La façana de mar és una casa blanca d’aspecte relativament cuidat. És una casa del segle XVII que a cops de segles ha esdevingut l’emblema del Sitges de l’Edat Moderna i de la prosperitat divuitesca de mariners i patrons agosarats i aventurers. Can Falç va créixer fins el primer terç de segle vint. La mort prematura del primogènit Lluís de Dalmau va segar les expectatives d’una nissaga de mariners ennoblits i la guerra civil, la postguerra i l’evolució política, econòmica i social del país van fer la resta. L’esplendor de can Falç es va apagar amb la decadència de la vida rural, d’aquell primitivisme atàvic que fa que les cases de senyors tinguin rajola de fang a les estances principals i les alfombres d’espart facin companyia al braser vora la taula camilla les tristes tardes d’hivern. La façana de can Falç és tancada amb pany i forrellat i la casa és, avui, propietat de la Diputació de Barcelona i, per tant, un edifici sotmès a l’habitual especulació cultural pròpia dels pobles infeudats.

La valoració artística de la casa i del seu bellíssim hort divuitesc va arribar al seu punt àlgid gràcies als quadres que Rusiñol hi va pintar entre 1892 i 1894. La glorieta de xiprers de l’Hort és la prefiguració dels jardins que l’artista va pintar la tardor següent a l’Alhambra i el Generalife. Avui la glorieta és una paròdia de la d’antany amb una ferramenta tan dura com l’aspecte de tot l’Hort perquè la primera cosa que hi va fer l’Ajuntament de Sitges quan la Diputació l’hi va cedir va ser carregar-se’l per complet, arrassar les plantes, els antics sistemes de rec, la vegetació i els conreus autòctons, per encimentar-lo i fer-nos creure que havíem guanyat un espai verd. Com si un tractament amatent i respectuós amb aquella mostra, única, del que restava de la vida rural sitgetana fos incompatible amb el gaudi públic. 

Passejar avui per l’Hort d’en Falç és constatar la manca de sensibilitat artística i patrimonial dels que ens governen. Ho és, a més, perquè la casa del masover que es veu des de l’entrada del corraló del carrer de les Parellades està en estat ruïnós i amb la teulada esbotzada. Una mostra més de la cura dels seus titulars amb el patrimoni històric comú. Sembla que l’Ajuntament se n’ha adonat i diu que hi posaran remei i de debò que ho esperem. Fóra ben lamentable que en ple centre de la Vila contempléssim l’implacable enderroc per descurança com succeeix des de fa cinc anys amb la masia de can Pere Mestre, a can Pei, que l’hem vist en progressiu i creixent estat de degradació i ruïna perquè diu l’Ajuntament que no el pot mantenir.

La, fins ara, darrera evidència del tractament municipal a aquest espai històric és la de la promoció de la densificació urbana atorgant llicència per edificar-hi. És a dir, omplir de ciment un tros de l’Hort que mai no havia estat edificat. És l’espai el que correspon a l’antic Flamboyant, al carrer Pau Barrabeig, declarat zona verda fins que... per no pagar la indemnització al propietari l’Ajuntament decideix requalificar l’espai per a edificar-hi planta, dos pisos i àtic. El que no s’hauria de permetre en cap cas, com és convertir una zona verda en espai edificat, l’Ajuntament ho ha permès i propiciat fent gala d’un posicionament en favor de l’especulació urbana que per això no ens fan falta les immobiliàries lleonines. A canvi de què? Doncs de res. O de no pagar una indemmnització que, d’altra banda, caldria saber qui i amb quins criteris va fixar quantitativament. Gràcies a aquesta gesta es densifica innecessàriament encara més el centre urbà i es talla tota comunicació entre la façana marítima de can Falç i el seu antic Hort, que arriba al Cap de la Vila.

Tot això discretament per part de l’Ajuntament, fins i tot atorgant permís per treballar ben de pressa en les obers d’edificació més enllà del trenta de juny, que és la data límit per fer obres al casc urbà de la Vila, i desoïnt en tot moment les al.legacions de veïns perjudicats. Incapaç d’imaginar sortides socialment més rendibles i culturalment més adients a la realitat de can Falç, l’Ajuntament de Sitges culmina així el procés de degradació paisatgística, urbanística i cultural de l’Hort d’en Falç. En són els únics responsables. 

D’en Miquel Utrillo, la Suzanne Valadon, en Paul Vernet i d’en Federigo Zandomeneghi me’n vaig acomiadar a les set de la tarda, quan l’exposició tancava les portes.  

L’entrada a Miramar per la Davallada era tan lúgubre i desnerida que despistava i el fred que hi feia era dissuassori. S’havia havia d’estar molt convençut que l’Utrillo i companyia eren a la primera planta perquè, a diferència d’altres fastos d’importació, no hi ha hagut manera de veure anunciada amb cartells i banderoles la que va ser definida com l’exposició de l’any de producció municipal. Sense indicadors visuals pels carrers de Sitges i sense programa de comunicació llevat la roda de premsa inicial semblava que l’exposició, com més clandestina, millor. Amb aquests comentaris no faig més que repetir el que la comissària s’ha sentir a dir al llarg de tot el temps que ha durat la mostra. En agraït contrast, hi han hagut les visites i comentaris dels sitgetans, de persones vingudes expressament per veure-la des de diversos indrets de l’Estat i d’Europa, el funcionament eficaç del bocaorella i del feisbuc.  

