La celebració del Centenari de Chopin és una de les fites de l’estiu cultural de l’Europa de 2010. La tradició musical estiuenca dels països europeus, del centre i el nord especialment, ve de lluny i ha constituït una de les primeres bases del que aquest entén com a turisme cultural. Hi ha variants, però, per aquesta geografia on l’educació i la tradició musical van més enllà de l’oferta als turistes i als viatgers de peregrinatges melòmans. 

Diumenge, migdia assolellat i tranquil. El concert és gratuït i se celebra al  bell mig del parc, un dels indrets més freqüentats pels habitants de la ciutat que hi cerquen quietud, verd i aigua. Hi passegen llargament, hi passen matins i tardes amb criatures, amb familiars, amb gent que s’hi encamina amb companyia de costums o de circumstàncies. El lloc triat és l’espai emblemàtic on es va emplaçar el Monument a Chopin que la ciutat li havia dedicat el 1908 però que no va ser inaugurat fins el 1926. Wacklaw Szymanowski va realitzar l’obra imbuït de l’esperit romàntic de Chopin fidelment transcrit llenguatge simbolista. 

 
El pianista avança vers l’escenari instal.lat al peu del monument enfront d’un llac vorejat de gespa i flors. El públic s'escampa arreu. Llevat de grups dispersos de japonesos, la majoria són gent del país: homes secs i de cap blanc; pells clares; ulls blaus, grisos i de color de mel que corresponen a  estudiants de música, antics concertistes, jubilats, dones grans de mirada indefinida, joves, parelles amb criatures de mides diverses que ni es mouen perquè saben que en aquests moments el parc no és lloc per córrer. S’asseuen als bancs de fusta, a les vores dels parterres, als graons de totxana que salven desnivells i de mica en mica van ocupant primer els extrems i després la totalitat de la gespa. El concert és gratuït i multitudinari; el silenci, sepulcral i el comportament del públic és d’un civisme tan habitual i arrelat  que no necessita ni banderoles de propaganda ni anuncis a la televisió.

 
Llevat dels japonesos i uns pocs més no tinc la sensació que hi hagi massa turistes. Tothom escolta amb devoció expectant com el pianista fa davallar la cascada de notes enyoradisses, neguitoses, tan apassionades com el sentiment que ha portat aquests centenars de polonesos aquest diumenge al parc per escoltar el concert dedicat Chopin. Els nocturns, preludis, scherzos, balades i poloneses acompleixen un programa interpretat i escoltat amb emoció continguda. Res no destorba l’audició, ni l’assolellada, que sembla respectar, fins i tot ella, l’estona del concert, ni el fresseig dels arbres verds i altíssims, el “ventalle de los cedros” d’una frescor suau. El concert es clou amb una vibrant polonesa, d’aquelles obres amb què Frederic Chopin es va ben guanyar la categoria de gran romàntic i de pare de la música nacional del seu país. 


 El concert de diumenge al migdia al Parc Lazienki, a Varsòvia, ressona amb una amplitud i  plenitud úniques, molt més que en la millor sala de concerts de la ciutat, i és que l’expressió de molts dels assistents  - una expressió que no té res d’adotzenada ni de l’endulcorament de les emocions fàcils – diu més que no s’hi llegeix. Penso en tot el que porto vist en aquesta ciutat on la memòria històrica és objecte de pràctica quotidiana i de presència permanent per poder avançar perquè Varsòvia no es pot negar ella mateixa en tot el que ha estat: invasions, destruccions, deportacions, ocupacions, sublevacions, reconstruccions... Ni el parc  ni les seves immediacions no n’han estat exonerats. Ha acomplert amb dignitat i amb ganes l’exigències de la història i de la memòria, sobretot en l’obligació moral de no deixar-se negligir. Potser per això, mentre escoltava Chopin no podia oblidar la ratlla que marca el perímetre del guetto, les fotografies, les plaques commemoratives, els monuments, les dades, ni podia evitar pensar on eren i en quines condicions molts dels que ara m’envoltaven al concert fa quinze, vint, quaranta, seixanta anys. Recórrer Europa és, sovint, enfrontar-se a aquestes reflexions. 
 

