Hi ha una fotografia d’André Morain presa a Villa Tamaris, a La- Seyne –sur- Mer el 1977, que mostra un grup que posa en una terrassa al sol vorejada de pineda mediterrània. Hi figuren Anna Maria i Pere Stämpfli envoltats dels amics que els acompanyen amb motiu de la inauguració de la retrospectiva de l’artista. Són els mateixos amics, artistes, que juntament amb d’altres que no van poder ser-hi, han donat una obra cadascú per a la col.lecció permanent de la Fundació Stämpfli.

El passat dissabte André Morain va repetir la fotografia a Miramar, una imatge que esdevé document fundacional de la col.lecció permanent que és nucli inicial del Museu d’Art Contemporani de la Fundació.Més enllà dels propòsits manifestats per l’artista arran de l’exposició inaugurada a Miramar, la grandesa del fet rau en que la col.lecció ja és un fet públic i incontestable.

El Museu, doncs, existeix perquè la seva col.lecció permanent ha pres carta de naturalesa avançant-se a l’adequació de l’embolcall on es mostrarà, l’antic edifici del mercat del peix. Els qui vulguin conèixer el conjunt dels espais de la Fundació poden resseguir-los a la maqueta exposada a la planta baixa de Miramar. La col.lecció d’art està formada actualment per seixanta-dues obres d’artistes que figuren entre els autors més cobejats pels museus i col.leccionistes d’arreu.

Tenen en comú la pertinença als corrents més innovadors a partir dels anys seixanta com la Figuració Narrativa – de la que Pere Stämpfli és un dels noms més significatius -, el Nou Realisme, el Cinetisme o l’Abstracció en els seus diversos vessants. És una col.lecció construïda a partir d’una acurada selecció d’artistes que han donat les seves obres a Stämpfli convençuts del projecte que està portant a terme en un acte de generositat i de confiança que atorga a la col.lecció un caràcter homongeni i singular.

Serge Lemonine, professor de la Sorbona i fins fa pocs anys director de Museu d’Orsay ha comissariat l’exposició La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli disposant les obres al llarg d’un intel.ligent recorregut per set sales que palesa les afinitats, estètiques i influències dels artistes. La mostra constitueix un exercici de pedagogia de l’art sobre una col.lecció d’interès únic i potent, artísticament significatiu i valuós que a hores d’ara queda situada entre les més notables col.leccions europees d’art contemporani. Gianni Bertini, Eduardo Arroyo, P. Buraglio, Erro, Peter Klasen, Tom Carr, Jean Le Gac, P. Kowalski, P. Knapp, Christian Jaccard, Henri Cueco, Marco del Re, Jean Luc Parant, Jacques Monory, Gérard Frommanger i el mateix Pere Stämpfli amb dues de les seves obres més emblemàtiques Rouge baiser 1966-2002 i Town  & Country nº2, 1972), són alguns dels noms més destacats.

Ha estat el mateix Lemoine que ha qualificat el que ja és la realitat de la Fundació Stämpfli com “un projecte exemplar. Un èxit indiscutible. Un bell programa en perspectiva. Una recompensa per als artistes. Una oportunitat i una sort per a Sitges”. I ja som molts els que l’apreciem i l’admirem.

Tot arriba, fins i tot l’acompliment de les il.lusions que de vegades poden semblar més utopia que realitats viables. Aquest és el cas de la Fundació Stämpfli que aquest cap de setmana mostrarà la primera gran realitat, la més important, com és la col.lecció d’art contemporani que ha reunit. S’exposarà a Miramar amb el títol programàtic de“La prefiguració de la col.lecció de la Fundació Stämpfli”. La il.lusió, la generositat i la decisió formen part del perfil de Anna Maria i Pere Stampfli. 

Amb una manera de fer convicta i planera del 1970 ençà han aconseguit salvar les cases del carrer d’en Bosch de l’especulació urbanística en ple casc urbà i vila vella, portant a terme una recuperació patrimonial modèlica. La creativitat i el patrimoni artístic i cultural formen part de la seva raó de viure i treballar. És per això que el 2006 emprenen la Fundació Stämpfli amb la voluntat d’aplegar una col.lecció d’art contemporani dels anys seixanta ençà, destinada a constituir un museu d’art contemporani a Sitges. 

Des de llavors fins ara el seu principal objectiu ha estat el més difícil, com és el de constituir la col.lecció permanent del futur museu. Des d’ara l’objectiu s’ha aconseguit plenament. Molts dels noms dels artistes, començant pel del propi Pere Stampfli, formen part de les col.leccions d’art contemporani d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord, com Errò, Klassen, Rancillac, Combas, Frommanger, Arroyo, Monory, Knap, Bury, Cazal o Villeglé, entre molts d’altres. El ventall és ampli i la lectura estètica en clau conceptual no basta per interpretar aquesta conjunt d’obres que tenen en comú, més enllà de la seva destinació actual, el fet de mostrar les cotes més altes de la voluntat i modernitat creatives.El factor de singularitat en aquest somni esdevingut realitat, i és la voluntat de concreció per part dels promotors de la Fundació. Amb discreció, constància i sense deixar de petja ni una sola de les possibilitats que els propicia el contacte amb els artistes, alguns d’ells amics i companys de generació, s’han afanyat a donar forma i contingut al que és més delicat i difícil d’obtenir, que és la col.lecció artística. I, aquesta vegada, ha existit abans el contingut que el continent.  

La prefiguració que es mostra a Miramar des d’aquest cap de setmana i que es pot visitar durant dos mesos són fonaments d’una solidesa inequívoca: seixanta-cinc obres d’art contemporani corresponents a cinquanta-quatre artistes d’arreu del món que pertanyen a una vintena de nacionalitats. Les tendències representades són a la cruïlla de les estètiques del segle vint: narració figurativa, nou realisme, art cinètic, abstracció geomètrica, art digital, entre altres, i no totes tenen cabuda en les denominacions consabudes perquè l’art, al capdavall, sovint és inclassificable. 

Amb l’arribada de la primavera d’aquest 2010 comença una nova etapa de la Fundació Stämpfli encaminada a la mostra permanent de la col.lecció a l’antic Mercat del Peix. Aquest cap de setmana pren carta de naturalesa a Miramar, amb la presentació de la col.lecció acompanyada de la major part dels artistes el vespre inaugural, en un acte que no deixa de ser insòlit per la seva magnitud i per l’ambició del seu plantejament. Per més que ho celebrem, que ha de ser molt, no ho agrairem mai prou, i l’aventura no ha fet més que començar amb els millors presagis. 

Margarita Ballester

 

Convidar les poetes és cosa perillosa, afirma Maria Àngels Anglada amb aquella fermesa inamovible. Evoco el seu poema pensant el dia vuit de març, com també d’altres que per a mi han esdevingut fites perquè expliquen el món des del pensament convertit en paraula poètica poètic de les dones. Per a enguany n’he triat tres. Tracten tres temes d’endèmica actualitat.