Hi ha poemes que són premonitoris, n’hi ha que ells sols sintetitzen tot un voler i un sentir enfront de les més adverses circumstàncies. Aquests dies en què celebrem el centenari del poeta Màrius Torres (Lleida, 1910- El Puig d’Olena, 1942) i que el nostre país té al davant un panorama polític ple d’interrogants en plena crisi ve a tomb recordar una de les seves composicions més emblemàtiques com és La ciutat llunyana:

Màrius Torres és un líric complet que, des de la seva primera edició acomplerta per l’editor i novel.lista Joan Sales (Coyoacán, Mèxic, 1947) fins a les actuals edicions del centenari no ha deixat de guanyar lectors i adeptes. La Gran Festa Màrius Torres amb què vam celebrar el poeta el vespre de la reobertura de L’Horiginal va posar de manifest que és una obra que tant propicia múltiples visions intergeneracioals com inspira poètiques sovint contraposades. Aquest és un altre dels seus grans mèrits. La tria dels poemes que llegíem era difícil i no per les coincidències sinó per les opcions: de L’última rosa a Silenci del jardí, de El Temple de la mort a “Molt lluny d’aquí...”, de Ponte Vecchio a Elegia, de les Cançons a Mahalta a “Dolç àngel de la mort...” i a Nocturn amb variacions. El batec dels versos de Màrius Torres arriba als nostres dies amb la vitalitat dels immortals.

Fotografia: Màrius Torres al Mas Blanc (1942)

Nua com un rierol i boca

Em costava reconèixer en l’home prim i afable que tenia al meu davant el nen del cavallet groc. El nen del cavallet groc tenia cinc anys quan el seu pare el va pintar. Portava un jersei de ratlles blaves i blanques, bufanda al coll, calça curta i un barretet al cap perquè el sol no li escalfés la clepsa. Mira fit el seu pare que el pinta i el cavallet groc, de perfil en primer terme, se’l mira a ell. El rerefons són els pins i els pitòspors del jardí “La Caseta”, que era com es deia la casa que on el pintor Sunyer va viure amb la seva família – la muller, Elvira, la filla Victòria i el noi, en Jaume, el nen del cavallet groc – els primers al llarg dels anys vint fins que els trenta va decidir traslladar-se a Barcelona per les temporades de tardor a la primavera.

Des de que li van néixer els dos fills, la Victòria el 1920 i en Jaume el 1921, el pintor Sunyer introdueix en la seva pintura la visió d’una vida familiar ingènua, senzilla com era el seu propi concepte de la vida. En Jaume, de pocs mesos, figura a la falda de la seva mare en un nu d’infant. La maneta esquerra fa el gest d’obrir el vestit cercant el pit que el nodreix. La disposició de la roba de la mare recorda, a distància, aquella Madonna del Parto del Piero della Francesca a la humil Monterchi voltada pels turons de la Toscana, una maternitat humanal li idealitzada alhora ...

En Jaume i la Victòria va ser un dels temes pictòrics preferits del seu pare perquè ells, les criatures, encarnaven l’edat d’una innocència atemporal emmarcada per la tendresa de l’esguard. El retrat d’en Jaume amb el cavallet groc és de les darreres visions pictòriques del Noucentisme, quan la realitat ja ha guanyat la partida a les visions de l’ideal, siguin persones, paisatges o la composició harmònica de tots dos elemens. Als vuit anys en Jaume aguanta un conill i mira el pintor fent cara de voler acabar d’una vegada, i és que un dels trucs de l’artista perquè la canalla no es mogui mentre els pinta és fer-los aguantar una bestiola – els gats sovintegen – o un objecte. Als dotze anys en Jaume és el noiet banyista que el seu pare torna a retratar, ara segons els paràmetres d’una Nova Objectivitat, un adolescent d’esguard tímid i reflexiu. Amb divuit i vint anys Jaume continua mostrant un esguard tímid, reflexiu, seriós, amb un somriure incipient que apunta la seva càlida cordialitat.

Les primeres imatges pictòriques de Monique daten dels primers anys cinquanta amb la nena Isabel a la falda, en  una nova visió de la maternitat des de la pintura figurativa del moment. Hi resten suspesos els acords d’un darrer  noucentisme reconvertit en figuració vinculada al retrat sense al.legories. Monique figura en altres escenaris com els interiors familiars o a la platja. D’entre tots hi destaca un retrat que la defineix: elegant, brusa de ratlles anys cinquanta, un rostre marcat de personalitat discreta i amable, la muller atenta  i amatent que va ser fins els darrers dies.

Mirava la fotografia en què Jaume Sunyer i jo tenim llibres i papers al davant, asseguts davant d’una finestra oberta. La Monique seia davant nostre. Feia bon temps i parlàvem de l’obra del seu pare. El nen del cavallet groc hi era, la dona de la brusa de ratlles anys cinquanta també i tantes vegades com l’escena s’havia repetit, parlant del pintor Sunyer i una mica de tot, hi planaven l’amabilitat, la discreció, l’afabilitat i l’afecte de Jaume i de Monique. És el que, ara que no hi són, vull recordar per sempre.

[Els quadres representats, obra de Joaquim Sunyer (1874-1956) són per aquest ordre Jaume i el cavallet  (1926),  Maternitat (1921) i La meva família (1921)]