19 de des. 2010
"ALLÀ ON ELS BLAUS S'AMIDEN"
Fa fred i les fulles seques s’arremolinen polsegoses a l’embat del vent que les va arrossegant sense rumb i a pler. És temps d’aixopluc, potser de reflexió i d’una mica més de calma i tot sembla convidar a un cert replegament. També és temps de comiats perquè la vida va passant davant dels ulls els altres i dels nostres fins arribar l’hora de l’acompliment definitiu. Llavors hem de fer el cor una mica més fort per entonar un comiat i fer un lloc en l’àmbit del record per a les persones amb qui, de lluny o de prop, hem compartit trajecte. Un amic em deia que guarda els recordatoris a l’agenda de l’any i jo els deso en una capseta de cedre que em va regalar la meva àvia; sempre que desem recordatoris el que en realitat fem és perllongar la memòria dels que ens han deixat per a tot el temps que ens sigui humanament possible.
Ha estat que en cosa de poc més d’una setmana que n’he desat tres. La Montserrat Julià, la Montserrat Gasull i en Joan Ferrer - més conegut com en Joan Terradéu – des de situacions i circumstàncies ben diferents han format part d’un entorn proper d’amistats, afectes i parentiu. En pocs dies de diferència han passat avall en ple paisatge tardoral.
M’agrada recordar la Montserrat Julià en tota la plenitud de caràcter, abrandada i crítica, resignada i afectuosa, amiga dels seus amics i puntal del seu entorn familiar. La Montserrat que, des del primer moment, va figurar al costat al seu marit, en Jacint Picas, entre els socis fundadors de Grup d’Estudis Sitgetans i que hi va fer palès el seu entusiasme i disponibilitat. Que va saber fer front a les maltempsades doloroses que li va tocar patir i que, de mica en mica, es va anar apagant sense que aquells ullets que brillaven perdessin del tot la lluïsor d’una vida que estimava i que va assaborir al compàs de les seves circumstàncies.
Quan vaig conèixer la Montserrat Gasull, barcelonina de la Portaferrissa, professora que havia estat i llavors alumna de la Facultat de Teologia em va semblar que era – i ho era – tot un caràcter on s’encarnaven la capacitat de decisió i la fortalesa no sé ben bé si natural o adquirida per la força dels fets. Després deixava entreveure l’altra faceta del seu caràcter, de continguda tendresa. Als noranta-dos anys encara llegia La Vanguardia, en feia el crucigrama cada dia i exercia la seva curiositat natural vers les ciències i les lletres amb la mateixa voluntat de sempre. El passat mes d’octubre li vaig fer a mans l’Obra poètica completa de Rosa Leveroni perquè em va comentar que havia vist al diari la notícia de l’edició i, a ella, la Leveroni, sempre li havia agradat. Hi vaig parlar per darrer cop quan me’n va donar les gràcies amb una veu entre trista i esllanguida que em va fer veure que havia iniciat la davallada. Quan vaig veure que al seu recordatori hi havia publicats uns versos de la poeta en què demana “que els meus ulls / quan es tanquessin restessin aclarits / d’aquella llum suau, dolça companya dels camins més petits” i el seu fill em va explicar que ella mateixa els havia triat com a epitafi vaig pensar que sí, que la Montserrat Gasull va ser tot un caràcter dels que deixen per a sempre l’empremta de l’estimació.
En Joan Terradéu ha estat un dels sitgetans que més ha gaudit, em sembla, de la llum, del paisatge, de la mar i de les coses bones de la vida. Ha disfrutat a pler amb els productes de la terra, el menjar i el beure; ha prodigat també a pler el repic de les paraules del tot ajustades al que de debò ha volgut dir amb intensitat, gràcia i murrieria, si s’esqueia. Breu: en Joan era d’aquells que fins els últims moments de benignitat que li va regalar la vida els va exprimir fins la darrera engruna. El seu nét, el poeta Joan Duran i Ferrer li ho ha escrit en un bellíssim poema al que també pertany el vers que encapçala aquest article i que clou amb un sentit reconeixement per a transmissió d’aquell gust per la vida que experimentava: “Des de la sorra del temps / pleguem les engrunes de l’última taula. Del fons del vi, lluent, / beuré l’amor que vas fermentar-me”.
Són tres comiats de tardor escrits al caliu del record, els ulls i el cor “allà on els blaus s’amiden”.
Fotografies de Frèia Berg (desembre 2010, sèrie Terramar)
1 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada
No coneixia cap dels traspassats, però com si... de tant com ens els has acostat en aquest escrit.