30 d’ag. 2010

RETORN A MÀRIUS TORRES







I



“... la llum, tan freda i tan alta”



El tram final de l’agonia del poeta la va marcar la seva entrada en la fosca, privat, ja, de la llum. Va ser el pas immediatament anterior al camí que havia invocat en el poema 48, escrit a finals de 1938 on feia conviure la vida i la mort, una successió assumida i acceptada. 

L’ànima dels que moren somriu i el poeta se serveix d’aquesta contemplació per a interrogar-se sobre el més enllà: si és mancança o és plenitud. Pocs mesos abans d’aquest poema la mort havia estat interrogada, fins i tot increpada pel jove a qui feien tremolar més els ulls fits de l’Amarga que totes les incerteses.Feia dos anys que havia invocat el “dolç àngel de la mort”, quan a l’altre riba hi entreveia no pas l’obscuritat de la fosca, sinó “la tenebra clara”.

No obstant el “futur sembrat de sal” que des de 1936 Màrius Torres sabia que era el que l’esperava, el diàleg amb la mort l’havia iniciat des dels seus primers versos de poeta, quan res no feia preveure l’estada de set anys al Puig d’Olena per no sortir, ja, més d’aquests paratges. 

Així, el 1933, al cementiri de Pisa, al davant de la vastitud silenciosa d’aquell “camposanto” que havia atret tants artistes com la mateixa catedral amb les escultures dels Pisano, el poeta demanava a la terra i a les violetes que la cobrien si els morts que les nodrien es trobaven gaire lluny de la seva esperança. S’interrogava sobre la plenitud del destí del seu esperit.

Al cap de tres anys escassos, Màrius Torres, metge i poeta, intuïa amb claredat diàfana el destí del seu cos, i continuava interrogant-se pel del seu esperit. Els dubtes eren els mateixos, però la sensibilitat i la disponibilitat del seu ésser i l’entorn de la seva circumstància personal l’havien abocat a un esdevenir ben diferent del que albirava els dies del viatge a Itàlia i a França de 1933. Deixava de ser el metge que feia versos i havia esdevingut el poeta líric que l’habitava.

Aquest va ser el guany dels darrers anys de la seva vida, ben allunyats del que els seus anys d’estudiant el feien imaginar. Però n’estava més que convençut i més que orgullós. Quan es proclamava “poeta líric” davant de Carles Riba, ho va fer des de la convicció, confessada, que la poesia constituïa per a ell “un mitjà expressiu de la personalitat. Allò que fem és allò que ens revela”, concloïa. I Màrius Torres va ser poeta amb la convicció que així defensava la seva identitat: la poesia va ser, alhora, creativitat i salvació.






II

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort van alimentar el jo poètic de Màrius Torres, com vint anys abans havien alimentat el de Joaquim Folguera. Entre l’un i l’altre existeix una interrelació temàtica ocasionada per les mútues circumstàncies vitals i projectada en la producció poètica d'ambdós des del respectiu jo líric. El condicionant de l’isolament per causa de la malaltia –en Folguera l’isolament va ser més espiritual que físic; en Torres va ser en sentit contrari- va obrar com a detonant i gresol de la respectiva evolució literària. En Màrius Torres l’aïllament el va portar a viure la creació poètica com la pròpia realització personal i, en definitiva, com la salvació de la pròpia identitat.

En tots dos poetes la vivència de la malaltia –sigui viscuda com a situació de present o com a estat de trànsit- presuposa la via per a l’acarament amb la mort. El dolor, en Folguera, és físic i espiritual; Torres l’expressa per mitjà de la tristesa i la melangia, o fins i tot a través d’una ironia lleu. La soledat, en Folguera, evoluciona des del lament a l’elegia; en Màrius Torres expressa la metàfora d’una realitat còsmica inherent als éssers i, fins i tot, a la natura, tal com insisteix en el poema “Última rosa” (poema 27, 3.X.1938). La mort, per a Joaquim Folguera, és, fins i tot, voluptuosa; en Màrius Torrres és, alhora, el trànsit a la immortalitat i la condició inherent a la vida.

La malaltia, el dolor, la soledat i la mort constitueixen els indicatius temàtics de la modernitat existencial expressada per la lírica de tots dos poetes. L’obra de cadascun, a la seva manera, ha contribuït a la superació del simbolisme i del postsimbolisme, així com a la construcció de la modernitat lírica en la poesia catalana.





