16 d’oct. 2010

LA CIUTAT IDEAL I LLUNYANA DE MÀRIUS TORRES


Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,

batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

El poema va ser escrit el 5 de març de 1939. Adreçat amb cita de Baudelaire “Aux captifs, aux vaincus, à bien d’autres encor...” , és una professió de fe en els ideals democràtics i republicans d’una Catalunya vençuda i inerme però vivent, i un clam que exhorta a veure-hi més enllà de la destrucció del “braç potent de les fúries” que, al llarg de la història del país, no han renunciat a la seva comesa.

Màrius Torres pren la imatge de la ciutat considerada com a gresol de civilització i cultura en el sentit més ampli i noble del terme i l’eleva a la condició, no dita explícitament però sí latent, de país en el moment més amarg de la derrota. La Catalunya-ciutat del Noucentisme, amplificada els anys de la República en un territori autogovernat des del sentit d’Estat necessari per a l’esdevenir de la nació catalana retorna a l’espai simbòlic de “ciutat d’ideals” per a la qual Màrius Torres i els seus i els seus coetanis d’arreu de Catalunya, han treballat i han lluitat. La confusió del moment de “crits estranys” s’oposa a la necessitat de la veu pura i d’una anhelada llibertat que ha de permetre la nova construcció – “arquitectura”... - dels ideals.

El poema és una mostra de poesia moral i ètica, més que d’èpica patriòtica. Apel.lant a la realitat de la ciutat destruïda els versos retornen a la utopia de la ciutat ideal fonamentada en l’esperança i en el necessari esperit de resistència. Ciutat en tant que espai comú d’ideals irrenunciables; llunyan pel pes de la sinistra realitat, però no impossible. Des del moment en què va veure la llum La Ciutat llunyana esdevé una de les imatges de la represa des de la fosca de la clandestinitat i dels exilis, l’exterior i l’interior; no en va el poeta va viure en carn pròpia la doble circumstància. La ciutat llunyana esdevé, doncs, la metàfora de tot un país.

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)
|  
Etiquetes de comentaris: , ,

2 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada
Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)