17 d’abr. 2010

"TOT ÉS EXCÉS..."



Tot és excés; i el silenci
no pot resistir
ser forma a tanta absència
i centre a la imminència
innúmera del que és per ésser i
ja demana el nom que compensi
d'ésse' a penes i fugir.



Carles Riba, Segon llibre d'estances
Fotografia de Frèia Berg
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
16 d’abr. 2010

TRES INDEPENDENTISTES SITGETANS


La historiografia política sitgetana compta amb personatges d’importància com Josep de Miró i Argenter, general de la independència cubana; el doctor Bartomeu Robert, forjador i líder del catalanisme polític; Joan Duran, fundador i activista del socialisme català o Josep Carbonell i Gener, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya que va formular en termes polítics l’ideal dels Països Catalans i de l’occitanisme modern.

Salvador Carbonell, Ramon Planes i Pere Curtiada s’afegeixen a aquest grup passant a formar part de les biografies polítiques locals. Són altres tres sitgetans d’origen i destí dispar que, cadascú des de la pròpia circumstància, contribueixen i exemplifiquen el compromís i l’acció en favor de la independència de Catalunya. L’actuació de tots tres s’esdevé en medis diversos. Salvador Carbonell, des de la Cuba de l’emigració i l’activisme en les comunitats de catalans de l’illa; Ramon Planes, fill del líder local de la Lliga Regionalista i amic i home de confiança de Robert i dels seus successors, Josep Planas i Robert, des de l’enlluernament vers Francesc Macià i les fileres d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Pere Curtiada, home de fermes conviccions i d’una gran capacitat d’acció política, des d’Estat Català. 

La seva actuació en el context de l’independentisme català és analitzada en una interessant obra del jove historiador Marc Santasusana i Corzan, guanyadora del Premi Carbonell i Gener per a estudiants universitaris en la convocatòria de 2009. L’obra, que porta com a títol La determinant aportació sitgetana als projectes d’alliberament nacional. Les trajectòries de Salvador Carbonell i Puig, Ramon Planes i Izabal i Pere Curtiada i Ferrer, constitueix una interessant descoberta que des d’ara cal tenir present en el context de la historiografia de Sitges i de Catalunya.

Juntament amb algunes curiositats – com la que revela que una primera versió de la bandera estelada és obra de Salvador Carbonell... – l’obra ofereix un interessant panorama del desenvolupament de la vida política a Catalunya des del microcosmos sitgetà. Passatges com el Complot de Garraf, l’episodi de Prats de Molló o els de la Guerra Civil i la repercussió a l’Ajuntament de la Vila, entre altres, s’entrellacen amb altres esdeveniments menys coneguts però no menys importants.

Cal remarcar que la pena de destacar que algunes de les referències bibliogràfiques més citades són edicions del Grup d’Estudis Sitgetans, com els dos dietaris escrits durant la guerra a Sitges per Joaquima Caballol i Moreu, estiuejant, i Bonaventura Julià i Masó, advocat i polític i les Memòries de Ramon Planes i Izabal.

Sitges compta, doncs, amb un nou capítol d’història que obre pas a noves investigacions. La investigació històrica ens permet aprofundir en realitats sempre complexes i ara que l’independentisme a Sitges ja té noms propis tenim a l’abast la possibilitat de conèixer millor un temps, un país i un poble més ric en la seva tradició, en la seva història, en el seu passat i també en el seu present i futur.
12 d’abr. 2010

"LA MEVA FEINA ÉS ESCRIURE". Jaume Cabré, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes


Escriptor en llengua catalana, poc mediàtic, metòdic, treballador i convençut de la feina que fa: heus aquí un breu retrat de Jaume Cabré, recentment proclamat Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010. Un cop passat l’efecte sorpresa ha arribat l’hora de les confessions i declaracions. En destaco una: la de l’únic compromís amb la llengua amb la què escriu. O una altra:que es va dedicar a la literatura des de ben aviat i va optar per dedicar-hi la vida: La meva feina és escriure. Fa quanta anys que vaig decidir que volia escriure i per aconseguir-ho he fer tots els papers de l'auca. Escriure és una feina poc èpica basada en hores i hores de treball. I he arribat a la conclusió que escric perquè no puc deixar de fer-ho. I va lligat amb el fet de la lectura Escriure i llegir és una manera de mirar el món, l'univers i la vida. I escriure en la meva llengua és la cosa més natural del món.