III

Tots dos poetes se serveixen de la rosa, imatge i metàfora arrelada en la tradició poètica simbolista, per a expressar els interrogants existencials, el desig de puresa, l’essència de l’absolut.
Ho diu un dels darrers epigrames de Joaquim Folguera:

“Una rosa dono al vent
sóc jo mateix que s’esbulla.
Cada sentit és la fulla
de rosa dispersa al vent.”

Màrius Torres sembla respondre-li amb un altre epigrama (poema 44, març-octubre 1938):

“Com si em diguessis
mentre t’esfulla l’aire:
Morir és tan fàcil!
I tot en mi et contesta:
Tan fàcil, a una rosa”

Però no sempre una rosa té una vida i una mort tan fàcil, com també succei en la vida del poeta. Retornant al poema “Última rosa”, Màrius Torres hi manifestava el sofriment, el dolor que comporta l’obstinació vers la mateixa vida:

“Per què la teva heroica voluntat de florir
si tot el món és fred i hostil com el jardí?"

La “Última rosa” era una rosa tardana, nascuda de l’atzar, sense futur:

... camina a poc a poc,
sobretot per camins que no duen enlloc”,

talment com se succeïen els dies del poeta, al Puig d’Olena o al Mas Blanc. L’última rosa, ens diu, s’obria, “desesperadament”,

“Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos.”

Sovint m’ha agradat llegir aquest poema com un testament de Màrius Torres. Ha estat per mitjà d’aquella última rosa que vaig adreçar el meu personal homenatge al poeta, intentant seguir-ne algun dels rastres: el de la soledat, en tant que espai de retrobament; el del destí de l’esperit, i el del consol i la salvació que la poesia atorga.



Vaig llegir aquest text a l'Homenatge a Màrius Torres que es va celebrar al llarg de la ruta literària pel  Mas Blanc, el sanatori del Puig d'Olena i el cementiri de Sant Quirze Safaja, organitzada i conduïda per Jordi Mir el 4 de gener de 2003, amb motiu del 60è aniversari de la mort del poeta. El text es clou amb el  meu poema "L'última rosa". Existeix també el dietari d'aquella jornada.
Les fotografies, de Frèia Berg, van ser preses al llarg d'aquell dia pels paratges visitats. 

L'ÚLTIMA ROSA (Homenatge a Màrius Torres)




 En la darrera rosa,
intemporal,
has clos per sempre la vida i els poemes
en una incertesa perdurable.
¿Parles de l’esperança
o és la mort que es perllonga
en un alè envellutat i fràgil?

Quan tanco les pàgines del llibre
que et porta de bell nou fins a nosaltres,
rere el jardí les roses de novembre
s’exposen a l’hivern, ingènuament salvades
per una paret d’heura i buguenvíl.lies.

T’agraeixo el consol de les paraules.
M’acompanyen, fidels, quan les invoco
en llargs passeigs per camins de crepuscle
dins del cercle tancat, al jardí d’ambre.



De Jardí d’ambre (1998)
Fotografia Roses de novembre (Sòller, 1999), de Frèia Berg
14 d’ag. 2010

CENTENARI CHOPIN AMB CONCERT AL PARC


La celebració del Centenari de Chopin és una de les fites de l’estiu cultural de l’Europa de 2010. La tradició musical estiuenca dels països europeus, del centre i el nord especialment, ve de lluny i ha constituït una de les primeres bases del que aquest entén com a turisme cultural. Hi ha variants, però, per aquesta geografia on l’educació i la tradició musical van més enllà de l’oferta als turistes i als viatgers de peregrinatges melòmans. 


Diumenge, migdia assolellat i tranquil. El concert és gratuït i se celebra al  bell mig del parc, un dels indrets més freqüentats pels habitants de la ciutat que hi cerquen quietud, verd i aigua. Hi passegen llargament, hi passen matins i tardes amb criatures, amb familiars, amb gent que s’hi encamina amb companyia de costums o de circumstàncies. El lloc triat és l’espai emblemàtic on es va emplaçar el Monument a Chopin que la ciutat li havia dedicat el 1908 però que no va ser inaugurat fins el 1926. Wacklaw Szymanowski va realitzar l’obra imbuït de l’esperit romàntic de Chopin fidelment transcrit llenguatge simbolista. 

