2 d’oct. 2010
Traduttore, tradittore, diu la dita italiana. Des de que el món és món i des de que la torre de Babel va propiciar la diversitat lingüística, la figura del traductor ha estat associada al do d’interpretar el llenguatge dels altres. Des de l’oralitat fins a la paraula escrita qui s’ha ocupat de fer que les persones s’entenguessin fos quina fos l’escala i la magnitud del tracte ha viscut en la dualitat de dues, o més, visions de la vida i l’univers. Les llengües són això, visions i interpretacions de la realitat. Qui tradueix la interpreta per tal que l’altre l’entengui i l’un es faci comprendre.
El traduttore, tradittore posa l’èmfasi en un matís important: qui domina el llenguatge és qui té les claus del desllorigador. Quan un gran tant per cent de les relacions depenien de qui interpretava el que es volia dir, sobretot en èpoques de predomini de l’oralitat enfront del llenguatge escrit – i encara així... – les coses es podien decantar perdent el punt de neutralitat que garanteix el prestigi del personatge. Potser per això la frase va fer fortuna...
Escric sobre la traducció perquè aquesta setmana ha estat el dia de sant Jeroni, patró dels traductors. En una època de tensions entre els que defensem la laïcitat del sector públic enfront dels que propicien que el dictat de les religions envaeixi tots els àmbits de la vida fa de mal dir l’apel.lació al santoral cristià. Però sant Jeroni s’ha ben guanyat l’advocació perquè la va emprendre amb un dels llibres per excel.lècia de la civilització occidental com és la Bíblia, posant-la a l’abast de la cristiandat, que vol dir una gran part del món conegut del seu temps, quan la va traduir de l’hebreu al llatí, en la versió coneguda com la Vulgata.
Els escriptors i traductors celebrem el Dia Internacional de la Traducció amb presentacions i lectures. La flor d’un dia no fa estiu però en aquest país practiquem, i molt, el que Umberto Eco defineix com “la llengua d’Europa”, és a dir, la traducció. Per ofici o per esport, la traducció és més que un mer buscar significats de paraules perquè es tracta de fer entendre una visió del món determinada en paraules pròpies. Un traductor em deia fa temps que l’important no és tant conèixer a fons la llengua de la que es tradueix, que sí que ho és, d’important, com saber tots els recursos de la llengua pròpia. Val també per als poetes, que ho tenen encara més difícil perquè la poesia és la absoluta condensació dels conceptes i de les paraules. La poeta Montserrat Abelló, que és també una excel.lent traductora – li devem una de les millors antologies de poesia femenina anglosaxona, Cares a la finestra (1993) – recomana que s’intenti guardar la màxima fidelitat al text en tota la seva complexitat lèxica i significativa.
D’ella he après a traduir poesia, més com a exercici de retroalimentació del que m’agrada que com a una disciplina estricta. Pensant en el dia dedicat a la llengua d’Europa, aquest equinocci de tardor, des de la Magna Grècia llegia, i traduïa, Umberto Saba, el ciutadà de Trieste que va escriure un breu i intens compendi poètic sobre la Mediterrània i la seva gent:
Vaig estimar la veritat oculta al fons
com un somni oblidat
que se sap amiga del dolor. El cor, s'hi apropa
amb basarda i ja no l'abandona.
Fotografies de Frèia Berg
