Convidar les poetes és cosa perillosa, afirma Maria Àngels Anglada amb aquella fermesa inamovible. Evoco el seu poema pensant el dia vuit de març, com també d’altres que per a mi han esdevingut fites perquè expliquen el món des del pensament convertit en paraula poètica poètic de les dones. Per a enguany n’he triat tres. Tracten tres temes d’endèmica actualitat.
Maria Àngels Anglada s’ha referit sovint a l’horror de les guerres dels nostres dies; “Sarajevo” és un dels poemes més corprenedors. Cèlia Sànchez-Mústich s’encara a una de les malalties més colpidores de l’actualitat perquè l’alzheimer esborra la memòria i la consciència de la persona respecte d’ella mateixa i del món. El poema que vaig escriure el 2001 des de banda i banda les voreres del Raval posa en evidència que els al.legats multiculturals obliden que els drets de les dones comencen pel de l’exercici de la pròpia llibertat. Són tres poemes sobre tres situacions per a no oblidar que el vuit de març és també cada dia.
Perquè
...per sota
les fràgils aparences tenim un cor salvatge
i estranys senyors servim...
SARAJEVO
Fins aquí la mà de Virgili
Francesc Parcerisas
També a mi em guiava la mà de Virgili-
la pietat, la música dels mots.
Vaig visitar amb ell el regne d’ombres
lleugeres, dels espectres sense llum.
Ara el ferro roent de Sarajevo
m’ha esborrat el rastre de la seva mà
Són pesants les ombres, pàl.lids els espectres
d’infants estriats amb claror de sang.
A la rereguarda llunyana, impotent
sé perquè no trobo la mà del poeta,
sé que amb totes dues s’ha tapat el rostre
-els ulls escruixits, els llavis ben closos.
Maria Àngels Anglada
ALZHEIMER
Aquest és el nom del meu rival.
Qui t’allunya de mi.
Però com si es tractés d’una altra dona
envaint-te el pensament, lluitaré
per defensar un minut d’amor.
I si cal, aprendré, com tu,
a acariciar la seva pell,
a endinsar-me en la boira del desvari.
A compartir-te.
Cèlia Sànchez-Mústich
VORERA DEL RAVAL
Jo, també, com vosaltres, de negre,
fosca de pell i d’ànima,
cansada al cap del dia
i silenciosa, sense dir
quan gairebé no sento.
Com vosaltres, quan mireu
d’una vorera a l’altra sense veure’m
perquè passem per voreres diferents.
Si l’atzar hagués canviat papers
seria al costat vostre,
a la vorera del davant.
Amb tot, som ben bé iguals.
Però hi ha una diferència
que fa no compartim, encara,
la mateixa vorera.
De fet, el que caldria,
és caminar plegades pel bell mig del carrer.
