Tanco el cicle “Jaume Cabré o el sentit de la ficció” a Òmnium Cultural, en el que és el preludi de la festa del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2010, de propera edició. En Jaume Cabré és la bonhomia, la ironia i la cordialitat personificades i el públic que l’espera a la sala d’actes d’Òmnium és un public rendit incondicionalment des d’abans de començar i des de força abans d’haver estat guardonat amb el Premi.

L’escriptor s’ha dedicat plenament a la seva carrera exercint-la amb dignitat, convicció, ofici i un nivell de qualitat tant únic com envejable. Narrador (vint-i-un títols), articulista i fundador entre uns altres pocs del guionatge com a peça literària (La Granja, Estació d’enllaç, Ventdelpla...), ha estat traduït a divuit llengües, ha obtingut vint-i-tres guardons i reconeixements i actualment treballa en la seva “Opus XXV”. Perquè, ha explicat, mentre que les obres no tenen títol, les numera. 

Transmeto de Jaume Cabré dues opinions personals. L’una, que és un seductor. No hi pot fer més ni nosaltres tampoc. L’altre, que és un escriptor de debò, que vol dir lliurat sense condicions a la literatura. Que quan ha d’anar a algun lloc s’organitza per no malmetre el seu temps d’escriure. Que malgrat haver estat pioner del guionatge televisiu i treballar per als mitjans de comunicació – televisió i premsa escrita – no és un autor mediàtic. Que no li agrada fer vida pública ni tenir el do de la ubiqüitat mundanal. Que més s’estima estar-se a casa escrivint – l’únic lloc on, diu, que s’hi posa – que anar a tot arreu on el criden i que, per tant, tria, i tria molt. D’aquesta raça només n’he conegut dos: en Jesús Moncada, que potser encara ho feia una mica més exagerat, i ell. 

Els lectors de Cabré són variats i diversos, des de la senyora gran que escriu records novel.lats fins a professorat de secundària, veins, amics, directors de cinema, lletraferits, oficinistes, empresaris, mestresses de casa, alumnes d’Erasmus i una mica de tot i més. Li coneixien bé l’obra i han seguit el cicle que ha consistit en el visionament de la pel.lícula basada en la novel.la La teranyina – ara reeditada amb el dvd inclòs – i una sessió dedicada a Les veus del Pamano. Però han parlat de moltes més obres: Senyoria, El Llibre dels Preludis, Fra Junyo o l'agonia dels sons, Carn d'olla...

En la conversa han planat els dos principals elements de la seva narrativa: la dialèctica i les relacions del poder amb les persones en primer pla, i la música com a fons i substrat. Entremig ha fet sortir i desfilar molts dels seus personatges, dels que viuen amb ell a casa i el segueixen arreu, s’hi enfronten i l’interpel.len, els congela i els ressucita, els convoca i els fa formar quadrant-los en l’estructura defintiva de les obres. Ha estat una bona, eficaç demostració de com el narrador conviu amb les seves criatures i com aquestes acaben acceptant el destí que els atorga. Cabré ha practicar “el plaer de narrar” amb els lectors donant algunes de les claus conceptuals i estilístiques de l’ofici d’escriure advocant per activar la capacitat receptora que la lectura ajuda a desenvolupar. La concreció d’aquests aspectes en una novel.la tan esplèndida com Les veus del Pamano, de la que fa poc TV3 n’ha passat una minisèrie amb èxit d’audiència ha culminat l’èxit de la conversa i, encara que Sant Jordi fa setmanes que ha passat, ha signat un bon nombre de llibres. 

Conduir una conversa com la que en Cabré ha mantingut amb els seus lectors ha estat un exercici apassionant. M’ha agradat complir el paper de mèdium, però en realitat em sentia com l’estudiant de l’Erasmus, una nina polonesa de Poznan que fa la tesi sobre Les veus del Pamano, perquè no he parat de prendre notes i d’omplir fulls. 

Ara m’adono que tinc un autèntic tresor de paraula viva, que és la de l’escriptor a més d’explicar alguns dels secrets de l’ofici ha entreteixit una teranyina de complicitat entre tots plegats. No sé ben bé que en faré; però rellegint-les i recordant la conversa puc assegurar que aquella realitat és molt més brillant i reeixida que aquesta evocació.