La feina de l’escriptor és lenta i solitària, concentrada i tenaç. Deia un conegut escriptor en castellà, no sé si García Márquez, que la jornada laboral d’un escriptor era pel cap baix les vuit hores de l’obrer i, sovint, unes quantes més. Que si un es dedica a fer vida social, és a dir a les relacions públiques i a la servitud mediàtica, no queda temps ni per a la feina ni per a la necessària concentració. Cabré, que ho sap, amida el seu temps i el reparteix prioritzant en qualsevol cas l’escriptura. Membre de la Generació dels Setanta i del col.lectiu Ofèlia Dracs, la seva obra constitueix un dels més sòlids i interessants catàlegs de narrativa contemporània en català i d’obertura vers altres camps creatius com els guions i produccions de televisió, en els que té àmplia experiència – des de La Granja fins Ventdelpla-. Guardonat en repetides ocasions –del Premi Recull al Víctor Català, del Sant Jordi al Prudenci Bertrana, del Joaquim Ruyra al Crexells, passant pels premis nacionals de la Crítica, el Ciutat de Barcelona, o el de Crítica Catalana (Serra d’Or) o la Lletra d’Or, ha afrontat cada reconeixement com un nou repte. Membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, la seva obra ha estat traduïda a disset idiomes i la darrera, Les veus del Pamano en llengua alemanya, ha superat els cent mil exemplars en vendes. 

Les obres de Cabré han comptat amb èxit de crítica i, sobretot, de públic. Títols com Galceran, l’heroi de la Guerra Negra, Fra Junoy o l’agonia dels sons La teranyina, Senyoria, Viatge d’hivern, Llibre dels preludis i Les veus del Pamano configuren un conjunt de lectures que han format part dels rànquings de vendes i reconeixements més notables al llarg de les dues darreres dècades, així com del bocaorella que sovint fa triomfar determinades obres ben al marge dels consells de la crítica oficial. Ha estat una obra elaborada amb lentitud i amb la seguretat de qui no es deixa devorar per la pressió de la immediatesa. “Sempre he estat un escriptor lent. Escric cada dia però no tinc pressa. De fet, quan era jove sí que tenia pressa i ara que sóc gran tinc una altra mena de pressa, més existencial.

El Premi Honor de les Lletres Catalanes és atorgat per un jurat que es renova periòdicament i, debat rere debat, referma el criteri literari del concepte “lletres” en favor de la literatura, l’àmbit en el que la llengua assoleix totes els registres de la riquesa i de la creativitat. L’obra dels recents antecessors de Cabré, de Baltasar Porcel a Montserrat Abelló, de Mercè Rodoreda a Feliu Formosa, n’és un exemple preclar i reconegut a la que cal afegir-hi, amb tots els honors, l’obra literària de Jaume Cabré. Les bases del premi estableixen el seu atorgament a una persona que, per la seva obra literària o científica, escrita en llengua catalana, hagi contribuït a la vida cultural dels Països Catalans. La de Jaume Cabré palesa fidelitat, qualitat i prestigi fonamenats en l’únic compromís de l’escriptor: Quan escric sé que tinc un compromís amb allò que tinc damunt la taula, amb l'obra, amb la llengua, el llenguatge. Quan escric ho faig amb dues intencions: la consciència estilística i la consciència de la pròpia mort. Perquè per mi la literatura no és un joc, m'hi va la vida.
5 d’abr. 2010

A MO, ARA, de Jordi Carrió. Invitació i tast






La tendresa


La tendresa...

no és cap secret.
Pot ser tan natural,
que acompanyi la vida.


Tenderness

Tenderness...
It is no secret.
It can be so natural,
To life keeps company.


Poema de Jordi Carrió, versió anglesa de John MacKay Formen part del poemari A Mo, ara.
Papers de Terramar, 11. 

LA PASQUA DEL POETA

Si hi ha un poeta que ha sabut cantar el binomi que en la tradició literària del país configuren la primavera i la Pasqua ha estat el noucentista Trinitat Catasús (Sitges, 1886-1940). Els seus versos han nodrit no poques cançons de caramelles, fins el punt que n’hi ha una, Dissabte de Glòria – coneguda més popularment com “Prada verda...”que ha esdevingut una mena d’himne oficial del Retiro per tant com l’ha popularitzada moltes nits de Pasqua.

Enguany per celebrar-la en transcric un altre poema, Abril, que conté els elements de l’imaginari popular transformat per l’alè poètic d’un escriptor amb sensibilitat, ofici i sentiment.

