19 d’ag. 2009

PRELUDI DE FESTA MAJOR

Serà perquè l’agost és més de gralles, que vol dir de Festa Major, fa uns dies que navegant per internet he anat a raure a la pàgina oficial de la Festa i no he pogut resistir la temptació d’escoltar el Toc de Matinades i La Boja (gràcies a qui ha tingut del detall de posar-ho), sense que això em tregui ni un gram de ganes i d’il.lusió de sentir-los i viure’ls en directe en qualsevol moment de les trenta-sis hores entre el 23 i el 24 d’agost.

I serà també perquè la Festa Major és música, pólvora i foc, una de les coses que més m’agrada és sentir el toc de timbal del Ball de Diables assajat des del segon espigó qualsevol d’aquests capvespres. Baixant l’altre dia pel carrer Sant Pere el vaig sentir per primera vegada, enguany, i em va fer un no sé què d’entre alegria i regust del ja hi tornem a ser mentre somreia, carrer avall, rumiant sobre el blau, el vermell i el blanc, que són els colors de la Festa Major nostra i que l’Agustí Albors ha evocat com ningú.

Falten pocs dies però gairebé ja hi som. L’Agrupa i la Comissió de Festa Major i Santa Tecla van posant-nos al dia fent compte enrere des de feisbuc, i el Janio’s clouen aquesta setmana el cicle de xerrades que ja és tradició consolidada. El programa s’ha exhaurit, les samarretes ja estan a punt i ja tinc les arracades amb drac i castellers, i una rèplica menuda, delicada i ben feta del collaret de la geganta que m’han regalat. Ja he trobat alguna de la gent que només veig a Sitges per Sant Bartomeu, espero el pregó d’en Jordi Barrachina, he quedat amb amics per fer la copa de cava a l’Stampfli del carrer d’en Bosch després de la sortida d’Ofici i brindar enguany per la seva Fundació, he anat a la Biblioteca per veure l’exposició sobre els Balls, he d’anar a veure la dels Cubanitos al Retiro, m’he fet l’itinerari per a les trenta-sis hores i, més enllà, m’apunto el vermut de Sant Lli, les sardanes de la platja de Sant Sebastià i l’exhibició castellera del vint-i-nou d’agost, entre altres coses, perquè de Festa Major no n’hi ha mai prou. I també com treuen els Gegants de la Vila a les dues del dia 23 entre el repic de campanes i els morterets, les sardanes del Cap de la Vila, el primer esclat dels Balls, el Pas de la Bandera, el Drac al baluard de la Torreta a l’hora de la Matinal, els Gegants al Racó de la Calma i l’entrada de Sant Bartomeu i…

En un dels grans moments del ferragosto sitgetà, que és l’hora del Castell de Foc, procuraré recordar tot el que l’Alba Gràcia explica sobre pirotècnica i coets digitals al seu treball guanyador del Premi Carbonell Gener publicat enguany sabent que quedaré bocabadada quan esclatin les palmeres que omplen el cel de Sitges d’espurnes daurades. Perquè el Castell de Foc, per més tècnica i experiència que hi hagi al darrere, que n’hi ha, ho sé de bona tinta perquè el meu oncle Isidre tota la vida ens n’ha parlat, és pura màgia, fantasia i meravella i un dels espectacles més bells per compartir. A mi m’agrada amb estels de foc al cel i sorgint de mar, sense altra música que els trons i canonades d’alta intensitat, d’aquella que les muntanyes del voltant –les que encara es veuren- facin de pantalla de ressonància.

Aquest és un preludi de la Festa Major… N’hi ha hagut d’altres que he disfrutat llegint, els de diverses generacions de sitgetans que l’han viscuda des de circumstàncies de tota mena. Són les que el Programa d’enguany, ideat per Hydra Media, ha tingut l’encert d’oferir-nos. Des del record del passat i les vivències del present Jofre Vilà, Carmen Barrachina, Josep M. Soler, Samuel Barrachina, Antoni Mirabent, Artur Duch, Ricard Baqués, Raquel Martín, Laura Arbonès i Carles Gimeno evoquen la seva visió de la Festa des d’un vessant que, sense deixar de ser personal, esdevé compartit com a bé i patrimoni comú. Aquesta capacitat d’evocació integradora, el retrat que en fan les diverses veus, les diverses visions de l’evolució i dels canvis, ens donen també una perspectiva de futur que no pot ser altra cosa que optimista, perquè la Festa Major ha pogut i ha sabut evolucionar, progressar, millorar, gràcies a l’esforç de tothom que l’estima, que la valora, la fa seva, la transmet i la viu.

Bona Festa Major, doncs, a tohtom. I ara sí que toca la salutació de rigor:

Gloriós Sant Bartomeu

que de Sitges és patró!