 
El pianista avança vers l’escenari instal.lat al peu del monument enfront d’un llac vorejat de gespa i flors. El públic s'escampa arreu. Llevat de grups dispersos de japonesos, la majoria són gent del país: homes secs i de cap blanc; pells clares; ulls blaus, grisos i de color de mel que corresponen a  estudiants de música, antics concertistes, jubilats, dones grans de mirada indefinida, joves, parelles amb criatures de mides diverses que ni es mouen perquè saben que en aquests moments el parc no és lloc per córrer. S’asseuen als bancs de fusta, a les vores dels parterres, als graons de totxana que salven desnivells i de mica en mica van ocupant primer els extrems i després la totalitat de la gespa. El concert és gratuït i multitudinari; el silenci, sepulcral i el comportament del públic és d’un civisme tan habitual i arrelat  que no necessita ni banderoles de propaganda ni anuncis a la televisió.


 
Llevat dels japonesos i uns pocs més no tinc la sensació que hi hagi massa turistes. Tothom escolta amb devoció expectant com el pianista fa davallar la cascada de notes enyoradisses, neguitoses, tan apassionades com el sentiment que ha portat aquests centenars de polonesos aquest diumenge al parc per escoltar el concert dedicat Chopin. Els nocturns, preludis, scherzos, balades i poloneses acompleixen un programa interpretat i escoltat amb emoció continguda. Res no destorba l’audició, ni l’assolellada, que sembla respectar, fins i tot ella, l’estona del concert, ni el fresseig dels arbres verds i altíssims, el “ventalle de los cedros” d’una frescor suau. El concert es clou amb una vibrant polonesa, d’aquelles obres amb què Frederic Chopin es va ben guanyar la categoria de gran romàntic i de pare de la música nacional del seu país. 



 El concert de diumenge al migdia al Parc Lazienki, a Varsòvia, ressona amb una amplitud i  plenitud úniques, molt més que en la millor sala de concerts de la ciutat, i és que l’expressió de molts dels assistents  - una expressió que no té res d’adotzenada ni de l’endulcorament de les emocions fàcils – diu més que no s’hi llegeix. Penso en tot el que porto vist en aquesta ciutat on la memòria històrica és objecte de pràctica quotidiana i de presència permanent per poder avançar perquè Varsòvia no es pot negar ella mateixa en tot el que ha estat: invasions, destruccions, deportacions, ocupacions, sublevacions, reconstruccions... Ni el parc  ni les seves immediacions no n’han estat exonerats. Ha acomplert amb dignitat i amb ganes l’exigències de la història i de la memòria, sobretot en l’obligació moral de no deixar-se negligir. Potser per això, mentre escoltava Chopin no podia oblidar la ratlla que marca el perímetre del guetto, les fotografies, les plaques commemoratives, els monuments, les dades, ni podia evitar pensar on eren i en quines condicions molts dels que ara m’envoltaven al concert fa quinze, vint, quaranta, seixanta anys. Recórrer Europa és, sovint, enfrontar-se a aquestes reflexions. 
 

En acabar baixo parc endins cap al Palau de les Aigües. M’aturo al davant de la barana d’un dels dos canals que envolten l’edifici. El pont i la vegetació s’emmirallen en l’aigua lenta que hi transcorre; recordo un vers de Joan Vinyoli,  “les aigües reverberen”...  La bellesa existeix, tanmateix. En la música, en la intemporalitat d’uns paisatges, en l’art que desafia les maltempsades i, que de vegades, les guanya. 




Fotografies de Frèia Berg
11 d’ag. 2010

UN POEMA DE MARIA DE LA LUZ URIBE




Trepa la hiedra
interminable. Amor 
interminable por la piedra 
que quiere hacerse aire. 
Bajo el jardín de hiedra 
que sube y cae y sube 
el amor trepador 
me cubre y me hace verde 
a mí
la piedra. 



Maria de la Luz Uribe va escriure aquest poema un nou d'agost dels anys vuitanta. 
Transcrit per Fernanda Krahn Uribe, figura a la pàgina web de l'escriptora.

D'UN JARDÍ A L'ALTRE. LA POESIA SECRETA DE MARIA DE LA LUZ URIBE



D’un jardí a l’altre. 

