Quan la Joana va veure marxar en Cebrià cap al front a la lleva de l’estiu del 1938 no sabia del cert si el veuria mai més però va voler creure que tornaria. Ell formava part del contingent d’infanteria pura i dura, carn de canó de trinxera com tants d’altres homes casats i pares de família mobilitzats gairebé fora de l’edat d’anar al front. A en Cebrià li va tocar i va marxar cap a l’Ebre casat i pare d’una criatura. No havia mostrat cap dèria política; al seu entorn hi havia anarquistes teòrics, gent catalanista, catòlics poc significats.

La Joana era filla de vídua i vidu casats en segones noces i la viudetat va esdevenir el fat que la va relligar la vida perquè en Cebrià no va tornar. Havia rebut unes poques cartes per les que sabia que el seu home havia sobreviscut els dies més durs de la batalla de l’Ebre. A mitjans de gener va arribar un comunicat oficial, estàndard i imprès que li anunciava la mort del marit i se li va fer saber que no se li podien enviar els objectes personals. Ella va desar les cartes, algunes fotografies, la notificació i va conservar-ne l’estimació i el record en l’únic indret on podien sobreviure, que és cor endins. Un mig germà la va acollir a casa seva. Li van oferir feina al mateix barri, a la fàbrica on havia treballat en Cebrià, una de tantes com hi havia a la Costa de Llevant on el tren parteix pobles i ciutats deixant la platja i les fàbriques a una banda i la població a l’altra. Després, el silenci. Joana va fer tot el que va poder per sobreviure, no cercar culpables i procurar que la filla no ho patís.

Va passar temps i la noia es va posar a festejar amb un dels xicots del mateix carrer, nét de fusters i pescadors, que treballava en una altra de les grans fàbriques de la ciutat. Un home llest i actiu, ràpid de gest i pensament, que ben aviat es va guanyar la confiança dels directius de l’empresa. Es van casar i tan punt van tornar del viatge de nuvis va enviar la muller a cercar la seva mare perquè deixés la fàbrica i visqués amb ells, de manera que les protestes de la Joana no van valer per res. Van arribar criatures, dues mosses i un minyó i ara que la Joana té noranta vuit anys, és tot un caràcter i conserva els ulls vius i l’elegància natural de sempre, ja en fa uns quants que a casa tornen a ser els tres dels primers temps.

La Joana ha parlat sovint d’en Cebrià als néts perquè li dol que no en tinguin memòria i ara ho fa amb els fills dels néts, que s’interessen per tot, explicant-los anècdotes casolanes i records familiars. Però no els ha parlat ni de la guerra ni de la mort. Ara sap, perquè li ho va dir un company que havia estat a la mateixa unitat i que ho va viure gairebé en directe, que en Cebrià no va morir en cap assalt ni a la trinxera sinó del tret que li va disparar a sang freda un comisari. Li havia trobat un rosari a la butxaca. Un cop el va haver assassinat li va robar l’anell de casat sense cap escrúpol. Ella s’ho havia guardat durant tota la vida fins que fa un temps li ho va contar a la néta petita, que la visita tant com pot.

I ara, als noranta-vuit anys, li confessa que de fa un temps somnia amb en Cebrià. Li deixa ben clar, això sí, que somnia, no fos cas que es pensi que el cap li marxa a tres quarts de quinze. “I, saps, somnio, per exemple, que de tant en tant el deixen sortir del cel, allà on el tenen, i ell pot venir aquí, però ha de treballar. No pot venir a passejar o a no fer res. I en Cebrià ve i treballa, de matinada, en un forn de pa. Fa croissants i pastes i quan és l’hora que m’he de llevar, me’ls porta. Quan em desperto no hi és mai. Però quan esmorzo me’n recordo."

El dia de Cap d’Any la Joana en compleix noranta-nou. M’agrada pensar que ho ben celebrarà sentint l’estimació de la seva família i que recordarà en Cebrià, el marit que la guerra li va prendre, amb un amor sense ràbia. I és que la memòria històrica és plena de vivències i de records anònims que, com la Joana, no obliden el que no es pot oblidar sense deixar-se contaminar pel ressentiment i construeixen històries d’amor a prova del embats i del pas del temps.


L'obra que acompanya la història de la Joana és la Maternitat, d'Amedeo Modigliani (1919).