26 de març 2010

FUNDACIÓ STÄMPFLI: LA COL.LECCIÓ

Hi ha una fotografia d’André Morain presa a Villa Tamaris, a La- Seyne –sur- Mer el 1977, que mostra un grup que posa en una terrassa al sol vorejada de pineda mediterrània. Hi figuren Anna Maria i Pere Stämpfli envoltats dels amics que els acompanyen amb motiu de la inauguració de la retrospectiva de l’artista. Són els mateixos amics, artistes, que juntament amb d’altres que no van poder ser-hi, han donat una obra cadascú per a la col.lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

El passat dissabte André Morain va repetir la fotografia a Miramar, una imatge que esdevé document fundacional de la col.lecció permanent que és nucli inicial del Museu d’Art Contemporani de la Fundació.Més enllà dels propòsits manifestats per l’artista arran de l’exposició inaugurada a Miramar, la grandesa del fet rau en que la col.lecció ja és un fet públic i incontestable.

El Museu, doncs, existeix perquè la seva col.lecció permanent ha pres carta de naturalesa avançant-se a l’adequació de l’embolcall on es mostrarà, l’antic edifici del mercat del peix. Els qui vulguin conèixer el conjunt dels espais de la Fundació poden resseguir-los a la maqueta exposada a la planta baixa de Miramar. La col.lecció d’art està formada actualment per seixanta-dues obres d’artistes que figuren entre els autors més cobejats pels museus i col.leccionistes d’arreu.





Peter Stämpfli, Rouge baiser (1966-2002)

Tenen en comú la pertinença als corrents més innovadors a partir dels anys seixanta com la Figuració Narrativa – de la que Pere Stämpfli és un dels noms més significatius -, el Nou Realisme, el Cinetisme o l’Abstracció en els seus diversos vessants. És una col.lecció construïda a partir d’una acurada selecció d’artistes que han donat les seves obres a Stämpfli convençuts del projecte que està portant a terme en un acte de generositat i de confiança que atorga a la col.lecció un caràcter homongeni i singular.

Serge Lemonine, professor de la Sorbona i fins fa pocs anys director de Museu d’Orsay ha comissariat l’exposició La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli disposant les obres al llarg d’un intel.ligent recorregut per set sales que palesa les afinitats, estètiques i influències dels artistes. La mostra constitueix un exercici de pedagogia de l’art sobre una col.lecció d’interès únic i potent, artísticament significatiu i valuós que a hores d’ara queda situada entre les més notables col.leccions europees d’art contemporani. Gianni Bertini, Eduardo Arroyo, P. Buraglio, Erro, Peter Klasen, Tom Carr, Jean Le Gac, P. Kowalski, P. Knapp, Christian Jaccard, Henri Cueco, Marco del Re, Jean Luc Parant, Jacques Monory, Gérard Frommanger i el mateix Pere Stämpfli amb dues de les seves obres més emblemàtiques Rouge baiser 1966-2002 i Town  & Country nº2, 1972), són alguns dels noms més destacats.

Ha estat el mateix Lemoine que ha qualificat el que ja és la realitat de la Fundació Stämpfli com “un projecte exemplar. Un èxit indiscutible. Un bell programa en perspectiva. Una recompensa per als artistes. Una oportunitat i una sort per a Sitges”. I ja som molts els que l’apreciem i l’admirem.


"El Marge Llarg", L' Eco de Sitges, 27 de març del 2010































FUNDACIÓ STÄMPFLI: EL SOMNI, LA REALITAT

Tot arriba, fins i tot l’acompliment de les il.lusions que de vegades poden semblar més utopia que realitats viables. Aquest és el cas de la Fundació Stämpfli que aquest cap de setmana mostrarà la primera gran realitat, la més important, com és la col.lecció d’art contemporani que ha reunit. S’exposarà a Miramar amb el títol programàtic de“La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”. La il.lusió, la generositat i la decisió formen part del perfil de Anna Maria i Pere Stampfli

Amb una manera de fer convicta i planera del 1970 ençà han aconseguit salvar les cases del carrer d’en Bosch de l’especulació urbanística en ple casc urbà i vila vella, portant a terme una recuperació patrimonial modèlica. La creativitat i el patrimoni artístic i cultural formen part de la seva raó de viure i treballar. És per això que el 2006 emprenen la Fundació Stämpfli amb la voluntat d’aplegar una col.lecció d’art contemporani dels anys seixanta ençà, destinada a constituir un museu d’art contemporani a Sitges. 