Visca la Festa Major!

1 d’ag. 2009

JA ERA HORA... (



Assisteixo a la presentació del projecte de restauració i remodelació dels museus de Sitges – Cau Ferrat i Maricel de Mar- amb curiositat i expectació. Els diaris s’han fet ressò de l’acord de les administracions – Estat, Generalitat, Diputació i Ajuntament – per fer-se càrrec del projecte ja aprovat per la Comissió de Patrimoni de la Generalitat i que té un cost de deu milions d’euros.

Aquesta és una de les notícies més importants per a Sitges dels darrers temps. La curiositat ha desbancat l’escepticisme, perquè finalment, la coincidència del curs dels astres i del color polític de les administracions ha comportat el desbloqueig d’un projecte anunciat al llarg de l’Any Rusiñol i submergit entre els silencis i la remorologia des de llavors fins ara. Cal desitjar que ni hi hagi aturades tècnicoeconòmiques ni ajornaments injustificables i, sobretot, que els diners arribin per a tot el que està projectat i cal fer.

No ens hem d’enganyar: l’estat dels museus és crític. Fins el punt que tenir-los oberts en les condicions en què es troben – el Cau Ferrat, la joia de la corona, sobretot, – és més contraproduent que tancar-los per manca de condicions. No fa pas gaire, arran de la presentació de la nova etapa de L’Amic de les Arts a l’antiga capella de l’Hospital i avui sala dels retaules de Maricel de Mar, comentàvem amb un periodista amic i company de l’altra pàgina de L’Eco que sort que miràvem en direcció als retaules i no cap a la galeria noucentista, perquè l’estat de les parets i del terra eren, simplement, deplorables. Per no parlar de les teules que volen, les xemeneies que cauen o de la decrepitud de la forja de la façana de Cau Ferrat. L’estat físic del Cau Ferrat i de tot el complex de Maricel és crític i deplorable perquè en tota la seva història des de que formen part del sector públic no hi ha hagut l’imprescindible capítol pressupostari de manteniment, i les conseqüències han estat nefastes. L’explicació de l’arquitecte J-Emili Hernàndez-Cros sobre l’estat de l’edifici van subratllar l’evidència.

El projecte arquitectònic de restauració i remodelació del Cau Ferrat i Maricel de Terra, incloent-hi Can Xicarrons o Can Rocamora, la caseta que Deering havia regalat a Ramon Casas entre el Cau i Maricel, planteja una intervenció que no només repara i restaura sinó que introdueix la normativa vigent en matèria d’instal.lacions i museus, replanteja la circulació dels visitants pels diferents espais i guanya espai expositiu. No és la primera vegada que Hernàndez-Cros intervé a Maricel perquè coneix l’edifici des d’inici dels anys vuitanta, quan, entre altres instal.lacions, va projectar i portar a terme l’actual l’Arxiu Històric Municipal en unes condicions no precisament fàcils.

El projecte que presenta, racional i ambiciós, és més respectuós amb el Cau Ferrat del que alguns hauríem imaginat. Pel que fa a Maricel, aconsegueix, a parer meu, una simplificació de nivells, estances i circulació que suposen un guany evident tant per a les instal.lacions com per als usuaris. Tres mil metres quadrats per a espai expositiu sense racons ni espais morts és una extensió prou important per permetre mostrar les col.leccions amb comoditat, atractiu i pedagogia. L’actuació en un edifici antic que té per fonaments el rocam marítim amb un estat d’erosió permanent no és fàcil, i pel que fa a les solucions que el projecte d’Hernàndez-Cros aporta no tots els parers són unànimes. Però el que és una, diem-ne, evidència positiva és que un cop s’hagi acomplert, tindrem un embolcall de segle XXI adequat i pertinent per al nostre singular i irrepetible conjunt museístic.

Queden diversos interrogants que no són qüestió menor. L’un és la concreció de les quantitats de les aportacions de cada administració. Un altre, l’emmagatzemament i la vida dels museus i de les peces durant l’interregne que duri la realització del projecte. I un altre que per a mi és el més important, és el projecte museístic que en derivarà tot i que no n’ha estat el fonament. El Cau Ferrat es conservarà intacte. Però l’ús de can Xicarrons en tant que edifici de serveis i els espais guanyats a Maricel de Mar, juntament amb la remodelació dels ja existents, demanen un projecte museístic subsegüent ambiciós i gran abast.

L’estat dels museus i dels edificis és crític, però ha depassat la situació d’inèrcia estàtica gràcies a un projecte de restauració i remodelació que, finalment, arrenca. Ja era hora…


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 1.VIII.2009
Subscriure's a: Missatges (Atom)