En acabar baixo parc endins cap al Palau de les Aigües. M’aturo al davant de la barana d’un dels dos canals que envolten l’edifici. El pont i la vegetació s’emmirallen en l’aigua lenta que hi transcorre; recordo un vers de Joan Vinyoli,  “les aigües reverberen”...  La bellesa existeix, tanmateix. En la música, en la intemporalitat d’uns paisatges, en l’art que desafia les maltempsades i, que de vegades, les guanya. 

"Amb cap altre mòbil que el patriotisme,l’anhel de progrés econòmic, social i humà del nostre poble i la defensa de l’autoestima i la dignitat de tots nosaltres. I tot això en el marc definit per les Institucions i la societat civil de Catalunya" (Manifest dels Quatre Presidents, 8.VII.2010)





Finalment ha guanyat el lema i hi serà per partida doble. Hi haurà manifestació unitària amb societat civil i institucions polítiques. Hi haurà un format de capçalera que aplega voluntats i mostra que per una causa com la dels drets de Catalunya i dels catalans no s’hi val el sectarisme partidista. Ha estat una solució salomònica i integradora, adoptada per majoria i no per unanimitat però amb voluntat democràtica i tenint en compte per damunt de tot que l’important és que la manifestació se celebri amb la màxima participació, perquè aquest és l’objectiu.

Val la pena fer memòria recent del desenvolupament d’aquest procés, que ve de lluny i que s’origina amb la disconformitat amb una sentència previsible, atesa la intencionalitat del PP, que va portar l’Estatut al TC quan l’havia votat la ciutadania de Catalunya i les Corts generals perquè el declarés inconstitucional, en un clar rebuig a la possibilitat de l’avenç de l’autogovern. Atès, també, el cúmul de despropòsits, incidènies, filtracions i declaracions que han posat en evidència la incapacitat institucional i jurídica d’un Tribunal Constitucional mediatitzat pels dos partits estatals que el fan jugar a pler de la conveniència partidista-

Quan surt la desafortunada sentència i Òmnium Cultural i les entitats convocants a la manifestació que es prepara com a resposta des de fa temps convoquen amb el lema SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM, el Psc-Psoe s’hi sent incòmode i s’embolcalla amb la senyera com a excusa. La polèmica per la capçalera no l’han creada els partits sinó un del sol que al llarg del temps que ha durat la deliberació no ha sabut estar a l’alçada del que les circumstàncies demanaven a Catalunya i a Madrid. Òmnium no cedeix a les pressions ni a la intoxicació mediàtica incessant i, finalment, les entitats convocants acorden una solució capaç d’aplegar tothom sense renunciar al lema que encapçala la manifestació.

Les sensibilitats que hi faran cap són tan diverses com divers és el país però el denominador comú passa pel rebuig a una sentència que ni s’acata ni s’accepta, pel ple exercici dels drets de la nació catalana i per la defensa, la dignitat i l’autoestima de Catalunya. No s’hi valen autoexclusions ni en nom del purisme ideològic ni de descontentaments estratègics perquè el país està pel damunt del primfilament i del sectarisme.

És per això que m’ha agradat el manifest dels quatre presidents – Jordi Pujol, Pasqual Maragall, Heribert Barrera i Joan Rigol - que des de les respectives experiències i vivències al front del Govern i del Parlament han fet una crida àmplia i generosa a la població catalana amb un llenguatge tan positiu com convicte:

“Catalunya té molts actius. Té creativitat cultural i econòmica. Té iniciativa social, té – com deia en Vicens Vives – voluntat de ser. Té capacitat de conviure, i d’integrar, i fins i tot d’elaborar missatges que van més enllà de la nostra geografia i de la nostra demografia. Té futur. Però tot això reclama que el nostre poble no es rendeixi ni perdi la fe, ni tampoc l’orgull. I és això – la fe, l’orgull, l’autoestima, el sentit de la dignitat - el que ens ha de fer anar massivament, cívicament, i amb determinació, a la manifestació del 10 de juliol”.

Doncs anirem a la manifestació per això. I perquè som una nació, nosaltres decidim.

S’imposa la realitat al costat de l’altra realitat. Tenim ja una sentència contra l’Estatut de Catalunya, previsiblement negativa però no per això menys indignant.