Des de llavors fins ara el seu principal objectiu ha estat el més difícil, com és el de constituir la col.lecció permanent del futur museu. Des d’ara l’objectiu s’ha aconseguit plenament. Molts dels noms dels artistes, començant pel del propi Pere Stampfli, formen part de les col.leccions d’art contemporani d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, com Errò, Klassen, Rancillac, Combas, Frommanger, Arroyo, Monory, Knap, Bury, Cazal o Villeglé, entre molts d’altres. El ventall és ampli i la lectura estètica en clau conceptual no basta per interpretar aquesta conjunt d’obres que tenen en comú, més enllà de la seva destinació actual, el fet de mostrar les cotes més altes de la voluntat i modernitat creatives.El factor de singularitat en aquest somni esdevingut realitat, i és la voluntat de concreció per part dels promotors de la Fundació. Amb discreció, constància i sense deixar de petja ni una sola de les possibilitats que els propicia el contacte amb els artistes, alguns d’ells amics i companys de generació, s’han afanyat a donar forma i contingut al que és més delicat i difícil d’obtenir, que és la col.lecció artística. I, aquesta vegada, ha existit abans el contingut que el continent.  

La prefiguració que es mostra a Miramar des d’aquest cap de setmana i que es pot visitar durant dos mesos són fonaments d’una solidesa inequívoca: seixanta-cinc obres d’art contemporani corresponents a cinquanta-quatre artistes d’arreu del món que pertanyen a una vintena de nacionalitats. Les tendències representades són a la cruïlla de les estètiques del segle vint: narració figurativa, nou realisme, art cinètic, abstracció geomètrica, art digital, entre altres, i no totes tenen cabuda en les denominacions consabudes perquè l’art, al capdavall, sovint és inclassificable. 

Amb l’arribada de la primavera d’aquest 2010 comença una nova etapa de la Fundació Stämpfli encaminada a la mostra permanent de la col.lecció a l’antic Mercat del Peix. Aquest cap de setmana pren carta de naturalesa a Miramar, amb la presentació de la col.lecció acompanyada de la major part dels artistes el vespre inaugural, en un acte que no deixa de ser insòlit per la seva magnitud i per l’ambició del seu plantejament. Per més que ho celebrem, que ha de ser molt, no ho agrairem mai prou, i l’aventura no ha fet més que començar amb els millors presagis. 


Publicat a "El Marge Llarg, L'Eco de Sitges, 20 de març del 2010
12 de març 2010

DE LA FRAGATA AL GRECO



L’estiu passat em va sorprendre la presència de dos sabatots de mida superlativa plantificats a la Ribera amb el pretext de “fer un passeig” qualificat amb l’inefable ròssec de “cívic”. Dos sabatots de més que dubtoses elegància i glamour, de la mateixa raleia que el parell de xancletes de goma que havíem vist al logo que un parell d’anys abans ens havia d’insuflar l’amor a Sitges per damunt de totes les coses. D’aquest prodigi del disseny en sorgia una consigna igualment prodigiosa que era el de “fer un passeig”, com si de Passeig no en tinguéssim de fa més de cent anys. També es va organitzar una mena de jornada lúdica consistent a fer-nos imaginar com era la platja d’abans – les idealitzacions compensatòries dels desastres patrimonials i urbanístics solen funcionar – per tal de preparar-nos per a la seva “recuperació”. Pel que es va saber segons les dosis de propaganda que l’Ajuntament ens té acostumats, es tractava de suprimir l’aparcament de cotxes i arreglar la Fragata i el tram de la Ribera fins el carrer d’Espanya i, de passada, retornar el Monument al Greco el seu entorn original de 1898.  Al cap d’un temps els sabatots propagandístics van desaparèixer i la circulació i l’aparcament ha anat entrant en una etapa de relativa moderació. 

Aquesta setmana em sorprèn la notícia de la “recuperació de la imatge original de l’històric passeig de la Ribera” que, entre altres coses, consisteix en obres d’infraestructures (clavegueram, col.lector), en “allargar el passeig fins al monument del Greco, tal com era originalment, creant un espai lúdic i de mirador al mar” (com si no és veiés…) “al voltant del qual es condicionaran uns jardins que li donin rellevància”. La dita recuperació comprèn també la supressió de les voreres deixant tot el sòl al mateix nivell (com al Cap de la Vila, Àngel Vidal, platja de Sant Sebastià…) i la reducció del trànsit a mínims amb l’excusa de la imprescindible “mobilitat urbana sostenible”. L’alcalde  ha manifestat que “la nostra voluntat és recuperar el paisatge patrimonial. No fem una actuació en profunditat. No volem canviar-lo, sinó millorar-lo. Recuperar l'origina". 