Trèmula rialla
de dia daurat
ventitjol que calla
per la immensitat.


Palpintant i jove
majestat d’Abril,
vestidura nova
dels arbres. Subtil


diàfana i clara
delícia del verd,
amb que el món suara
de llum és cobert,


quan el fontinyol
tremolant sentia
la seva frescor
tornada alegria.


Pluja lenta i blanca
de flors d’ametller
que cau de la branca
quan l’oratjol ve.


Noies pels portals
finestra enramada,
festes matinals
xopes de rosada.


I passa l’Abril
damunt de poncelles
xamós i gentil
cantant caramelles.
1 d’abr. 2010

ABRIL




Abril és el mes més cruel, fa sorgir
lilàs de la terra morta, barreja
record i desig, remou
les febles arrels amb la pluja primaveral.
 T.S.Eliot, Terra erma, traducció de Rosa Leveroni 


Fosa la neu, escombrada la pluja per les darreres ventades, estrenem un abril de mar esvalotada i verdblavissa. Els blancalls deriven de llevant a garbí i la lluna rodona els amaina, caraplena, quan somriu.

Abril és temps de clavells i de revoltes que ja formen part del mite generacional. És temps de llibres i de roses, de la glòria de la llum, del cel més alt i del temps obert.

La vida continua essent conflictiva, sòrdida, difícil en totes les seves constants. Però si hi ha un temps obert per a l’esperança i la vida és la primavera en el seu periòdic recomençar, el seu etern secret i marca de l’estació de l’any. És el secret que ens recorden els primers versos de T. S. Eliot apel.lant la crueltat de l’aiguabarreig de la vida i de la mort que la primavera fa més evident que mai.

Una altra visió, la de la cançó que van popularitzar Simon & Garfunkel i que porta el nom del mes com a títol, és un cant a la tendresa i a la maleconia, April, come she will...

Plego, per força, les veles del desànim i entre un poema i la cançó miro d’atansar-me als dies de llibres i roses que vindran i que qui sap si em portaran més llibres i més cançons.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris:
26 de març 2010

FUNDACIÓ STÄMPFLI: LA COL.LECCIÓ

Hi ha una fotografia d’André Morain presa a Villa Tamaris, a La- Seyne –sur- Mer el 1977, que mostra un grup que posa en una terrassa al sol vorejada de pineda mediterrània. Hi figuren Anna Maria i Pere Stämpfli envoltats dels amics que els acompanyen amb motiu de la inauguració de la retrospectiva de l’artista. Són els mateixos amics, artistes, que juntament amb d’altres que no van poder ser-hi, han donat una obra cadascú per a la col.lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

El passat dissabte André Morain va repetir la fotografia a Miramar, una imatge que esdevé document fundacional de la col.lecció permanent que és nucli inicial del Museu d’Art Contemporani de la Fundació.Més enllà dels propòsits manifestats per l’artista arran de l’exposició inaugurada a Miramar, la grandesa del fet rau en que la col.lecció ja és un fet públic i incontestable.

El Museu, doncs, existeix perquè la seva col.lecció permanent ha pres carta de naturalesa avançant-se a l’adequació de l’embolcall on es mostrarà, l’antic edifici del mercat del peix. Els qui vulguin conèixer el conjunt dels espais de la Fundació poden resseguir-los a la maqueta exposada a la planta baixa de Miramar. La col.lecció d’art està formada actualment per seixanta-dues obres d’artistes que figuren entre els autors més cobejats pels museus i col.leccionistes d’arreu.





Peter Stämpfli, Rouge baiser (1966-2002)

Tenen en comú la pertinença als corrents més innovadors a partir dels anys seixanta com la Figuració Narrativa – de la que Pere Stämpfli és un dels noms més significatius -, el Nou Realisme, el Cinetisme o l’Abstracció en els seus diversos vessants. És una col.lecció construïda a partir d’una acurada selecció d’artistes que han donat les seves obres a Stämpfli convençuts del projecte que està portant a terme en un acte de generositat i de confiança que atorga a la col.lecció un caràcter homongeni i singular.