 Aquesta és una sentència que ni s’acata ni s’accepta. No s’acata perquè un Tribunal Constitucional que té més de l’antic “Tribunal de Orden Público” de l’època franquista que d’instància per defensar els drets que emanen de la constitució de l’Estat espanyol,  no té potestat per sobre del que ha votat un Parlament, ha refrendat el país i ha passat l’aprovació (amb la corresponent retallada) de les Corts espanyoles).

No s’accepta perquè, a més de constituir una regressió sense precedents vers l’Estat unitari i jacobí atàvic, és un atac frontal i directe a la voluntat d’avançar i progressar en l’autogovern de Catalunya en àmbits tant importants com la justícia, la defensa dels drets de la ciutadania i la Sindicatura de Greuges i en la normalització, defensa i ús social de la llengua pròpia de Catalunya.

El recurs va arribar al TC de la mà del PP, obertament contrari al desenvolupament del pacte constitucional i estatutari respecte el desenvolupament de Catalunya com a una de les nacions que integren l’Estat espanyol. Les declaracions de la presidenta del PP català sobre la sentència van ser tan prepotents com indignants. Per al PSOE, per boca de la vicepresidenta del govern de l’Estat, el que era més important era que el PP havia (presumiblement...) perdut el recurs, però pel que fa als efectes vers Catalunya, cap consideració: no els interessa. Aquest és l’autèntic tarannà, sense carutes, del PSOE, reblat posteriorment per les declaracions d’autocomplaença del cap del govern fent referència a la fi del desplegament autonòmic. La voluntat de tots dos partits, per si en dubtàvem, és el retorn al jacobinisme pur decorat amb tocs regionalistes. Aquella gran frase de “Apoyaré el estatuto ...” ha quedat, finalment, en el que era: la gran mentira. Fets, no paraules...

D’entre les reaccions que s’han produït em quedo amb la de l’Institut d’Estudis Catalans que, entre altres coses, manifesta:

“L’Institut d’Estudis Catalans, acadèmia nacional de les ciències i les humanitats, entén que és políticament insòlit i inadmissible que el Tribunal Constitucional s’atorgui el dret de decidir sobre la constitucionalitat de l’Estatut d’autonomia de Catalunya
menyspreant la decisió del poble de Catalunya, el qual, en plebiscitar l’Estatut, li va
conferir un caràcter constituent per al territori de Catalunya.


Altrament, l’Institut d’Estudis Catalans considera que la Sentència del Tribunal
Constitucional sobre l’Estatut, pel que fa al concepte de nació, el tractament i l’abast
de l’oficialitat de la llengua catalana, del dret civil de Catalunya i dels drets històrics i
lingüístics del poble de Catalunya, entre altres qüestions, vulnera greument la voluntat
popular expressada en referèndum. Aquesta resolució posa de manifest un retrocés
democràtic que es pot traduir en conseqüències inacceptables per al desenvolupament de la vida política, econòmica, social i cultural de Catalunya.


Catalunya, com a poble mil·lenari, s’ha reconegut com una nació i, per tant, és
subjecte de drets col·lectius establerts internacionalment (Carta de les Nacions Unides
i pactes internacionals dels drets civils, polítics, econòmics, socials i culturals de les
Nacions Unides) i té el dret inalienable, previ a la Constitució espanyola, de configurar
l’àmbit jurídic de la seva llengua i la seva cultura, la seva economia o la seva societat.”

I ara què? Doncs tornem-hi i endavant. Amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural convoca la manifestació cívica del proper 10 de juliol a la tarda, a Barcelona, a la que tothom hi és convidat. És la manifestació del posicionament més unitari possible de la ciutadania de Catalunya en demanda de respecte a la voluntat del poble català i en defensa del dret a decidi. A vuit dies vista ja compta amb milers d’adhesions col.lectives i particulars i se n’hi poden afegir moltes més des del seu lloc web.


I això que avui tocava parlar de poesia perquè la celebració de la 4ª Festa de la Poesia a Sitges arrenca amb un programa exquisit i amb marxa, ganes i qualitat. Un bon amic em va preguntar si podria parlar de poesia amb el panorama nacional que ens toca capejar. Li vaig dir que sí pensant, precisament, en les paraules del poeta Salvador Espriu: “ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”.