 ¿De quin original es tracta? La vianalització a qualsevol preu que l’Ajuntament imposa no és, en el cas de la Ribera, la recuperació de res. Retornar el Greco al seu aspecte de 1898 és un bon gest i, alhora, una bona coartada, però per això no cal tanta parafarnàlia. Suprimir les voreres a canvi dels paviments despersonalitzats de torn, suprimir el trànsit rodat en lloc de racionalitzar-lo en favor d’una més que discutible “mobilitat urbana sostenible”,  que equival a fer el poble inaccessible pels quatre cantons en lloc de dissenyar una política de mobilitat equilibrada i en favor de la mobilitat, diversa, de les persones tampoc és recuperar res. Quan contemplem les fotografies de la Fragata i la Ribera fins al Greco veiem  una platja amb barques, el “muro” que limitava la sorra i el paviment, unes cases proporcionades a l’entorn, no hi havia rètols publicitaris ni propagandístics, els fanals eren discrets… Era un espai no gens planificat  però inigualable. Res a veure amb el que es pretén. 

Una política de recuperació patrimonial, del “tal com érem”, no passa per vianalitzar a tota costa ni per fer passar per recuperació obres d’infraestructura, com el soterrament dels dipòsits de deixalles, sinó per restaurar els elements arquitectònics i ornamentals recuperables – l’antic Pont Domènech, el paviment del passeig, la vegetació autòctona -, per una autèntica preservació i vigilància del conjunt de les façanes, pel control de la senyalètica, per la protecció dels edificis singulars, per un catàleg de patrimoni públic, accessible i respectat, per la voluntat de supressió de l’especulació urbana en volums i edificacions, per respectar l’espai públic en favor d’una estatuària digna i de qualitat i per un llarg etcètera d’actuacions continuades i, quan cal, contundents. La resta és maquillatge i propaganda. 

Acabo copiant una notícia també recent. S’ha acabat la Costa de Ponent i, si m’apuren, s’ha acabat la “Platja d’Or”. D’ara endavant serem “Costa de Barcelona”, un potipoti al gust de l’àrea metropolitana. Recorden que l’Ajuntament va revocar l’adhesió a la campanya de Vegueria Penedès? Doncs aquí tenen una de les raons:  “El Penedès, el Garraf i el Baix Llobregat, que durant els últims 25 anys han intentat trobar un forat en el mercat turístic estranger sota el paraigua de la Costa del Garraf, han fet al llarg de l'últim any un procés d'autocrítica per intentar trobar una nova fórmula que els serveixi per fer promoció d'aquesta part del territori, aprofitant l'ham de la proximitat amb Barcelona. En els últims mesos, la prestigiosa empresa Chias Marketing ha elaborat un estudi per encàrrec de la Diputació de Barcelona, i ha arribat a la conclusió que la millor marca per aconseguir un increment de visitants de l'estranger en aquestes comarques és Costa de Barcelona, que aniria acompanyada d'un lema permanent que diria Mar, modernisme i Penedès.”  

Al pas dels canvis imposats ràpids i implacables que ens afecten, si pensem que Sitges podrà conservar per gaire temps la seva personalitat és que mirem cap a una altra banda, perquè més mistificació, impossible.







11 de març 2010

ELEGIA PER A FERNANDO KRAHN

Durant un temps Fernando Krahn havia estat per a mi, el marit de la Maria de la Luz Uribe i el pare de les tres criatures petites amb les que la parella s’havia arribat a Sitges després del cop d’estat de l’infaust Pinochet al Xile de 1973. Maria de la Luz venia envoltada de l’aura d’escriptora i col.laboradora de Pablo Neruda.

L’escriptor xilé José Donoso s’havia instal.lat també a Sitges i coincidíem en un taller literari tan precari com entusiasta al pis d’una parella de joves mexicans, Alfonso i Yolanda, on també hi va recalar en Juan José del Solar. Esperàvem que la María de la Luz s’hi incorporés però no ho va fer formalment perquè, ens va dir, en aquells moments es devia als seus petits tot i que sempre teníem oberta la porta de cals Krahn per treure-hi el cap o fer un te amb la porta oberta al jardí de la bugenvíglia.  

Fernando Krahn era la bondat que es llegia als seus ulls clars, l’afabilitat de les seves maneres; l’afecte permanent vers els amics, els veïns, els coneguts; la cordialitat vers gent que s’hi apropava per saludar-lo i veure de prop l’autor del Dramagrama i de les vinyetes del dominical de La Vanguardia. Era tan discret com afectuós i mestre en la ironia de bisturí que transmetia als dibuixos i a les bandes, que en realitat constitueixen el compendi de la seva manera de veure el món. 

