13 de gen. 2011
Torna el poeta i s'instal.la en una exposició de visita obligada al Centre d'Arts Santa Mònica, ideada amb la intenció de “formular una posada en zero” de la seva obra. Salvat-Papasseit, poetavantguardistacatalà no es presenta ni assèptic ni en solitari. Res del que va fer i del que hi fa referència no deixa indiferent. L'exposició constitueix un esforç d'interactivitat atractiva i gratificant des de les primeres passes que transcorre pels tres àmbits vitals i creatius de poeta i agitador: l'Ateneu (1911-1916), la Galeria – les Galeries Laietanes de Santiago Segura – (1917-1920) i el sanatori (1921-1924). El catàleg, que és una peça de disseny impecable, conté un conjunt d'estudis (de Ferran Aisa, Teresa Abelló, Joaquim Sala-Sanahuja, Joan Ramon Resina, Jaume Vidal Oliveras, Pilar Garcia-Sedas, Albert Mercadé, Mercè Ibarz, Enric Casassas, Martí Peran...) que situen el poeta als seus escenaris, rastregen la seva ideologia, voregen el seu espai líric i el projecten en el context internacional del moment en relació amb el Futurisme.
La mostra, comissariada per Maia Creus i Pilar Bonet, es complementa amb quatre projectes artístics de Francesc Abad, Isabel Banal-Jordi Canudas, Domènec i Eloi Puig Mestres perfectament imbricats en l'univers Salvat i que posen de manifest fins a quin punt arriba l'arrencada del suggeriment i de la compenetració. Palesen, també, que el llenguatge artístic contemporani i la seva inherent tendència a la conceptualització i a la transversalitat no són aliens a la seducció lírica.
L'eclosió del poeta Salvat-Papasseit data dels anys seixanta, quan es revela al públic per mitjà d'una edició de la seva Poesia il.lustrada per Guinovart (1962); és inclòs àmpliament al cànon de la poesia del realisme social en l'antologia de la Poesia Catalana del segle XX de Joaquim Molas i J. M. Castellet (1964) i es converteix en poeta popular.Tot i que la seva recepció acadèmica no ha estat la que li pertocava, Salvat ha estat des de llavors poeta de culte, d'amor i de revolta. A partir dels anys vuitanta les edicions i les antologies s'han anat succeïnt i, tot i haver estat lectura obligatòria en diverses ocasions, es manté al rànquing dels poetes que continuen essent fons editorial afortunadament sense desclassificar.
Salvat va ser el poeta d'amor i de revolta entronitzat pels joves universitaris dels anys setanta que el van publicar en una edició clandestina (1977) que circulava pel pati de lletres de la Universitat de Barcelona. Un cop aconseguida la vaig col.locar a la lleixa on tenia els meus llibres, al costat del tresor que me l'havia descobert a sisè de batxillerat, l'edició de 1962, el primer llibre que vaig voler tenir, vaig aconseguir i que de debò vaig considerar meu. Salvat és l'origen de la meva biblioteca literària i, també, l'inici remot de la meva poesia perquè era – és – impossible de substreure's a l'atractiu i al suggeriment dels versos, dels cal.ligrames, de la tipografia, de la plenitud amb què expressa l'amor en totes les seves gradacions, de l'agosarament de la seva humanitat profunda compromesa i lliure.
Potser per això ha estat i és un poeta popular i potser per això, des del moment en què la seva obra ha anat esdevenint accessible en paper imprès i en les cançons i recitacions d'Ovidi Montllor i de Lluís Llach, entre altres, s'ha fet encara més proper a un públic sempre disposat a rebre'l incondicionalment, generació rere generació. Qui l'ha elevat al cànon de la literatura contemporània han estat els lectors i els entusiastes que s'hi han dedicat.
Joan Salvat-Papasseit va fer estada al Sitges noucentista de 1918. Casat de feia poc, hi va regentar la botiga que l'antiquari i galerista Santiago Segura va obrir al número 8 del carrer de Sant Pau; una casa noucentista amb esgrafiats a la façana dissenyats per Miquel Utrillo. Amic d'artistes i poetes que havia conegut a les Galeries Laietanes, Salvat va estrènyer relacions d'afecte i amistat amb Joaquim Sunyer, Pere Jou, Trinitat Catasús i Josep Carbonell i Gener; va incorporar el paisatge de Sitges a la seva obra poètica - “Dóna'm la mà, que anirem per la riba...” -, va redactar-hi un dels números de Un enemic del poble sufragat pels noucentistes sitgetans; va escriure-hi el manifest Sóc jo qui parlo als joves i va publicar alguns poemes a la revista Terramar. Fins que una nit va patir un atac d'hemoptisi que va significar la fi del somni d'una vida vora la mar i l'inici del calvari que el va portar a l'agonia final als trenta anys.
El retorn de Salvat-Papasseit reclama la visita al Centre d'Arts Santa Mònica (Barcelona) i la presència contant de la seva poesia.
Vaig escriure un article a l'estada de Salvat-Papasseit a Sitges amb motiu del centenari del seu naixement, “Sitges 1918. El quart paisatge de Joan Salvat-Papasseit”. Serra d'Or, núm. 419 (novembre 1994).
.jpeg)