Així s’ha esdevingut la descoberta de la poesia de Maria de la Luz Uribe (Santiago de Chile, 1936 – Sitges, 1994). En vam rebre un tast tan breu com intens el matí que de comiat dels poetes de la 4a Festa de la Poesia a Sitges. Va ser a jardí de casa seva, el de la buguenvíglia que ombreja la vorera de la casa familiar. La buguenvíglia és la planta més visible perquè viu totalment abocada enfora però a dintre la vegetació envolta les paret i creix amunt esponerosa, abeurant la llum, les arrels en terra de fertilitat divuitesca que encara, quan se li permet, va mostrant la força dels orígens. 

Fernando Krahn i Maria de la Luz Uribe van recalar a la casa i al jardí poc després del cop d’estat a Xile amb tres criatures petites que van ocupar tot el temps i l’atenció de la seva mare. Ella, dona de lletres, amb una modèstia que la reduïa davant de tothom a escriptora de llibres per a infants, tenia sòlids coneixements de dramatúrgia i era també assagista. Els que la coneixíem pensàvem que era gairebé impossible que Maria Luz no hagués escrit més del que el que havia publicat. Quan s’extingí prematurament, als cinquanta-vuit anys, semblava que ja ho havia donat tot. 


No va ser així. Al cap d’un temps Fernando Krahn em va comentar que havien sortit carpetes de versos escrits per la seva muller. “En casa sabíamos que expandía sus sentimientos secretamente en cuadernos y ocasionalmente podíamos leer algún poema dedicado a alguno de nosotros. Respetábamos su introversión sin saber exactamente que allí se fraguaba una obra importante” Els va llegir, els va compartir amb els fills. La filla gran, Fernanda, va obrir una pàgina web on dóna una primera notícia dels poemes de la seva mare i en va començar la transcripció i tots plegats van convenir sobre la necessitat de fer una edició tal com ella mereixia il.lustrada amb els dibuixos d’ell. 


La mort sobtada de Fernando hauria pogut truncar el projecte, però només va ser una aparença de perill. Amb motiu de la 4a Festa de la Poesia a Sitges, en la que els Krahn col.laboren des des inicis, ens va oferir la gran sorpresa del primer tast dels poemes de Maria de la Luz. Els va llegir Santiago amb veu emocionada i els seus interludis de silenci s’afegien a la cadència dels versos. Al cap d’uns dies els germans Krahn Uribe van convidar-nos a celebrar el dia de l’aniversari de la Maria de la Luz amb una lectura dels seus poemes una tarda de diumenge a l’Hotel Romàntic.


Ombrívol i civilitzadament selvàtic, el jardí del Romàntic té, entre altres encants, les pedretes que anuncien la presència dels que hi transiten. Un sorollet de còdols que em remet a la infantesa, quan els jardins no eren de rajola i gespa intercalades o de ciment pintat de vermell. Les pedres menudes, rodones i xerraires entraven per les sandàlies i s’esmunyien dins de les bambes, mocasins i sabates amb cordons per més que caminéssim gairebé de puntetes. El jardí del Romàntic encara fa aquest sorollet, que ja s’ha convertit en intemporal. Amb un petit grup d’amics, artistes i poetes vam compartir un vespre dels que retroalimenten per uns quants dies seguits. 


La descoberta d’una poesia de contingut profund i d’aparença senzilla, la reflexió sobre l’escriptura poètica, la lectura individual des del sedàs de cadascú, compartint records i posant al dia el què hauria estat l’obra poètica de la Maria de la Luz si s’hagués conegut en vida seva van ser motiu d’una d’aquestes llargues vetllades estivals que comencen a l’hora que la calor s’apaivaga i es clouen a la llum de les estrelles. Els primers poemes daten dels catorze anys i va continuar fins el final dels seus dies. Sentíem una veu intimista com Emily Dickinson; la dicció influïda per la mística castellana del Segle d’Or; la profunditat existencial marcada per la sensibilitat d’una dona del segle vint. 


Els poetes convenim en el caràcter secret de l’escriptura perquè és fruit d’una determinada noció de la intimitat i sovint, sense saber-ho, escrivim versos que són premonitoris. Maria de la Luz Uribe té, ara, tot el temps a favor perquè la puguem llegir al complet.

 






Subscriure's a: Missatges (Atom)