30 d’ag. 2010
I
“... la llum, tan freda i tan alta”
El tram final de l’agonia del poeta la va marcar la seva entrada en la fosca, privat, ja, de la llum. Va ser el pas immediatament anterior al camí que havia invocat en el poema 48, escrit a finals de 1938 on feia conviure la vida i la mort, una successió assumida i acceptada.
L’ànima dels que moren somriu i el poeta se serveix d’aquesta contemplació per a interrogar-se sobre el més enllà: si és mancança o és plenitud. Pocs mesos abans d’aquest poema la mort havia estat interrogada, fins i tot increpada pel jove a qui feien tremolar més els ulls fits de l’Amarga que totes les incerteses.Feia dos anys que havia invocat el “dolç àngel de la mort”, quan a l’altre riba hi entreveia no pas l’obscuritat de la fosca, sinó “la tenebra clara”.
No obstant el “futur sembrat de sal” que des de 1936 Màrius Torres sabia que era el que l’esperava, el diàleg amb la mort l’havia iniciat des dels seus primers versos de poeta, quan res no feia preveure l’estada de set anys al Puig d’Olena per no sortir, ja, més d’aquests paratges.
Així, el 1933, al cementiri de Pisa, al davant de la vastitud silenciosa d’aquell “camposanto” que havia atret tants artistes com la mateixa catedral amb les escultures dels Pisano, el poeta demanava a la terra i a les violetes que la cobrien si els morts que les nodrien es trobaven gaire lluny de la seva esperança. S’interrogava sobre la plenitud del destí del seu esperit.
Al cap de tres anys escassos, Màrius Torres, metge i poeta, intuïa amb claredat diàfana el destí del seu cos, i continuava interrogant-se pel del seu esperit. Els dubtes eren els mateixos, però la sensibilitat i la disponibilitat del seu ésser i l’entorn de la seva circumstància personal l’havien abocat a un esdevenir ben diferent del que albirava els dies del viatge a Itàlia i a França de 1933. Deixava de ser el metge que feia versos i havia esdevingut el poeta líric que l’habitava.
Aquest va ser el guany dels darrers anys de la seva vida, ben allunyats del que els seus anys d’estudiant el feien imaginar. Però n’estava més que convençut i més que orgullós. Quan es proclamava “poeta líric” davant de Carles Riba, ho va fer des de la convicció, confessada, que la poesia constituïa per a ell “un mitjà expressiu de la personalitat. Allò que fem és allò que ens revela”, concloïa. I Màrius Torres va ser poeta amb la convicció que així defensava la seva identitat: la poesia va ser, alhora, creativitat i salvació.
II
La malaltia, el dolor, la soledat i la mort van alimentar el jo poètic de Màrius Torres, com vint anys abans havien alimentat el de Joaquim Folguera. Entre l’un i l’altre existeix una interrelació temàtica ocasionada per les mútues circumstàncies vitals i projectada en la producció poètica d'ambdós des del respectiu jo líric. El condicionant de l’isolament per causa de la malaltia –en Folguera l’isolament va ser més espiritual que físic; en Torres va ser en sentit contrari- va obrar com a detonant i gresol de la respectiva evolució literària. En Màrius Torres l’aïllament el va portar a viure la creació poètica com la pròpia realització personal i, en definitiva, com la salvació de la pròpia identitat.
En tots dos poetes la vivència de la malaltia –sigui viscuda com a situació de present o com a estat de trànsit- presuposa la via per a l’acarament amb la mort. El dolor, en Folguera, és físic i espiritual; Torres l’expressa per mitjà de la tristesa i la melangia, o fins i tot a través d’una ironia lleu. La soledat, en Folguera, evoluciona des del lament a l’elegia; en Màrius Torres expressa la metàfora d’una realitat còsmica inherent als éssers i, fins i tot, a la natura, tal com insisteix en el poema “Última rosa” (poema 27, 3.X.1938). La mort, per a Joaquim Folguera, és, fins i tot, voluptuosa; en Màrius Torrres és, alhora, el trànsit a la immortalitat i la condició inherent a la vida.
La malaltia, el dolor, la soledat i la mort constitueixen els indicatius temàtics de la modernitat existencial expressada per la lírica de tots dos poetes. L’obra de cadascun, a la seva manera, ha contribuït a la superació del simbolisme i del postsimbolisme, així com a la construcció de la modernitat lírica en la poesia catalana.
III
Tots dos poetes se serveixen de la rosa, imatge i metàfora arrelada en la tradició poètica simbolista, per a expressar els interrogants existencials, el desig de puresa, l’essència de l’absolut.
Ho diu un dels darrers epigrames de Joaquim Folguera:
“Una rosa dono al vent
sóc jo mateix que s’esbulla.
Cada sentit és la fulla
de rosa dispersa al vent.”
Màrius Torres sembla respondre-li amb un altre epigrama (poema 44, març-octubre 1938):
“Com si em diguessis
mentre t’esfulla l’aire:
Morir és tan fàcil!
I tot en mi et contesta:
Tan fàcil, a una rosa”
Però no sempre una rosa té una vida i una mort tan fàcil, com també succei en la vida del poeta. Retornant al poema “Última rosa”, Màrius Torres hi manifestava el sofriment, el dolor que comporta l’obstinació vers la mateixa vida:
“Per què la teva heroica voluntat de florir
si tot el món és fred i hostil com el jardí?"
La “Última rosa” era una rosa tardana, nascuda de l’atzar, sense futur:
“... camina a poc a poc,
sobretot per camins que no duen enlloc”,
talment com se succeïen els dies del poeta, al Puig d’Olena o al Mas Blanc. L’última rosa, ens diu, s’obria, “desesperadament”,
“Obrint sota la pluja la seva carn morada,
secreta, en el jardí deshabitat i clos,
tan nua, en l’olorosa misèria del seu cos.”
Sovint m’ha agradat llegir aquest poema com un testament de Màrius Torres. Ha estat per mitjà d’aquella última rosa que vaig adreçar el meu personal homenatge al poeta, intentant seguir-ne algun dels rastres: el de la soledat, en tant que espai de retrobament; el del destí de l’esperit, i el del consol i la salvació que la poesia atorga.
Vaig llegir aquest text a l'Homenatge a Màrius Torres que es va celebrar al llarg de la ruta literària pel Mas Blanc, el sanatori del Puig d'Olena i el cementiri de Sant Quirze Safaja, organitzada i conduïda per Jordi Mir el 4 de gener de 2003, amb motiu del 60è aniversari de la mort del poeta. El text es clou amb el meu poema "L'última rosa". Existeix també el dietari d'aquella jornada.
Les fotografies, de Frèia Berg, van ser preses al llarg d'aquell dia pels paratges visitats.
