Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grup d'Estudis Sitgetans. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Grup d'Estudis Sitgetans. Mostrar tots els missatges
16 d’abr. 2010

TRES INDEPENDENTISTES SITGETANS


La historiografia política sitgetana compta amb personatges d’importància com Josep de Miró i Argenter, general de la independència cubana; el doctor Bartomeu Robert, forjador i líder del catalanisme polític; Joan Duran, fundador i activista del socialisme català o Josep Carbonell i Gener, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya que va formular en termes polítics l’ideal dels Països Catalans i de l’occitanisme modern.

Salvador Carbonell, Ramon Planes i Pere Curtiada s’afegeixen a aquest grup passant a formar part de les biografies polítiques locals. Són altres tres sitgetans d’origen i destí dispar que, cadascú des de la pròpia circumstància, contribueixen i exemplifiquen el compromís i l’acció en favor de la independència de Catalunya. L’actuació de tots tres s’esdevé en medis diversos. Salvador Carbonell, des de la Cuba de l’emigració i l’activisme en les comunitats de catalans de l’illa; Ramon Planes, fill del líder local de la Lliga Regionalista i amic i home de confiança de Robert i dels seus successors, Josep Planas i Robert, des de l’enlluernament vers Francesc Macià i les fileres d’Esquerra Republicana de Catalunya, i Pere Curtiada, home de fermes conviccions i d’una gran capacitat d’acció política, des d’Estat Català. 

La seva actuació en el context de l’independentisme català és analitzada en una interessant obra del jove historiador Marc Santasusana i Corzan, guanyadora del Premi Carbonell i Gener per a estudiants universitaris en la convocatòria de 2009. L’obra, que porta com a títol La determinant aportació sitgetana als projectes d’alliberament nacional. Les trajectòries de Salvador Carbonell i Puig, Ramon Planes i Izabal i Pere Curtiada i Ferrer, constitueix una interessant descoberta que des d’ara cal tenir present en el context de la historiografia de Sitges i de Catalunya.

Juntament amb algunes curiositats – com la que revela que una primera versió de la bandera estelada és obra de Salvador Carbonell... – l’obra ofereix un interessant panorama del desenvolupament de la vida política a Catalunya des del microcosmos sitgetà. Passatges com el Complot de Garraf, l’episodi de Prats de Molló o els de la Guerra Civil i la repercussió a l’Ajuntament de la Vila, entre altres, s’entrellacen amb altres esdeveniments menys coneguts però no menys importants.

Cal remarcar que la pena de destacar que algunes de les referències bibliogràfiques més citades són edicions del Grup d’Estudis Sitgetans, com els dos dietaris escrits durant la guerra a Sitges per Joaquima Caballol i Moreu, estiuejant, i Bonaventura Julià i Masó, advocat i polític i les Memòries de Ramon Planes i Izabal.

Sitges compta, doncs, amb un nou capítol d’història que obre pas a noves investigacions. La investigació històrica ens permet aprofundir en realitats sempre complexes i ara que l’independentisme a Sitges ja té noms propis tenim a l’abast la possibilitat de conèixer millor un temps, un país i un poble més ric en la seva tradició, en la seva història, en el seu passat i també en el seu present i futur.
| 3 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,
22 de maig 2009

EL LUMINISTA DIBUIXANT (A PROPÒSIT DE L'EXPOSICIÓ D'ARCADI MAS I FONDEVILA)



Sovint, gairebé sempre, assimilem l’obra dels luministes, i dels pintors en general, únicament a la pintura. I és lògic, perquè és per mitjà de la pintura que els luministes van crear grup i van ser reconeguts com a escola i perquè, en el context general de les arts, la pintura ocupa el lloc preeminent. Això fa que el dibuix, que n’és un dels fonaments, passi a segon terme i sovint resti a segon terme, i fins i tot en un semioblit displicent. Fins que l’atzar, l’aventura i la redescoberta de la qualitat i la bellesa del dibuix fan que n’emergeixi de nou la importància i se situi en pla d’igualtat amb la pintura.


Això és el que succeeix amb el pintor i dibuixant Arcadi Mas i Fondevila. En l’exposició dedicada a L’Escola Luminista de Sitges (2002) Isabel Coll va dedicar un apartat als dibuixos de Mas des de la convicció que no tenien res a envejar a la resta de l’obra de l’artista; els dibuixos lluïen amb atractiu i amb qualitat pròpies.


Entre el 23 de maig i el 14 de juny, amb motiu del 75è aniversari de la mort de l’artista, el Grup d’Estudis Sitgetans dedica una exposició monogràfica a Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes comissariada per Isabel Coll, en la que es mostra una interessant i, fins a un cert punt, inèdita col.lecció de dibuixos de l’artista. La col.laboració de l’Obra Social de la Caixa de Terrassa ha fet possible aquest esdeveniment.

La tria d’obres ha estat acurada i exquisida. Hi figuren dibuixos publicats en les més populars i prestigioses revistes il.lustrades de l’època, com La Ilustración Artística o Hispania. D’altres van acompanyar aquells volums característics amb què l’editorial barcelonina de Muntaner y Simón va contribuir a difondre els escriptors del moment, com Frederic Mistral, Gaston Leroux, Gustavo A. Bécquer o Víctor Català, entre molts altres altres. Hi figuren també obres que, malgrat no pertànyer al món de l’edició il.lustrada, donen la mesura de l’ofici de l’artista en el tractament de temes de la vida quotidiana, paisatges i motius diversos d’exercici i creativitat.

