt, sorneguera…
La lectura d’aquestes pàgines és un plaer que ofereix coneixement i reflexió. Oriol Pi de Cabanyes ens fa la proposta de recuperar “l’esperit de la cultura i de l’art com a reconstrucció, compartida".
La relació, més profunda que aparent, entre l’art i la literatura sembla que sigui una de les constants creatives més presents al llarg de tot el segle vint i el que va de l’actual. En realitat, des de la darrera dècada del segle XIX és una òsmosi constant que travessa gèneres, llenguatges i processos creatius, diem-ne, convencionals. I actualment, en què esborrem encara més llindes i fronteres, ens adonem que sota l’aixopluc de la creativitat tot és u.
M’hi ha fet pensar el llibre que he rebut de l’Oriol Pi de Cabanyes amb una endreça que diu més del que les lletres indiquen: “A tu, Vinyet, dins el blau que ens agermana, amb la vella amistat de l’Oriol”. Em sembla que no traeixo cap confidència parlant d’una dedicatòria que em porta no sé si als orígens de l’amistat, però sí als anys en què l’Oriol dirigia el Museu Víctor Balaguer de Vilanova, on havíem mantingut no poques converses sobre els quadres d’E.C.Ricart, Rafael Sala i Joan Miró, sobre l’estada de Ricart a la Florència dels futuristes de la Giubbe Rosse, sobre la importància dels museus per a la vida cultural i la creativitat artística i literària... Tot això amb J.V. Foix com a personatge de rerefons i la idea d’una avantguarda que ens atreia per allò d’estar, alhora, tan a prop i ja tan lluny.
El llibre és un recull d’articles i reflexions que porta el títol de L’art, el signe i el sentit. (Noms i tendències de l’art català del segle XX) i obre la col.lecció “Colors” de March Editor. La relació d’Oriol Pi de Cabanyes amb les arts plàstiques és inherent a la seva condició d’intel.lectual i a la seva quotidianeitat, i no em refereixo pas als ancestres – Enric C.Ricart i Alexandre de Cabanyes - sinó a la presència, important, que la creació artística té en la seva obra literària i assagística i en el seu pensament cultural. Un de les millors obres publicades al llarg de l’Any Gaudí va ser Gaudí. Una cosmogonia (2002); Passió i mort de Joaquim Mir (2004) corprèn per l’aproximació artística i humana a la biografia del pintor; les pàgines que dedica a Salvador Dalí a L’Empordà, el melic del món. De Josep M. Sert a Ferran Adrià, passant per la gauche divine (2006) constitueixen una excel.lent visió assagística sobre l’artista, i Enric-C. Ricart i el noucentisme (2007) és una obra imprescindible per al coneixement de l’artista i el seu medi.
Tots plegats, i molts més, formen el corpus que aplega retrats, descripcions i reflexions sobre més d’un segle d’art català. L’enunciat de segle vint situa l’epicentre del llibre, on els noms més indicatius de l’art català figuren al costat als de l’art universal. Viladomat, que el segle XVIII va esdevenir el paradigma del pintor modern; Rusiñol, Picasso, Gaudí, Rafael Sala, Ricart, Picasso, Torres-Garcia, Miró, Gimeno, Mir, Sunyer, Pla-Narbona, Apel.les Fenosa, Joan Ponç, August Puig, Manuel Cusachs, Salvador Alibau, Conxa Ibàñez, Guinovart, Tàpies, Perejaume o Barceló són alguns dels artistes que han estat objecte de l’atenció de l’escriptor, igual que Cézanne, Matisse o Chagall o els fotògrafs Català-Roca o Toni Catany. És un entramat de coneixement i reflexió que converteix cadascun dels articles en el referent i la baula del panorama de l’art modern i contemporani.
Juntament amb els noms propis hi ha l’espai, necessari, per a les reflexions crítiques. Sobre el “descarnat reduccionisme” de la modernitat artística, sobre el repte de l’art contemporani, que és aquell que no entenem però que ens atreu per l’ambigüitat d’aquest art que ens nodreix. Sobre els efectes nefastos de la crítica sociològica i “ideològica per prejudici” que ha condemnat la figuració a dècades de silenci vergonyant. La seva és un crítica elegant, reflexiva i un punt, només un punt, sorneguera…
La lectura d’aquestes pàgines és un plaer que ofereix coneixement i reflexió. Oriol Pi de Cabanyes ens fa la proposta de recuperar “l’esperit de la cultura i de l’art com a reconstrucció, compartida".
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada