12 de març 2010
DE LA FRAGATA AL GRECO
L’estiu passat em va sorprendre la presència de dos sabatots de mida superlativa plantificats a la Ribera amb el pretext de “fer un passeig” qualificat amb l’inefable ròssec de “cívic”. Dos sabatots de més que dubtoses elegància i glamour, de la mateixa raleia que el parell de xancletes de goma que havíem vist al logo que un parell d’anys abans ens havia d’insuflar l’amor a Sitges per damunt de totes les coses. D’aquest prodigi del disseny en sorgia una consigna igualment prodigiosa que era el de “fer un passeig”, com si de Passeig no en tinguéssim de fa més de cent anys. També es va organitzar una mena de jornada lúdica consistent a fer-nos imaginar com era la platja d’abans – les idealitzacions compensatòries dels desastres patrimonials i urbanístics solen funcionar – per tal de preparar-nos per a la seva “recuperació”. Pel que es va saber segons les dosis de propaganda que l’Ajuntament ens té acostumats, es tractava de suprimir l’aparcament de cotxes i arreglar la Fragata i el tram de la Ribera fins el carrer d’Espanya i, de passada, retornar el Monument al Greco el seu entorn original de 1898. Al cap d’un temps els sabatots propagandístics van desaparèixer i la circulació i l’aparcament ha anat entrant en una etapa de relativa moderació.
Aquesta setmana em sorprèn la notícia de la “recuperació de la imatge original de l’històric passeig de la Ribera” que, entre altres coses, consisteix en obres d’infraestructures (clavegueram, col.lector), en “allargar el passeig fins al monument del Greco, tal com era originalment, creant un espai lúdic i de mirador al mar” (com si no és veiés…) “al voltant del qual es condicionaran uns jardins que li donin rellevància”. La dita recuperació comprèn també la supressió de les voreres deixant tot el sòl al mateix nivell (com al Cap de la Vila, Àngel Vidal, platja de Sant Sebastià…) i la reducció del trànsit a mínims amb l’excusa de la imprescindible “mobilitat urbana sostenible”. L’alcalde ha manifestat que “la nostra voluntat és recuperar el paisatge patrimonial. No fem una actuació en profunditat. No volem canviar-lo, sinó millorar-lo. Recuperar l'origina".
¿De quin original es tracta? La vianalització a qualsevol preu que l’Ajuntament imposa no és, en el cas de la Ribera, la recuperació de res. Retornar el Greco al seu aspecte de 1898 és un bon gest i, alhora, una bona coartada, però per això no cal tanta parafarnàlia. Suprimir les voreres a canvi dels paviments despersonalitzats de torn, suprimir el trànsit rodat en lloc de racionalitzar-lo en favor d’una més que discutible “mobilitat urbana sostenible”, que equival a fer el poble inaccessible pels quatre cantons en lloc de dissenyar una política de mobilitat equilibrada i en favor de la mobilitat, diversa, de les persones tampoc és recuperar res. Quan contemplem les fotografies de la Fragata i la Ribera fins al Greco veiem una platja amb barques, el “muro” que limitava la sorra i el paviment, unes cases proporcionades a l’entorn, no hi havia rètols publicitaris ni propagandístics, els fanals eren discrets… Era un espai no gens planificat però inigualable. Res a veure amb el que es pretén.
Una política de recuperació patrimonial, del “tal com érem”, no passa per vianalitzar a tota costa ni per fer passar per recuperació obres d’infraestructura, com el soterrament dels dipòsits de deixalles, sinó per restaurar els elements arquitectònics i ornamentals recuperables – l’antic Pont Domènech, el paviment del passeig, la vegetació autòctona -, per una autèntica preservació i vigilància del conjunt de les façanes, pel control de la senyalètica, per la protecció dels edificis singulars, per un catàleg de patrimoni públic, accessible i respectat, per la voluntat de supressió de l’especulació urbana en volums i edificacions, per respectar l’espai públic en favor d’una estatuària digna i de qualitat i per un llarg etcètera d’actuacions continuades i, quan cal, contundents. La resta és maquillatge i propaganda.
Acabo copiant una notícia també recent. S’ha acabat la Costa de Ponent i, si m’apuren, s’ha acabat la “Platja d’Or”. D’ara endavant serem “Costa de Barcelona”, un potipoti al gust de l’àrea metropolitana. Recorden que l’Ajuntament va revocar l’adhesió a la campanya de Vegueria Penedès? Doncs aquí tenen una de les raons: “El Penedès, el Garraf i el Baix Llobregat, que durant els últims 25 anys han intentat trobar un forat en el mercat turístic estranger sota el paraigua de la Costa del Garraf, han fet al llarg de l'últim any un procés d'autocrítica per intentar trobar una nova fórmula que els serveixi per fer promoció d'aquesta part del territori, aprofitant l'ham de la proximitat amb Barcelona. En els últims mesos, la prestigiosa empresa Chias Marketing ha elaborat un estudi per encàrrec de la Diputació de Barcelona, i ha arribat a la conclusió que la millor marca per aconseguir un increment de visitants de l'estranger en aquestes comarques és Costa de Barcelona, que aniria acompanyada d'un lema permanent que diria Mar, modernisme i Penedès.”
Al pas dels canvis imposats ràpids i implacables que ens afecten, si pensem que Sitges podrà conservar per gaire temps la seva personalitat és que mirem cap a una altra banda, perquè més mistificació, impossible.
3 comentaris:
Vinyet: He llegit l'article, no cal que et digui que hi estic totalment d'acord, però els articles de l'Eco son com fulles que mou el vent. Cal fer quelcom de més, seria demanar-te molt de encapçalar qualsevol tipus de disidencia activa. No estaries sola.
Soc interessat en ser soci d'Omnium, podríes dir-me que cal fer.
joseptubau@hotmail.com
Soc interessat en ser soci d'Omnium, podríes dir-me que cal fer.
joseptubau@hotmail.com
Hola, Vinyet, no sé si coneixes aquests versos:
"Nit a la platja, i des de la barana
només tu i jo contemplant les escumes:
el cel i el mar s'ajunten en la fosca
de l'horitzó. No hi sabem veure
més que la llum de les estrelles pàl·lides
que ha engendrat el crepuscle
i uns lleus ribets sobre la plana estesos,
com randes d'argent viu que creixen
i rodolant s'acosten, fins que esclaten
en mil bocins, i en rebem els esquitxos
al rostre, en un ruixim de perles."
Encara que no ho expliciti, aquesta barana és la del passeig de la Ribera (la mateixa que encapçala aquest bloc), i el poema no és autobiogràfic (malgrat que s'expressi en primera persona), sinó que em va ser inspirat una tarda d'hivern molt fosca i amb mala mar, quan la platja gairebé havia desaparegut i les onades trencaven molt a la vora del passeig.
Allà hi havia una parella arrambada i abraçant-se per donar-se una mica d'escalfor. Era una parella mixta (ho preciso, perquè en aquell indret no totes ho són), i justament gràcies a la noia em vaig fixar en tots dos.
Taanmateix, en tornar a llegir els versos m'adono que el jo poètic podria ser qualsevol dels dos, i ni tan sols no cal que la parella sigui mixta: és meravellós això de la poesia polivalent, que s'adapta a totes les circumstàncies.
Ara, pel que dius, volen reformar el passeig i, si ho entenc bé, rebaixaran el nivell del sòl i segurament trauran aquesta barana. No serà una gran pèrdua, però el cas és que ja formarà part del meu imaginari personal. I fins i tot tindrà una poesia dedicada, ves qui ho diria.
"Nit a la platja, i des de la barana
només tu i jo contemplant les escumes:
el cel i el mar s'ajunten en la fosca
de l'horitzó. No hi sabem veure
més que la llum de les estrelles pàl·lides
que ha engendrat el crepuscle
i uns lleus ribets sobre la plana estesos,
com randes d'argent viu que creixen
i rodolant s'acosten, fins que esclaten
en mil bocins, i en rebem els esquitxos
al rostre, en un ruixim de perles."
Encara que no ho expliciti, aquesta barana és la del passeig de la Ribera (la mateixa que encapçala aquest bloc), i el poema no és autobiogràfic (malgrat que s'expressi en primera persona), sinó que em va ser inspirat una tarda d'hivern molt fosca i amb mala mar, quan la platja gairebé havia desaparegut i les onades trencaven molt a la vora del passeig.
Allà hi havia una parella arrambada i abraçant-se per donar-se una mica d'escalfor. Era una parella mixta (ho preciso, perquè en aquell indret no totes ho són), i justament gràcies a la noia em vaig fixar en tots dos.
Taanmateix, en tornar a llegir els versos m'adono que el jo poètic podria ser qualsevol dels dos, i ni tan sols no cal que la parella sigui mixta: és meravellós això de la poesia polivalent, que s'adapta a totes les circumstàncies.
Ara, pel que dius, volen reformar el passeig i, si ho entenc bé, rebaixaran el nivell del sòl i segurament trauran aquesta barana. No serà una gran pèrdua, però el cas és que ja formarà part del meu imaginari personal. I fins i tot tindrà una poesia dedicada, ves qui ho diria.
I ara "Costa de Barcelona" des de la Plaça Sant Jaume de la Metròpoli fins les Coves de Sitges,
i la Costa Daurada se'n va en orris."Sitges,això és vida","Sitges el picarol del Mediterrani" i "Sitges la Joia Mediterrània",en un tres i no res
la "Costa de Barcelona" i apa...una munió de gent de divendres a la tarda fins dilluns de matinada...!
Si les forces vives (no m'hi refereixo als polítics) no s'hi mouen ni Vegueria del Penedès,ni Costa Daurada ni el Sitges dels Nostres Avis.I que consti que admiro (resic) la Beli pel seu perfil de soca-rel sitgetà envers el Patrimoni artistic i la Vinyet,que de tant en tant la imites però envers el Patrimoni Cultural.
Totalment i afermat amb el contingut de l'escrit d'avui a l'Eco.I que l'artista en Pere Jou i Francisco se'n torni "ja" a La Punta per ètica i estètica.Enhorabona i gràcies!