La comissària aprofita aquest espai de comiat per agrair a totes i cadascuna de les persones que han intervingut en l’exposició d’una manera o altra el seu més reconegut agraïment. 

Confesso que quan vaig entrar-hi per darrera vegada em sentia més emocionada que el dia de la inauguració. Me’n queda el catàleg, que és el que havia de quedar, i l’agredolç del treball realitzat des del compromís contret i la il.lusió de tirar-lo endavant, sovint contra els elements. I el fet que des d’ara Miquel Utrillo ha deixat de ser un nom d’acompanyament per brillar amb mèrits propis.

Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, 16 de gener del 2010

La imatge pertany a l'oli de Santiago Rusiñol, "Sans galette" (1890), que representa la bohèmia desolada encarnada en la figura d'Utrillo assegut al jardí del Moulin de la Galette, Paris.

Tot el passat cap de setmana que em vaig anar trobant una corrua de gent que anava a despedir-se del Cau Ferrat,  davant del tancament imminent per l’inici de les obres de remodelació dels edificis del Cau Ferrat, can Rocamora i Maricel de Mar.  

El Cau és el primer i el més necessitat d’una reconstrucció integral. Parets de fang, fonaments sobre la roca; obert de bat a bat a l’estiu per suportar la xafagor; una teulada amb vocació de colador, rajolam trossejat  i arrambadors que s’esberlen, finestres amb el fustam fet estelles, parets de dins i de fora amb la nafra nua de la pintura  escrostonada o ja inexistent. Fins aquí, l’embolcall. La col.lecció d’art: teles i dibuixos necessitats d’intervencions a cor obert; forja antiga, única, rosegada pel rovell; mobiliari que aguanta de pur miracle; pedra menjada per la corrossió ambiental i peces en estat d’extremaunció.  

Aquest és l’estat real de la joia de la corona. De l’epicentre del prestigi cultural de Sitges. D’aquest santuari que lluïm a les fires de promoció turística amb mentalitat de parc temàtic. Del llegat d’un artista generós a una vila que mai  no ha estat capaç de dedicar-hi un pressupost de manteniment digne del patrimoni que ha rebut.  

Em vaig pronunciar sobre el projecte en l’article Ja era hora publicat en aquest mateix setmanari i no me’n desdic ni una lletra, amb tot el respecte vers la diversitat d’opinions expressades. Però dit això cal precisar. No m’agrada el procediment amb què tot plegat s’ha portat a terme, des de les adjudicació directa del projecte  (independentment de l’arquitecte) fins al seu ús polític, al bumbum mediàtic que posa en evidència que per als polítics la cultura és instrument de propaganda. Com quedar ben palès en l’acte de la signatura entres les administracions protagonistes, que va deixar ben clar qui mana en aquest país i que estem igual que fa quaranta anys: diners de Madrid, Diputació de despotisme il.lustrat sense ni necessitat de maquillatge i equip de govern municipal encantat de la vida. ¿Autonomia, diu, i perquè, si tot funciona de meravella com sempre? Un acte de signatura en què es va convocar als assistents amb caràcter de figurants el dia abans, a menys de vint-i-quatre hores i per telèfon, i en el que el més espectacular va ser el moment culminant de la fotografia dels tres representants institucionals.   

Em vaig anar a acomiadar del Cau diumenge al migdia, acompanyada de la Frèia Berg que va fer desenes de fotografies. Vaig dir adéu a la Teresa Mirabent Planas, que és la nena de la clavellina; a la Rosa Muntaner Sardà, tan discreteta al capdamunt de l’escala del primer pis; al pati blau, a Víznar, a Pollença, al Cementiri de Montmartre i als rodolins de L’Auca del Senyor Esteve;  a la gitana i a la morfinòmana; a La música, La poesia i La pintura, tan ben posades sobre els finestrals de vidres decolors; a la bandera del Cau i als canelobres de Serrateix; al piano que van tocar en Morera i en Falla; a les còpies que va fer Rusiñol a Itàlia de l’Orcagna i Botticelli; a la Maternitat d’en Manolo i a les dones d’en Casas i d’en Picasso; als gerros del Puig des Molins, que són com de joguina; a en Mani i en Ferran; als cascos del boche i del poilu que ja tenen pàtina, i els vaig dir a tots que no és un adéu per sempre i que d’aquí a tres anys ens tornarem a veure. Sense que tots ells pateixin les inclemències del clima ni del salobre o que la teulada surti volant amb aquests cops de vent que de tant en tant s’enduu teules i xemeneies de Maricel. Que quan es torni a obrir la porta allà em tindran per celebrar-ho i per agrair a en Rusiñol una vegada més la seva generositat a la que Sitges no ha sabut correspondre, i la mostra n’és, precisament, la causa del tancament del Cau Ferrat.