Benvolgut doctor Robert,

M’hi he pensat força abans d’escriure-li aquesta carta tal dia com avui, a les envistes de l’Onze de Setembre. Des de fa uns anys, a Sitges hem consolidat el costum de dedicar-li l’ofrena floral de la Diada pel que vosté significa com a símbol de la Vila i del país: un sitgetà amb arrels a Campdàsens nascut a Mèxic pels avatars de la vida familiar, un gran patriota catalanista cívic i pacífic, enèrgic i convençut.

Només pel moviment del “tancament de caixes”
( “D’empleats i dropos
no en mantindrem més
que han tancat les caixes
tots els botiguers”)
i per la manera amb què va defensar el que significava n’hi havia per fer-li un monument, perquè va preferir la dimissió amb dignitat en lloc de propiciar l’embarg injust contra qui més contribuïa a les arques estatals. No cal dir que les comparacions amb els temes d’actualitat són més que odioses.

Sempre m’ha agradat el seu perfil de gran professional de la medicina amb unes arrelades conviccions cíviques que el van conduir a la política. Regeneracionista convençut, es va decantar obertament pel catalanisme en un temps en què el panorama polític l’ocupaven els dos partits espanyols, el conservador i el liberal, i s’anaven repartint còmodament l’alternança de govern. La irrupció del catalanisme els va incòmoda, com encara els ho és avui, tot i que amb el temps han anat canviant de noms. El rebuig que el catalanisme els causava prou que ho va experimentar vostè a les sessions del Congrés dels Diputats. En aquells moments el catalanisme era novetat a les Corts – “estamos aquí y vendran más”, va profetitzar Domènech i Muntaner… - i enguany, més d’un segle després, ja no és novetat però els problemes d’encaix de Catalunya amb l’Estat són encara més difícils i complexos. Quan La Veu de Catalunya de l’abril de 1902 el va acomiadar ho va fer amb la definició que feia justícia a la seva trajectòria, la del “gran sembrador de la idea catalanista”.

És per això que celebrem l’Onze de Setembre dedicant-li l’ofrena floral. A més, a Sitges, gràcies a l’alcalde Cartró, el monument erigit per subscripció popular va “Aguantar ferm” els intents de destrucció i de fer-lo desaparèixer de la memòria col.lectiva. Ens hauria quedat, això sí, el Saló de Sessions –una joia modernista, vitralls inclosos – que ens va regalar juntament amb els discursos del dia de la seva inauguració l’endemà de la Festa Major del 1900. Són un compendi de política municipal catalanista en el que, amb una sensibilitat personal i artística exquisides i defugint tot romanticisme, va reivindicar per als municipis autonomia, recursos propis i capacitat d’acció dins del context de la nació pròpia: “Municipis poderosos per sa riquesa, per sa cultura i per son treball donen origen a una nació també poderosa; però tots aquests organismes, fins els més senzills i humils, porten encarnada, a més, una cosa que els fa més grans: la idea de la pàtria o, més ben dit, la mateixa pàtria”…

Des d’aquest setial privilegiat, doctor Robert, ha contemplat l’evolució del segle i la vida col.lectiva dels sitgetans, que han estat de tots colors. I ha vist com tot ha canviat molt i nosaltres també hem canviat molt. Ha canviat la fesomia de la Vila, del terme i la del país, amb els guanys col.lectius i problemes que continuen essent endèmics. Aquest és un Onze de Setembre difícil perquè més enllà del terrabastall d’una crisi que varia no pocs paràmetres del medi econòmic i financer, tenim el futur del país entrebancat per un Estat que no compleix els pactes ni respecta l’autonomia i ens escatima tot el que pot i més; per uns governants erràtics i ineficaços; per una classe política que ha portat l’Estatut que hem votat als tribunals i en fa munició dialèctica, i perquè la crisi més gran és la dels valors, com els de la política i la seva aplicació pràctica en la vida col.lectiva i quotidiana. És un compàs d’espera, doctor Robert.

Mentrestant, el que ens queda és l’aguantar ferm. Jo encara no sé si el ram que li haig de portar serà de clavells o de flors de la temporada, però el que sí que li asseguro és que ho faré de molt bon grat. I que sigui per molts anys…

“Atès que la vida m’ha fet animal literari…” Rellegeixo aquesta confessió d’Isidor Cònsul al seu Tractat de geografia dies després del comiat en el que familiars i amics el vam acompanyar en el seu darrer destí. En sortir ens donaven una rosa, vermella. La tinc damunt la taula, encara, i quan s’esfulli guardaré els pètals dins de les pàgines del Tractat de geografia.