Les trenta-tres peces que aplega l’exposició ofereixen un doble referent sitgetà. L’un és el de la procedència de les col.leccions. L’altre és la visió del paisatge de la Vila. Mas transporta a les il.lustracions dels discursos narratius dels llibres motius paisatgístics de Sitges que, en el context de les diferents obres, presenten una nova i diferent dimensió. Talment com si els diferents indrets que sovint han estat tema de l’obra pictòrica de l’artista o que formen part de la seva visió de la Vila es traslladessin a un context on, malgrat els arguments i les trames de les narracions, hi persistís encara un determinat aire local, conegut i familiar. El contrast és, més que curiós, una mostra del punt fins on l’artista té assumit i revalidat el paisatge sitgetà. La platja, els carrers, les raconades, el campanar, els afores, l’església parroquial, els jardins i, fins i tot, l’escalfapanxes del Cau Ferrat són indrets explícitament plasmats en els dibuixos d’un artista que converteix Sitges una vegada més en escenari i tema pictòric i plàstic. Després d’una reeixida carrera que fins i tot va tenir el ressò internacional del sojorn perllongat en terres italianes, Mas fixa una gran part de la seva pintura en el paisatge local i el manté com una constant indefugible al llarg dels seus anys més creatius.

L’exposició Els dibuixos d’Arcadi Mas i Fondevila a les col.leccions sitgetanes constitueix, doncs, alhora, homenatge i recuperació d’un dels vessants menys coneguts, més atractius i més acomplerts de l’obra de l’artista.
| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: , , ,

FOTOMAIG 09


Al llarg d’una quinzena i fins el dia 17 de maig la fotografia ocupa els espais expositius i culturals de Sitges. El certamen del FotoMaig, que de fa sis edicions organitza la Secció Fotogràfica del Grup d’Estudis Sitgetans, s’ha consolidat enguany amb un creixement quantitatiu i qualitatiu en totes les seves dimensions. Un miler de treballs fotogràfics ocupen nou espais repartits per la Vila, fruit de l’activitat d’individuals i col.lectius que al llarg de l’any i de diversos esdeveniments han plasmat la seva visió per mitjà de la mirada creativa dels autors que hi han pres part.


El llenguatge fotogràfic que s’exposa al Mercat Vell, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, l’Espai Cultural Pere Stämpfli, l’Estudi Vidal, el Cafè de l’Art del Retiro, la sala polivalent de l’Escorxador, el Casino Prado, Miramar i a la capella de la Fundació Ave Maria abasta tota la gamma d’esguards i enfocaments que els temes triats ofereixen. El llenguatge és múltiple i transcorre entre l’estricta mirada documental i la mirada intimista i lírica. Festes, natures mortes, paisatges, races, objectes, composicions, escenaris urbans i tota la casuística que l’ull de la càmara i la ment del fotògraf poden concebre es materialitzen en un ampli conjunt de mirades. Totes elles mereixen visites de detall i temps per assaborir, com en els quadres i les escultures, el que volen dir i el que transmeten. La fotografia posseeix els seus codis de lectura i d’interpretació; un certamen com Fotomaig permet distingir-los i assaborir-los en tots i cadascun dels seus vessants.

És un fet innegable que la tecnologia digital ha afavorit i ha popularitzat una nova expansió del llenguatge fotogràfic. La facilitat del seu ús, la disponibilitat de cursos i elements de formació i les agrupacions i entitats que han convertit la fotografia en l’epicentre de la seva activitat han potenciat una eclosió creativa que encara no ha tocat sostre. De tot plegat, a parer meu, el que interessa és constatar com la tecnologia digital ajuda i millora la tècnica tradicional, i com obre perspectives d’accés i execució a molts dels que, sense aquesta revolució silenciosa, no haurien trobat un mitjà d’expressió i de creació tan potent com eficaç.

Això em remet a les reflexions del filòsof i escriptor Walter Benjamin sobre la fotografia expressades en diversos assaigs, un dels quals és una Petite histoire de la photographie escrita 1931. El propòsit de l’escriptor és establir-ne la formulació teòrica, partint de la idea que, com en el cas dels orígens de l’imprempta, els inicis de la fotografia es troben immersos en el mateix mar de boira que els de l’art del llibre imprès. Són reflexions que parteixen de la voluntat de la fixació de la imatge a la camera oscura, del començament de l’expansió de la tècnica fotogràfica, de la primera gran edat d’or amb fotògrafs de l’alçada d’un Nadar, just al moment en què s’inicia el procés d’industrialització, és a dir, de producció fotogràfica a l’engrós. La polèmica amb la pintura, fins el moment la tècnica que, entre altres virtuts, s’ha ocupat també de la fixació de la imatge, arriba en paral.lel sobre la discussió teòrica. A a la pràctica és ben conegut que els pintors del segle XIX sovint utilitzen la fotografia per fixar les imatges que després reprodueixen o que volen, simplement, recordar. O que creen, simplement, amb l’ajut de la càmara.

El que interessa d’aquesta discussió és que la fotografia de mica en mica perd el caràcter subsidiari de la pintura i s’eleva relativament aviat a la categoria d’art. Cal que la fotografia retorni al seu veritable deure, que és el de servir les ciències i les arts, exclama, infructuosament Antoine Wiertz. La fotografia s’independitza de les preteses servituds i esdevé un dels vessants més autèntics, legítims i estesos testimonis de la creació artística de la modernitat. I, es constata, igualment, que el darrer impuls expansiu es troba en un moment àlgid. FotoMaig 09 contribueix activament a corroborar-la.


Publicat a "El Marge Llarg", L'Eco de Sitges, maig del 2009

| 0 comentaris  
Etiquetes de comentaris: ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)