Tinc al davant les darreres vinyetes del dominical de diumenge passat, on un nàufrag es fa amb una capsa d’ampolles que sura en mar, se les beu totes, escriu papers amb missatges, les reomple cadascuna amb un missatge i les reenvia una per una mar endins a veure si troben destinatari. Vull creure, i crec, que és la manera en què Fernando ens volia transmetre el missatge de l’esperança. 


La mort i la infantesa. Un record de Toni Pañella


 
 
 
 
"... davallaré del llibre
al primer dels meus versos
Margarita Ballester

 
La vida va tallar molt just la distància entre la darrera alegria de la Toni Pañella, que va compartir en públic i amb paraula emocionada la nit que va rebre la Ploma d’Or de l’Ajuntament i la malaltia que finalment se l’ha enduta. Però ens queda el record de l’abans que es remunta als anys seixanta, quan de petits pujàvem cap a ca la Toni i tot quedava relativament lluny en un poble humanament abastable. Vora ca la Toni hi havia pins, xiprers, atzavares, tamarius i, a una certa distància, les vinyes i les roques d’Aiguadolç amb la Bufera. 
 
Anar a ca la Toni volia una rebuda càlida, una veu suau amb un xic de cantarella, un pati ombrejat, aigua fresca per beure i, sempre, un petó de benvinguda i de comiat. Tota la benignitat i la tendresa que va traslladar als seus versos que després vam llegir i que, de petits, rebíem com un do que, ara que ja no hi és, sabem que és un tresor que perdura.
 
 
 
9 de març 2010

Per tancar el dia, un fragment de poema d'ALDA MERINI




Si tu sabéssis, Déu,
que per conèixer una dona
cal estimar-la,
cal penetrar a les seves entranyes
i sentir el caliu del seu gemec
entendries què és la passió humana
que mor d'amor
i es perd perquè vol la mort.



                                         Alda Merisi
                                         Corpo d'amore (2001)


8 de març 2010

TRES POEMES PER AL VUIT DE MARÇ

Convidar les poetes és cosa perillosa, afirma Maria Àngels Anglada amb aquella fermesa inamovible. Evoco el seu poema pensant el dia vuit de març, com també d’altres que per a mi han esdevingut fites perquè expliquen el món des del pensament convertit en paraula poètica poètic de les dones. Per a enguany n’he triat tres. Tracten tres temes d’endèmica actualitat. 
 
Maria Àngels Anglada s’ha referit sovint a l’horror de les guerres dels nostres dies; “Sarajevo” és un dels poemes més corprenedors. Cèlia Sànchez-Mústich s’encara a una de les malalties més colpidores de l’actualitat perquè l’alzheimer esborra la memòria i la consciència de la persona respecte d’ella mateixa i del món. El poema que vaig escriure el 2001 des de banda i banda les voreres del Raval posa en evidència que els al.legats multiculturals obliden que els drets de les dones comencen pel de l’exercici de la pròpia llibertat. Són tres poemes sobre tres situacions per a no oblidar que el vuit de març és també cada dia. 
 
Perquè 
...per sota   
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim...
 
 


SARAJEVO

                               Fins aquí la mà de Virgili
                             Francesc Parcerisas

També a mi em guiava la mà de Virgili-
la pietat, la música dels mots.
Vaig visitar amb ell el regne d’ombres
lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo
m’ha esborrat el rastre de la seva mà
Són pesants les ombres, pàl.lids els espectres
d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent
sé perquè no trobo la mà del poeta,
sé que amb totes dues s’ha tapat el rostre
-els ulls escruixits, els llavis ben closos.

                                                            Maria Àngels Anglada


ALZHEIMER

Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.

                                                             Cèlia Sànchez-Mústich


VORERA DEL RAVAL

Jo, també, com vosaltres, de negre,
fosca de pell i d’ànima,
cansada al cap del dia
i silenciosa, sense dir
quan gairebé no sento.
Com vosaltres, quan mireu
d’una vorera a l’altra sense veure’m
perquè passem per voreres diferents.
Si l’atzar hagués canviat papers
seria al costat vostre,
a la vorera del davant.
Amb tot, som ben bé iguals.
Però hi ha una diferència
que fa no compartim, encara,
la mateixa vorera.
De fet, el que caldria,
és caminar plegades pel bell mig del carrer.
Subscriure's a: Missatges (Atom)