Aquest va ser el seu tercer llibre de creació, publicat en forma de dietari com els dos anteriors, Cinc estacions (1998) i En nom del pare (2004). I en guardaré alguns per al llibre de contes que ha de sortir aviat, Ànima de bolero, que fa esperar el bo i millor d’una voluntat expressiva i narrativa viscuda i sentida a consciència.

Entre les hores lliurades a l’activisme literari viscut i practicat com a professor, crític i editor successivament i com l’home d’acció intervencionista en la societat civil literària i cultural, fos com a secretari general del Centre Català del PEN Club de Catalunya o com a membre del consell de redacció de Serra d’Or, Isidor Cònsul havia covat una passió narrativa que donava a conèixer amb comptagotes però que no deixava dubtes de la seva vocació. Malalt de càncer i batallant fins els darrers moments havia enllestit els contes, havia emprès una biografia de Jacint Verdaguer i mantenia la il.lusió dels seus projectes literaris que havien anat agafant força a mesura que la malaltia l’havia apartat de l’activitat editorial. Es reconeixia, i li agradava dir-ho, com l’animal literari en què la vida l’havia convertit i vivia la seva condició a pler.

L’Isidor Cònsul va ser un home profundament vinculat al país i a la seva més elemental representació física, que és la terra. Ell que, en rebre la notícia de la mort de la Maria Mercè Marçal, nascuda com ell a les terres de Ponent, es va arribar fins els conreus de fruita que s’estenen entre Seana i Ivars on, diu, va “respirar una estona el seu aire i vaig donar el condol a la terra." Només un home com l'Isidor, amb un tan profund sentit de pertinença a la terra en el més atàvic sentit, podria obrar d'aquesta manera.

Tractat de geografia és la seva topografia personal convertit en literatura. La Plana d’Urgell, Cervera i la Segarra, Espés, els pics i les muntanyes que va freqüentar practicant l’excursionisme i els viatges cosmopolites per mor de la literatura, de les reunions del PEN Club i de l'Editorial Proa i de les trobades d’editors i traductors propiciades per la Institució de les Lletres Catalanes, l’Institut Ramon Llull o per l’Instituto Cervantes, són els escenaris per on desfila una vida lligada a les lletres. Impressionen l’evocació de la infantesa i la joventut, dels ancestres familiars, de la vida rural a les comarques de Ponent de no fa pas tantes dècades; l’aiguabarreig d’històries no sempre protagonitzada per personatges de primera fila; els records de l’adolescència de postguerra; la presència convocada de Frida Khalo a Mèxic, Jehuda Amikhai a Jerusalem, de Jorge Manrique a Garcimuñoz, de Puixkin a Moscú, de Petrarca a Arezzo i Ovidi a la vil.la dels seus amors a la vora del Tíber...Isidor Cònsul era molt més ric, encara, en geografies i ens les hauria descrites i primfilades si hagués marxat tant d’hora i tan de pressa.

Dels anys del PEN Club, on tots dos formàvem part de la Junta, ell de secretari i jo de vocal, em resten els dinars setmanals a l’antic restaurant de l’Ateneu Barcelonès en companyia de Jordi Sarsanedas, que era el President, i de Joan Rendé, Agustí Pons i Maria Mercè Marçal, entre altres, amb discussions i acords, amb complicitats acomplertes, amb discrepàncies més de forma que de fons. Després hem compartit taula al consell de redacció de Serra d’Or durant més d’una dècada per on ha desfilat la literatura contemporània més recent i els esdeveniments literaris més remarcables fins el passat mes de juny, en què em comentava l’esperança d’esdevenir malalt crònic i, així, qui dia passa any empeny, anar esquivant la gravetat i els paranys de la malura.

“Al final va perdre, però la tenacitat de la seva lluita va ser una altra mostra de la rebel.lia que l’habitava, de la tossuderia del dret a no rendir-se i de la força del resistent tranquil que s’arma amb la certesa de les pròpies conviccions.” Ho va escriure per a Maria Mercè Marçal, i, sense saber-ho, va traçar el seu millor autoretrat dels darrers dies.