Serge Lemonine, professor de la Sorbona i fins fa pocs anys director de Museu d’Orsay ha comissariat l’exposició La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli disposant les obres al llarg d’un intel.ligent recorregut per set sales que palesa les afinitats, estètiques i influències dels artistes. La mostra constitueix un exercici de pedagogia de l’art sobre una col.lecció d’interès únic i potent, artísticament significatiu i valuós que a hores d’ara queda situada entre les més notables col.leccions europees d’art contemporani. Gianni Bertini, Eduardo Arroyo, P. Buraglio, Erro, Peter Klasen, Tom Carr, Jean Le Gac, P. Kowalski, P. Knapp, Christian Jaccard, Henri Cueco, Marco del Re, Jean Luc Parant, Jacques Monory, Gérard Frommanger i el mateix Pere Stämpfli amb dues de les seves obres més emblemàtiques Rouge baiser 1966-2002 i Town  & Country nº2, 1972), són alguns dels noms més destacats.

Ha estat el mateix Lemoine que ha qualificat el que ja és la realitat de la Fundació Stämpfli com “un projecte exemplar. Un èxit indiscutible. Un bell programa en perspectiva. Una recompensa per als artistes. Una oportunitat i una sort per a Sitges”. I ja som molts els que l’apreciem i l’admirem.


"El Marge Llarg", L' Eco de Sitges, 27 de març del 2010































FUNDACIÓ STÄMPFLI: EL SOMNI, LA REALITAT

Tot arriba, fins i tot l’acompliment de les il.lusions que de vegades poden semblar més utopia que realitats viables. Aquest és el cas de la Fundació Stämpfli que aquest cap de setmana mostrarà la primera gran realitat, la més important, com és la col.lecció d’art contemporani que ha reunit. S’exposarà a Miramar amb el títol programàtic de“La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”. La il.lusió, la generositat i la decisió formen part del perfil de Anna Maria i Pere Stampfli

Amb una manera de fer convicta i planera del 1970 ençà han aconseguit salvar les cases del carrer d’en Bosch de l’especulació urbanística en ple casc urbà i vila vella, portant a terme una recuperació patrimonial modèlica. La creativitat i el patrimoni artístic i cultural formen part de la seva raó de viure i treballar. És per això que el 2006 emprenen la Fundació Stämpfli amb la voluntat d’aplegar una col.lecció d’art contemporani dels anys seixanta ençà, destinada a constituir un museu d’art contemporani a Sitges. 

Des de llavors fins ara el seu principal objectiu ha estat el més difícil, com és el de constituir la col.lecció permanent del futur museu. Des d’ara l’objectiu s’ha aconseguit plenament. Molts dels noms dels artistes, començant pel del propi Pere Stampfli, formen part de les col.leccions d’art contemporani d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, com Errò, Klassen, Rancillac, Combas, Frommanger, Arroyo, Monory, Knap, Bury, Cazal o Villeglé, entre molts d’altres. El ventall és ampli i la lectura estètica en clau conceptual no basta per interpretar aquesta conjunt d’obres que tenen en comú, més enllà de la seva destinació actual, el fet de mostrar les cotes més altes de la voluntat i modernitat creatives.El factor de singularitat en aquest somni esdevingut realitat, i és la voluntat de concreció per part dels promotors de la Fundació. Amb discreció, constància i sense deixar de petja ni una sola de les possibilitats que els propicia el contacte amb els artistes, alguns d’ells amics i companys de generació, s’han afanyat a donar forma i contingut al que és més delicat i difícil d’obtenir, que és la col.lecció artística. I, aquesta vegada, ha existit abans el contingut que el continent.  

La prefiguració que es mostra a Miramar des d’aquest cap de setmana i que es pot visitar durant dos mesos són fonaments d’una solidesa inequívoca: seixanta-cinc obres d’art contemporani corresponents a cinquanta-quatre artistes d’arreu del món que pertanyen a una vintena de nacionalitats. Les tendències representades són a la cruïlla de les estètiques del segle vint: narració figurativa, nou realisme, art cinètic, abstracció geomètrica, art digital, entre altres, i no totes tenen cabuda en les denominacions consabudes perquè l’art, al capdavall, sovint és inclassificable. 

Amb l’arribada de la primavera d’aquest 2010 comença una nova etapa de la Fundació Stämpfli encaminada a la mostra permanent de la col.lecció a l’antic Mercat del Peix. Aquest cap de setmana pren carta de naturalesa a Miramar, amb la presentació de la col.lecció acompanyada de la major part dels artistes el vespre inaugural, en un acte que no deixa de ser insòlit per la seva magnitud i per l’ambició del seu plantejament. Per més que ho celebrem, que ha de ser molt, no ho agrairem mai prou, i l’aventura no ha fet més que començar amb els millors presagis. 


Publicat a "El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 20 de març del 2010
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)